De la flexiseguretat a la flexiprecarietat

El darrer número de la publicació digital “Panorama Sociolaboral GADESO” (disponible a www.gadeso.org ) acaba amb una doble preocupació. Per una banda, l’empitjorament dels Índexs de Qualitat en el Treball en aspectes estructurals, com ara, la qualificació del capital humà, i, per l’altra, la tendència a la baixa de la taxa de protecció de les prestacions de desocupació (i de la seva quantia). La primera de les preocupacions ens indica que, si no hi ha canvis en les polítiques públiques i privades en aquesta matèria, el model econòmic de Balears podrà tenir problemes a mig i llarg termini. En qualsevol cas, seria una catàstrofe social sortir de la crisi amb uns efectius laborals amb menys qualificació i amb trajectòries laborals extraordinàriament precàries. La segona preocupació, de ben segur, ens indica que el procés de devaluació social no ha acabat. Sembla evident idò, que caldria repensar la política de prestacions socials per mantenir uns mínims de cohesió social i de capacitat de consum.

Ambdues preocupacions estan bassades en la lectura del conjunt d’informes inclosos en el cos d’aquest número 14 de Panorama Sociolaboral. El seu contingut ens suggereix la necessitat d’insistir en la diferència entre una certa recuperació d’algunes magnituds macroeconòmiques i una superació de la crisi social. Val a dir que és una constant històrica que les entrades a les crisis econòmiques i socials es produeixen de sobte, mentre que les sortides són lentes. La diferència en el cas de la situació actual és que, si no ho evitam, se’n sortirà amb menys drets socials, amb unes classes mitjanes i mitjanes baixes empobrides. Al meu entendre, una societat dual, amb un mercat laboral de molt mala qualitat no pot ser l’horitzó de la societat de les Illes Balears.

Cal un altre horitzó i, conseqüentment, un altre camí. La política econòmica i social basada en l’austeritat a balquena només funciona per a implantat un model de societat més desigual i manco cohesionada. No debades cada pic són més les previsions que aconsellen relaxar el dogma de les retallades. En aquest sentit, paga la pena consultar els documents del Centre de Predicció Econòmica (CEPREDE); Milagros Dones i Julián Pérez, que en formen part, afirmen que “Más de una década de limitación del mercado laboral ahonda en la dificultad de incrementar la actividad por efecto expansivo del mercado interno y, al mismo tiempo, limita la posibilidad de recortar el elevado déficit público desde su componente de ingresos”.

Tanmateix, el que és segur és que avançam envers una major fragmentació i precarització del mercat laboral i, conseqüentment, de les vides de molta gent. A les formes “clàssiques“ de precarització, com ara, contractes extremadament temporals (menys de 3 mesos i fins i tot, en alguns casos, de dies), treball a temps parcial no desitjat, falsos autònoms, externalització de parts de l’activitat productiva i/o de prestació de serveis del centre de treball, etc., s’hi sumen noves formes. El treball en projectes i els freelances són noves tendències a l’alça, és a dir, cada pic hi ha més gent que treballa fora d’un centre de treball formal. El nou lloc de treball pot ser el domicili particular o l'ordinador personal però, en tot cas, amb una situació laboral i de protecció social marginal respecte de les condicions, probablement convenientment devaluades, de la resta de treballadors de l'empresa.

La pràctica neoconservadora d’organització de les relacions laborals consisteix en tot el contrari d’allò que no fa massa temps es presentava com el model més productiu, el de la “flexiseguretat”, és a dir, aquella proposta europea que implicava un equilibri entre flexibilitat i seguretat en les relacions laborals. Per la via de la imposició, hem passat d’una possibilitat de flexiseguretat a una flexiprecarietat real. Però no està escrit enlloc que sempre hagi de ser així!

Artccle publicat a Diario de Mallorca, 27.11.2013