EPA: Persones i xifres

L’únic efecte positiu de la crisi que em ve al cap són les darreres novel·les de Petros Márkaris. Potser sense les polítiques d’austericidi aplicades arreu del sud d’Europa, i amb especial acarnissament a Grècia, no hauríem conegut les aventures i desventures del comissari Kostas Jaritos. Però aquest no pretén ser un comentari literari, sinó un comentari d’urgència sobre les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA) que l’INE va fer públiques ahir. Tanmateix, l’associació d’idees entre els comentaris que han suscitat en el Govern (tant de JR Bauzá i com de Rajoy), les dades sobre el deteriorament del mercat laboral illenc i el novel·lista grec és senzilla: va ser ell qui digué “Se segueixen mirant les xifres, però no a les persones i, no obstant això, els qui sofreixen són les persones”. Idò, això és exactament el que passa amb les anàlisis que, intencionadament, obliden quina és -o hauria de ser- la funció del mercat laboral. A parer meu, l’activitat laboral hauria de ser un mecanisme de l’Estat Social i de Dret per a distribuir la renda generada, per assegurar que les persones amb treball tinguin garanties de no caure en situació d’exclusió social.

Les dades conegudes ahir ens mostren una dinàmica laboral contraria a aquesta idea de mercat laboral inclusiu. Sens dubte, la més cridanera és la taxa d’ocupació de les Illes Balears, és a dir, el percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre, que es situa en el 45,21% (un 1,43% menys que ara fa un any). De fet, aquesta taxa d’ocupació és la més baixa dels últims anys i és conseqüència d’una pèrdua anual del -2,55% de població ocupada (10.900 persones en termes absoluts). Per la seva part, una taxa d’atur del 26,7% (152.500 persones) no es pot interpretar més que com un absolut fracàs després de tants trimestres de sacrificis per als no rics amb l’excusa d’una suposada recuperació econòmica i generació d’ocupació. Val a dir que aquest fracàs és  de major  en tres dimensions: 1.- la taxa d’atur del col·lectiu de persones menors de 25 anys és del 53,17% (19.600 persones). 2.- El descens interanual del -11,17% de la població aturada illenca té molt a veure amb el descens de població activa (-30.100 persones en un any) i de la població ocupada estrangera que segueix migrat i el jovent se se’n va. 3.- Només  una de cada tres persones illenques aturades parades percep prestacions, un 38,7%.

Si les dades quantitatives anteriors són dolentes, els aspectes qualitatius del mercat laboral illenc són encara pitjors. L’atur de llarga durada és força preocupant (14,9% de més d’un any i 26,3% de més de dos anys), i, en els mesos d’hivern -el període de menys activitat laboral- el 23,7% de la població assalariada és temporal i el 14% de la població ocupada ho és a jornada parcial. Amb tot, d’aquest conjunt de dades la que em sembla més reveladora de la situació és la següent: El nombre de persones assalariades (333.200) és el més baix dels últims anys, mentre que el percentatge de persones ocupades amb la categoria de treballadors per compte propi assoleix, amb un 20,4%, un dels valors més elevats de la història de l’EPA. Sembla, idò, que la conversió de treball assalariat en treball autònom depenent -i amb tota seguretat precari- avança.

Amb tant d’atur de llarga durada cada pic es genera més pobresa, i amb tanta precarietat laboral cada pic hi ha més treballadors i treballadores pobres, gent que treballa i viu en situació d’exclusió social, que no arriba a fi de mes, que no pot pagar totes les factures i, en bastants de casos, que sofreix desnonaments o pobresa energètica. Aquesta és la situació d’un mercat laboral que es correspon a una economia d’ escombraries, és a dir, a un model econòmic que en castellà es denomina “de baratillo”, o, més exactament, a alguna cosa semblant al model alemany anomenat “ramschökonomie”; un model que, cal no oblidar-lo, aconsegueix que algunes regions alemanyes tinguin una situació de plena ocupació a base de MiniJobs, aprenents fent treballs especialitzats, i altres precarietats pròpies de l´ “Alemanya en la gran desigualtat” que magistralment expliquen Rafael Poch, Àngel Ferrero i Carmela Negrete en “La quinta Alemania. Un modelo hacia el fracaso europeo”. Un llibre que no em cansaré de recomanar.

En resum: Ells parlen de les xifres, nosaltres seguirem parlant de les persones.

Publicat a El Periscopi  (30.04.14)