S'estenen com a taques d'oli les situacions legals en les quals és 
possible treballar amb sous que no arriben als 500 euros mensuals. Això 
és el que passa, cada pic amb major freqüència, per una banda amb els 
contractes de formació, fins i tot per a persones de més de 30 anys, 
sense res a veure amb allò que s'ha estudiat inicialment en el sistema 
educatiu. Però el que està més estès és la contractació a temps parcial 
que, en la majoria dels casos, va associada a una gran disponibilitat de
 tota la jornada a aquest treball teòricament de poques hores. És a dir,
 lluny de ser una oportunitat per conciliar la vida familiar i/o 
personal amb la laboral, o de ser una fórmula flexible d'accés a un 
mercat de treball amb poca oferta de contractació, el treball a temps 
parcial ha esdevingut en un factor clau de l'actual turboprecarització 
laboral. Amb el Real Decret Llei aprovat pel Govern espanyol el 
divendres 20 de desembre de 2013 aquesta gran disponibilitat de la 
persona contractada a temps parcial a un sol ocupador s'ha fet total i 
en qualsevol circumstància. No hi dubte que la legislació laboral del 
Govern del PP (el govern de la devaluació social, salarial i 
democràtica) és una màquina de creació de "treballadors i treballadores 
pobres". El gran èxit de la legislació laboral neoconservadora és haver 
aconseguit que tenir un treball no sigui sinònim d'integració social, de
 participació en la roda del consum, de no ser, en definitiva, una 
persona sense carències materials importants en aspectes bàsics per a 
una existència digna.
Amb un mercat laboral que no garanteix a 
tothom que hi participa uns drets mínims de ciutadania econòmica, no és 
estrany que a les Illes Balears la Taxa de Risc de Pobresa o d'Exclusió 
Social, definida a l'anomenada Estratègia Europea 2020 (a on els 
components relacionats amb la quantitat i qualitat de l'ocupació són 
claus), s'hagi incrementat en un 7,8% des de 2008 a 2012, i que a l'any 
2012 afectés gairebé 3 de cada 10 persones illenques.
D'aquest
 procés d'empobriment en parlam al número 24 de TEMES SOCIOECONÒMICS 
GADESO (disponible aquí) en el que presentam els principals 
resultats de la darrera Enquesta de Condicions de Vida (ECV). A més de 
l'abans esmentada taxa UE de pobresa, les dades més rellevants són: a) 
La renda mitjana individual ha baixat un 8% en el període 2008-2012 i un
 12% en el quadrienni 2009-2012, i la renda mitjana de les llars han 
descendit un 9% i un 13% en aquests dos períodes. b) Els ingressos 
anuals per determinar el llindar a partir del qual es considera 
l'existència de risc de pobresa són de 7.040 euros per a llars d'una 
persona i de 14.784 a les de dos adults i 2 nens. En el quinquenni 
2000-2013 aquesta xifra ha baixat un 8,7%. c) En el període 2008-2012 la
 taxa de risc de pobresa (les persones que no arriben al llindar 
anterior) ha augmentat un 9,8%, i s'ha enfilat fins a un 24,2% en l'any 
2012. d) Un 22,9% de les persones i un 20,8% de les llars tenen 
dificultats i moltes dificultats per arribar a fi de mes. e) El 7,5% i 
el 6,3% de llars i persones, respectivament, pateixen carències 
nutritives. f) En el 6,3% de les llars illenques no es poden mantenir 
temperatures adequades. g) Un 33,6% de les llars illenques i un 35,9% de
 les persones no tenen capacitat per a afrontar despeses imprevistes. h)
 Un 14,2% de les llars illenques tenen retards en el pagament de 
despeses relacionades amb qüestions bàsiques de l'habitatge. Pel que fa a
 les persones en aquesta situació, s'ha arribat a un màxim històric, amb
 un 17,5%. i) Un 6,1% de les llars i un 5,9% de les persones no poden 
permetre's disposar d'un automòbil. j) Un 4,3% de les llars i un 5,7% de
 la ciutadania no poden disposar d'un ordinador personal, i k) Un 42,2% 
dels illencs i illenques no poden anar de vacances ni una setmana a 
l'any.
Aquesta radiografia de les carències materials que 
pateixen les persones i les llars de les Illes Balears és la que fa 
albirar una dualització social. Una realitat que en alguns titulars de 
premsa  resumeixen  així: "El paro es la causa de la pobreza del 70% de 
las familias de la isla que piden ayuda para comer". Hi ha conciutadans i
 conciutadanes que, tot i no necessitar ajudes per a menjar, pateixen, a
 tall, d'exemple, desnonaments o pobresa energètica.
Quina és la 
resposta dels governants a aquesta situació d'emergència social? La més 
comuna és parlar del dèficit pressupostari i d'austeritat per als no 
rics. N'hi hi alguna que és encara més punyent exemplificada el passat 
dia 12 de desembre en aquell titular d'un diari d'àmbit estatal que 
deia: "El Gobierno presenta un Plan de Inclusión social que ya existe". 
Si no entenen que els autèntics desficis són els democràtics i 
d'igualtat, no han entès absolutament res. Les persones i les famílies 
modestes no tenen perquè tenir una paciència infinita. Poden, si volen, 
albirar una altra sortida de la crisi.
Publicat a : MENORCA.info disponible aquí
Foto: R.
Borràs. Museo de Arte Latinoamericano de Buenos Aires –MALBA- 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada