Article
publicat avui a Diario de Mallorca
És evident que hi ha alternatives
a les polítiques de retallades indiscriminades. Cada cop hi ha més evidències
empíriques que la causa principal desencadenant de la crisis fou el nivell de
desigualtat... No obstant, dia a dia podem comprovar com les polítiques
aplicades, lluny de solucionar alguna cosa, ho compliquen quasi tot, entre altres
coses perquè neguen dogmàticament l'existència d’alternatives i creen noves i
més profundes desigualtats socials. Un contrasentit o una qüestió de poder? En qualsevol cas i
arribats a aquest punt, considero que el realment important, al manco des d'un
punt de vista social, és conèixer qui estan sent els autèntics
"perdedors" i "guanyadors" d'aquesta crisi.
És clar que els
perdedors són els cada vegada més nombrosos grups de ciutadans i ciutadanes que
veuen com les condicions econòmiques personals i/o de les seves llars es
"precaritzen" i empobreixen. A la Fundació Gadeso hem
dedicat el número 13 de la nostra revista
digital TEMES SOCIOECONÒMICS GADESO, que teniu disponible a www.gadeso.org, a analitzar aquests processos.
Ho hem fet a partir de l’Enquesta de
Condicions de Vida (ECV) que el passat 22 d’octubre publicà l’INE.
És sabut que la privació material afecta cada cop a més gent i
que, en alguns casos, s’ha de parlar directament de “pobresa clàssica”. Però en
uns altres la cosa no és tan clara i hauríem de parlar de “pobresa difusa” per
definir aquelles situacions personals i/o familiars de carències materials que
no es visualitzen a un primer cop d’ull. Feta aquesta precisió, val a dir que la
dada més rellevant que trobareu a la publicació que comentam és que la taxa balear de
pobresa ha passat del 16% de 2007 al 18% de l’any 2011 i la tendència és que
aquesta taxa de les Illes Balears s’iguali a la del conjunt d’Espanya. Cal
tenir en compte que la quantitat d’ingressos considerada com a llindar de la
pobresa s’ha situat a l’any 2012 en 7.355 €/any i que en els darrers quatre
anys aquest llindar ha descendit en 625 €, és a dir, un 4,49%. Això implica que
les persones que són considerades pobres ho són més que abans de començar la
crisi.
Hi
ha més dades que considero rellevants per conèixer el grup de perdedors
d’aquesta crisi: a) Als anys 2009, 2010 i 2011 el percentatge
de persones de les Illes Balears amb dificultats per arribar a fi de mes s’ha
situat entorn al 19,5% i el de les llars fou d’un 18,8% com a mitjana en
aquests tres anys. b) En el quadrienni 2007 – 2010 les
persones perden a Balears un 5,07% d’ingressos mitjans (un 4,86% per damunt de
la mitjana espanyola)
i les llars illenques un 5,61% (un
1,96% més que les del conjunt de l’Estat Espanyol). c) El percentatge de llars balears que no poden fer front a despeses
imprevistes ha passat del 22,8% en 2007 al 32,3% en 2012. d) El 43,1% dels illencs i illenques no poden fer vacances, ni tan sols una
setmana a l’any. Des de l’any 2007 al 2012, a les Illes Balears aquest percentatge ha
augmentat un 17,7%, mentre que al conjunt de l’Estat ho ha fet en un 9,4%. I e) El 13,7% de llars de Balears tenen
retards en pagaments d’hipoteques o lloguers,
rebuts de gas, comunitat, etc. de l’habitatge principal. Durant els anys de crisi, a les Illes Balears
aquest percentatge és sempre superior al d’Espanya.
L'augment de la pobresa i de la
precarietat econòmica de les llars fa que les polítiques socials siguin més necessàries
que mai. No obstant això, lluny de tota lògica, les mesures que estan duent a
terme els Governs per sortir de la crisi indiquen que el camí és el contrari, la
qual cosa suposa deixar sense futur
a una gran part de la població.
Per no seguir per aquest camí equivocat, a la revista TEMES SOCIOECONÒMICS que, no debades hem titulat “Augmenten les condicions precàries de
vida”, se suggereix actuar en tres àmbits: Per una banda cal combatre la culpabilització de les persones en
risc de pobresa; per una l’altra és molt convenient impulsar la implicació de
la societat civil en la
construcció de xarxes per col·laborar en la cohesió social i finalment –tot i
que ho considero el principal– es planteja com a imprescindible canviar les
polítiques econòmiques i de lluita contra l'exclusió social, reforçant l’Estat
del Benestar.
En definitiva, en l’actual fase de la crisi, o les polítiques
socials tenen un paper central en la redistribució de la riquesa realment
existent i s’assegura, de debò, la participació de la ciutadania en el ple exercici
dels drets i llibertats socials, o el selecte club de l’1% seguirà sent el
guanyador de la crisi. Ho serà no només ara, sinó per molts d'anys. A tall d'exemple:
o s’acaben les retallades en educació o es provocarà una important transmissió
intergeneracional de la pobresa i de els carències materials , o es frena el
desballestament del sistema públic de salut i de R+D+i o la
esperança de vida deixarà de ser igual per a tothom. Serà l’adéu definitiu de
les classes mitjanes, tal com les hem conegudes en les darreres dècades.
Tinc la impressió que el multimilionari Warren Buffet va ser molt
sincer en afirmar que “Això ha estat una guerra. I l'han guanyat els meus: els
rics”, però li mancà precisió: Hauria de haver dir que els guanyadors són molt
rics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada