Reivindicar i repensar el sindicalisme

El fracàs mobilitzador exhibit pels sindicats aquest cap de setmana (és increïble que la retallada més gran mai feta al sistema púbic de pensions no tingui una major contestació social) em rondava al cap, i el calfred provocat per les noticies sobre UGT m’ha decidit a dedicar aquest espai a esbossar una modesta opinió sobre el sindicalisme d’avui i de demà.

Parteix de cinc certeses: 1.- Els sindicats han estat unes organitzacions imprescindibles per civilitzar el capitalisme i són ara, més que mai, absolutament necessàries per fer front a la barbàrie turbocapitalista. 2.- Fa molts anys que la classe obrera ha canviat, i ara vivim una nova revolució neoconservadora dels mercats laborals amb una precarietat estructural, l’externalització productiva com a organització habitual de l’empresa, centres de treballs difusos, i preeminència dels sectors dels serveis i de la micro empresa. 3.- Per a aprofundir en la democràcia, avançar en ciutadania econòmica i fer una societat sense diferències astronòmiques, cal organització sindical fortament implantada al centre de treball. 4.- El treball remunerat en el segle XXI no serà “el” factor central d’organització social; tenir un treball ja no és garantia de no exclusió social. I 5.- Els ideals igualitaristes originals del moviment sindical són ara compartits per altres moviments socials. És més, no es pot fer camí envers la igualtat sense preservar el planeta.

Per tant, pens que cal repensar el sindicalisme del Regne d’Espanya, i de les Illes Balears en particular. Un repensar que ha d’abastar el discurs, el relat, les estructures organitzatives i de direcció, de les pràctiques i de les formes i maneres de l’acció sindical. Davant la gravetat de la crisi, la monumental campanya antisindical, i els casos puntuals de corrupteles sindicals, cal un revulsiu. Cal posar fre al robatori de la “ciutadania laboral”. Persones tan moderades com el President de l'Associació Espanyola de Dret Laboral i de la Seguritat Social , el catedràtic Jesús Cruz Villalón, afirma que “Lo preocupante es el círculo vicioso de provocar el incremento de los trabajadores pobres, el colapso del consumo interno, el impago de las deudas pendientes y el daño colateral al propio saneamiento bancario”.

No té sentit la competència sindical. No paga la pena voler mantenir allò existent. Cal un procés constituent sindical que unifiqui en una sola organització a tots els sindicats que, amb voluntat i visió no corporativista, hi vulguin participar. El procés hauria de ser radicalment democràtic, hauria de servir per depurar responsabilitats en els casos de corrupteles (per raons de legalitat, ètica o estètica) i assegurar una total transparència i fiançament independent de qualsevol poder.

La situació sociolaboral és d’emergència per la qual cosa hi ha urgència per posar en marxa el nou sindicalisme. Potser algunes organitzacions sindicals de base i/o territorials haurien d'exercir el seu dret a decidir i rompre les possibles resistències de les burocràcies. El perill d’un neoautoritarisme polític, econòmic i social és evident. Convindria que els i les dirigents sindicals no ens fallessin als no rics.

Amb petites modificacions aquest article  es va publicar a www.elperiscopi.com  el dia 28.11.2013