Pàgines

dimecres, 26 de juny del 2013

Caritat hotelera?


Publicat a www.elperiscopi.com 


No estava segur si em convenia comentar l'article d'opinió titulat “Hosteleria, un sector solidario” signat pel president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca (FEHM) que, abans d'ahir, publicà Diario de Mallorca (disponible aquí). No tenia clar si tenia massa sentit polemitzar, des de aquesta humil tribuna, amb un dirigent empresarial de la vàlua i rellevància del president del gremi de l'hostaleria mallorquina. Val a dir d'entrada que Aurelio Vázquez em mereix tots els meus respectes i que, com és palès, he decidit entrar en polèmica.


Dit això, anem per feines: No és pot confondre la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), amb el que és purament la Reputació Corporativa. La RSC té, al meu parer, molt de maquillatge però, al cap i a la fi, no fa mal a ningú. Cal recordar, però, que aquestes pràctiques empresarials voluntàries, només tenen sentit si les normes legals en matèria fiscal, laboral, ambiental, etc. se compleixen rigorosament. En aquest sentit no semblen massa afortunades les referències elogioses a algunes  empreses hoteleres que, l'estiu passat, van ser noticia per practiques properes a l'explotació laboral (vegeu informació aquí).


Deia que una cosa és la RSC i una altra molt diferent la Reputació Cooperativa que a gairebé totes les Escoles de Negocis defineixen com una metodologia -alguns parlen de “Economia de la Reputació”- que sempre afecta positivament a la compta de resultats. És clar que, com explica amb tota claredat Florence Noiville en el seu llibre  “Sóc economista i us demano disculpes”, a aquest centres “formatius”  també s'explica que: “Per maximitzar beneficis, la formula que s'aprèn a les escoles de negocis és d'una simplicitat bíblica: augmentar els ingressos i reduir els costos. El problema és que no s'ensenya fins a on es pot dur aquesta lògica. L'ètica dels negocis té poca cabuda en el plans d'estudis d'aquestes escoles”. Sincerament, no m'ha quedat clar si Aurelio Vázquez parla d'una cosa o de l'altra. En qualsevol cas m'ha causat una forta perplexitat que, en tot l'article, no hi hagi una sola referència al Codi Ètic Mundial sobre el Turisme. (Si voleu, el podeu consultar aquí).


I tanmateix allò més inquietant és que, l'autor de l' article,  parli de “los que somos más afortunados” i “de los más desfavorecidos”. Una visió de l'estructura social en funció de la fortuna divina? Curiosament no hi ha ni una paraula sobre la crisi, el desmantellament de l'Estat del Benestar, les retallades a balquena, la eliminació de les polítiques per fer real la igualtat d'oportunitats, els impostos ... Tot se resumeix a dos grups socials preestablerts: el de les persones afortunades i el de les desfavorides? No cal parlar de desigualtat, de drets socials o de ciutadania democràtica? Allò que sembla prioritari  és la restauració de l'estat de beneficència? I que se sàpiga qui són els benefactors!!


En qualsevol cas, allò cert i segur es que, per una banda,  en els orígens de la crisi hi són les desigualtats socials  i que, per una altra,  la gravetat i duració d'aquesta ha provocat un augment espectacular d'aquestes desigualtats. Això ho afirmen organismes tan conservadors com ara l' OCDE, el FMI, el Banc Mundial o, fins i tot, el Fòrum Mundial de Davos.  Aquesta certa preocupació d'àmbits neocons pels efectes desestabilitzadors de la dualització social –del deteriorament  de les classes mitjanes-   ha fet que alguns autors i autores, i bastants investigadors i investigadores socials comencin a reflexionar sobre la següent qüestió: Perquè els rics es preocupen (ara) per l' igualtat? Hom diria que o això no va amb els dirigents hotelers mallorquins, o no he entès rés de l'article en qüestió.

dilluns, 24 de juny del 2013

MÉS



La coalició MÉS per Mallorca ha encertat amb la nova imatge. A mi m'agrada aquesta crida gràfica a sumar. Ara cal encertar amb el procés constituent. És fonamental bastir un moviment social, polític i electoral potent per fer unes altres polítiques. Se tracta de dur el "si que es pot" als governs de les institucions. 

La coalició MÉS ha de ser la suma de totes aquelles voluntats per construir una nova visió progressista de la societat. Això només es pot fer amb pluralitat, flexibilitat, tolerància, amabilitat, sumant joventut i experiència, sumant intel·ligència, prudència i audàcia. El futur és dels valents i de les valentes. El seny, el treball ben fet, el rigor, la coherència, no són valors  contradictoris  amb la valentia política d'afirmar que volem una altra Mallorca, unes altres Illes Balears. Volem una societat més igual, més justa, més orgullosa d'una economia productiva i internacionalitzada, més respectuosa amb la resta del planeta.  

MÉS ha de ser l'encontre de tothom que volem més autogovern (a la darrera enquesta del CIS els que contestaven que volien més autonomia eren el 17,3% i els que  manifestaven estar  d'acord que l'autonomia transités cap a un estat independent el 12%). Poca broma amb aquest 29,3%!. Cal  lligar, idò,  sobirania política i fiscal (i tantes altres sobiranies!) amb una nova prosperitat basada en l'ecologia i un renovat  i potenciat Estat del Benestar.  

Res esta garantit, res ens han regalat, ni ens regalaran. Però hi ha una cosa segura: "Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres" (Joan Fuster). Tinguem-ho en compte. 

De monument  aquest immens + és un bon presagi.

dissabte, 15 de juny del 2013

La privatización del bien común

OPINIONS QUE M'INTERESSEN ESPECIALMENT
 
    Sami Nair,  El País, 15.06.2013



La política de austeridad adoptada en toda Europa con motivo de la crisis del capitalismo financiero a partir de 2008 está provocando un trastorno sistémico del vínculo social. Se trata en realidad de una verdadera revolución conservadora (o contrarrevolución, si se quiere), en el sentido de que ahora el objetivo fundamental de la austeridad exigida es la modificación de la relación capital-trabajo, del derecho social, de las leyes que rigen el mercado de trabajo y, de modo mucho más profundo, de los conceptos mismos de bienes públicos y privados. La orientación es sencilla: transformar los primeros en los segundos.

El movimiento de fondo es la extensión cada vez más amplia de la privatización en detrimento de lo que los europeos solíamos considerar como bienes comunes: educación, salud, producción cultural. El caso más simbólico es el del cierre de la televisión pública griega. De hecho Grecia, por causa de la austeridad forzada, ha perdido su soberanía no solo política, sino también cultural, pues se sabe a ciencia cierta que la privatización audiovisual significa más propaganda publicitaria, más industria cultural de bajo nivel directamente fomentada desde las grandes multinacionales, menos diversidad cultural y, peor aún, exclusión sistemática de las emisoras de libre debate, críticas y creadoras. Grecia y Chipre se están convirtiendo en laboratorios de la privatización-mercantilización del vínculo social en la zona euro. Tendremos probablemente la misma evolución en Portugal e Irlanda.

Este proceso de privatización generalizado de las relaciones económicas que implica la destrucción programada de los bienes comunes va a afectar principalmente a los países económicamente más débiles, pero se extenderá de forma inevitable hacia los más fuertes. En cada país tendrá una tez distinta, pero la orientación global va a ser idéntica, pues en realidad está ligada al modo en que Europa está negociando su posición en la globalización liberal. El actual debate en el Parlamento Europeo sobre el tratado comercial y de inversión EE UU-UE es emblemático en cuanto a esa evolución. Las negociaciones entre Bruselas y Washington se desarrollan sobre un telón de fondo de contradicciones internas entre los diversos socios europeos. Francia, por ejemplo, ha expresado su tajante oposición a que se perjudiquen los “bienes culturales” y defiende el apoyo público a la creación audiovisual y cinematográfica francoeuropea. Ahora bien, dado que se trata de un mercado enorme y jugoso, que además presenta la ventaja decisiva de controlar el imaginario de los europeos, podemos apostar a que la voracidad de la industria cultural norteamericana no va a ser saciada con argumentos morales.

Se sabe que la Comisión de Bruselas, bajo la presión de varios socios europeos, se encuentra en una posición muy difícil para poder negociar este tratado. Una petición firmada por más de 7.000 directores europeos de cine y profesionales de la creación audiovisual pide que se mantenga esa “excepción cultural”. El Gobierno francés no aceptará ningún cambio, pues Francia obliga a que como mínimo el 40% de la programación audiovisual sea hecha en el país, lo que no significa que deba ser exclusivamente francesa. Los creadores europeos, independientemente de la nacionalidad, se pueden beneficiar de esta oferta a través de copatrocinios. La liberalización-privatización del sector audiovisual acabará inevitablemente siendo realidad si se adopta este tratado comercial tal y como lo quieren los norteamericanos. La televisión pública ya sufre la competencia con cadenas privadas que utilizan de forma masiva productos estandarizados de muy mediocre calidad. Es una batalla histórica: la diversidad cultural, el respeto al genio de cada cultura, son innegociables.

Este ejemplo solo es la punta del iceberg, pues la presión privatizadora tanto de las transnacionales como de los fondos de pensión americanos y europeos sobre las pensiones, la educación y la sanidad públicas, se volverá imparable si Europa sigue siendo un mero mercado liberal. La nueva sociedad que se está construyendo es la del “todo privatizado”. Lo que debemos entender es que se trata de una ofensiva global, una verdadera guerra social. El único modo de vencerla es la construcción, de forma inmediata, de una Europa políticamente fuerte. Desde 2008, sabemos que el estallido del capitalismo especulativo iba a plantear a los países europeos una alternativa radical: o salir de la crisis con un modelo social y político más fuerte, o caer en una espiral destructora de austeridad que hundiría a las propias víctimas de la crisis. Es, desgraciadamente, esta última vía la que, con la complicidad de algunos gobiernos, ha vencido.

 




dijous, 13 de juny del 2013

Manifestació per a una l’altra Europa

Suggereixo un afegitó  al “Si que es pot”:  Un rotund i contundent “Europa, Europa, Europa”!  No em donà la gana que ens robin el somni d’Europa, que ens capgirin  els valors europeus de democràcia, cohesió i progrés entès com a millora col·lectiva i respectuosa amb el planeta.  Que no ho facin ni els buròcrates, ni els comissaris, ni els  lobbys, ni els  dirigents que, en lloc de treballar de valent per superar el problema del dèficit democràtic de la Unió Europea, l’han convertit en instrument per aplicar polítiques que ningú ha votat.   No en el nostre nom!

Les manifestacions d’aquesta tarda (a Mallorca és a la Plaça d’Espanya de Palma a les 19,30 hores)  pretenen dir,  ras i curt,  que la Unió Europea no pot seguir així.  

Cal esgargamellar-se explicant que els resultats d’anys de polítiques antidèficit (l'austeritat imposada) i de les fortes retallades socials no poden ser més  desastroses des del punt de vista humà.  Lluny de solucionar la crisi, l'atur no deixa de créixer, el model social cada dia és més dèbil i manco igualitari, s'afebleix el teixit empresarial d'importants regions europees, diversos països de la UE estan en fallida econòmica... En definitiva l'Europa real és una Europa instal·lada en la recessió econòmica. I no sortirem d' ella sense harmonització fiscal,  i eines comunes de política econòmica i social que permetin canvis del models de desenvolupament de les  regions europees i, així, albirar una nova prosperitat. 

Aquesta recessió de l'economia europea és l'excusa perfecta perquè el PP apliqui el seu programa màxim de “nano-estat-del-benestar”, privatització total de la vida de les persones,  i retallada de drets i garanties democràtiques i de civilitat.  En aquest sentit em sembla molt oportuna la crida que fan els sindicats, a la manifestació d'avui. Curiosament són els sindicats els qui no només parlen d'Europa sinó que,  també, actuen i es mobilitzen en clau europea. Chapeau! 


Sens  dubte cal manifestar-se  per aconseguir un Contracte Social per a Europa (vegeu aquí la proposta de la  Confederació Europea de Sindicats).  Però, és clar,  un contracte estable, amb drets, i de qualitat. No un nyap (CHAPUZA)  subcontractat (mitjançant  el sintema de outsouring)  i precari  a més no poder. I per això  cal tenir molt clar que del rigor mortis   europeu se’n surt amb alternatives i no amb pactes entre antagònics.

Una altra Europa és possible: L’Europa que qüestiona la llei espanyola dels desnonaments i premia  Ada Colau i la PAH. 


Publicat a www.elperiscopi.com

dimecres, 5 de juny del 2013

Les trampes de l'estadística d'atur registrat



Si fiam la sortida de la crisi, i la conseqüent millora social i d'ocupació,  a la temporada turística i resulta que el mes de maig acaba amb 76.124 persones inscrites en els registres d'atur, és senyal que comencam malament la temporada . I si hom repara que en el cinquè  mes de l'any s'han registrat un total de 49.883 contractes nous, dels quals 44.350 són temporals i només els 5.533 restants són indefinits, és evident que comencem molt malament. I si, a més a més, tenim present que els contractes que es diuen indefinits inclouen els que teòricament són fixos però que, al tenir un període de prova d'un any, els converteix en precaris - precaris (el nyap de la Reforma Laboral de 2012), els fixos discontinus, i els contractes a temps parcials, és evident que la temporada turística comença molt i molt malament. Tot i que, en matèria d'ocupació i atur, convé no fiar-se massa dels miracles, em sembla que, per tancar l'any turístic amb bons resultats laborals, els necessitarem.

És veritat que l'atur registrat del mes de maig és inferior (-7.917 persones, un -9,42%) al del mes anterior i que en termes interanuals també ha baixat en 6.390 persones (un -7,74%). La variació mensual és absolutament normal i purament estacional (per exemple, l'any 2012 la variació de maig sobre abril va ser de -7.293 persones registrades, és a dir un -8,12%). Allò que és més excepcional és la baixada interanual perquè, en combinació amb la pujada de les afiliacions a la Seguretat Social (+4.339 persones, podria indicar que s'està creant ocupació. Vegem si això és així.

Per una banda, la baixada interanual d'atur registrat en el col·lectiu d'estrangers és de 3.408 persones, és a dir,  acumula més de la meitat del total de la baixada. Vol dir això que es crea ocupació especialment per a persones estrangeres? No sembla versemblant. La explicació està en la baixada de la població activa pel procés d'emigració d'estrangers  del mercat laboral balear que, per cert,  es vol incentivar (vegeu aquí.) Per un altre costat, la variació interanual de l' atur registrat del sector de la construcció és espectacular: Un -14,5% en termes relatius i -2.259 persones en nombres absoluts. És possible que  s'hagi generat tanta ocupació a la construcció? És igualment inversemblant.  Allò que succeeix és que aquest sector acumula el major nombre d'aturats desanimats (persones que no renoven la demanda d'ocupació perquè acaben les prestacions i no veuen cap perspectiva d'oferta de feina). Aquest major desànim dels aturats provinents d'un sector absolutament masculinitzat com el de la construcció, explicaria en bona part el fet de que el descens de l'atur registrat masculí sigui major que el femení (-3931 homes i -2.459 dones).

Aquests dos fenòmens –procés migratori d'estrangers i atur desanimat- són la clau per entendre que l'atur registrat baixi sense que hi  hagi creació d'ocupació. Aquesta hipòtesi queda corroborada pel fet que l'atur registrat baixi més que l'augment de les afiliacions a la Seguretat Social. Recordi's que el total de registres d'atur baixa en un any en 6.390 persones, mentre que les afiliacions a la Seguretat Social augmenten només en 4.339 persones. Qualsevol analista mínimament  rigorós del mercat de treball sap que, en base a les dades registrals,  només es pot intuir creació d'ocupació quan l'augment de les afiliacions a la Seguretat Social és superior a la baixa de l'atur registrat.

Tots aquests “tecnicismes” no ens haurien d' ocultar una dada diàfana: En el mes de maig hi ha 28.669 persones que fa mes de 12 mesos ininterromputs que romanen inscrites a l' atur. L'atur de llarga durada representa el 37,7% del total d'atur registrat, un 11,3% més que ara fa un any!

Tanmateix, una lectura interessada  i tenint en compte que els registres del SOIB i de la TGSS tenen més trampes que una pel·lícula de Fu Manchú, permet una lectura esbiaixada a la propaganda i al fals optimisme.  En qualsevol cas, ho repeteixo una altra vegada, l' instrument que millor fotografia la realitat del mercat laboral és l' EPA. Un exemple per justificar aquesta afirmació: Segons les dades que es varen fer publiques ahir, l'atur juvenil és del 9,4% al conjunt del Regne d'Espanya i de l' 11,0% a les Illes Balears. En el darrer any ha baixat un 6,6% al conjunt d'Espanya i un 19,7% a les Illes. Si fos així no seria una de les màximes preocupacions europees. Ho es perquè per mesurar-lo s'empra l'EPA.