Uns dies a Xina (中国)

Publicat a EL PERISCOPI  (01-IX-2014)

Aquest passat mes d’agost he pogut fer un viatge que feia temps volia fer. Anar a la Xina no és cosa de fer-ho amb un viatge organitzat prêt-à-porter, de visites a corre-cuita, d’una foto aquí i una a s’ullà. Volia, en la mesura que fos possible, assaborir sensacions, gaudir de la gastronomia, olorar el camp i les ciutats,  experimentar les tradicions locals, fotografiar amb tranquil·litat allò que en vingués de gust... Per fer això a un país tan gran com Xina, es necessita molt temps, i com que el que teníem no era massa, ha estat un tast. Però un tats ben aprofitat. Un no aturar d’ençà que aterrarem a Pequín fins que ens muntàrem a l’avió que, des de Xangai, iniciarem el retorn a casa.  No és aquest l’espai per contar les meves dèries viatgeres ni les meves curolles turístiques, per tant em límit a compartir, gairebé telegràficament, mitja dotzena d’ impressions de caràcter més político-social.

1.- M’agrada dir que el meu esquerranisme no és  un “pecat de joventut” però, hauria de afegir que el maoisme juvenil pot ser que sí, que sigui un d’aquests pecats. Dels discursos de Mao Tsetung sobre les contradiccions (en el sí del Partit Comunista i de la societat xinesa) i la pràctica (entre el saber i el fer), s’ha passat a l’ “enriquir-se és gloriós” de  Deng Xiaoping.  M’ha bastat passejar per algunes ciutats per intuir les grans desigualtats existents. Els aparadors del luxe, que tant agraden als rics de nou, són per una selecta elit de rics. Inclús en una conversació amb una xinesa  no es va estar d’explicar com als molts rics no se’l aplica la “llei del fill únic”. Paguen la multa i augmenta la prole. Fins i tot els que són més rics que els molt rics tenen  intenció de migrar a llocs del Món ecològicament més habitables. És una prova esborronadora d’injustícia ecològica.  No obstant això, es pot observar -més a las ciutats i no tant al camp-  l’auge de les  classes mitjanes xineses.

2.- Si algú em parla de turisme massiu a les Illes en el mes d’agost, em pegarà un atac de rialles. Els xinesos fan vacances en el mes d’ agost (vacances xines, és a dir, curtes) i el govern incentiva el turisme interior de la puixant classe mitjana xinesa.  Gairebé  totes les “visites turístiques” estan  a rebentar de gent. Tant de bo que un ja té alguna pràctica i sap esquivar les multituds turístiques. Però si no hi posen remei poden morir d’èxit. Sembla que als dirigents xinesos això del turisme  sostenible els hi sona a “xino”.

3.- Són perfectament visibles els brutals costos ecològics del creixement econòmic xinès. En alguns indrets sembla estar ennuvolat però no hi ha núvols, el que hi ha és contaminació. Les ciutats (especialment Pequín) té tal concentració de cotxes, que la bicicleta és molt més rapida per esquivar un embús de tràfic infernal. O és plantegen polítiques de decreixement de debò, o el planeta s’ha s'anirà en orris. Vos recomano un article del número 1 de la Revista “Ballena Blanca” titulat “Vivir en el país de la contaminación” a on hi trobareu una molt bona informació sobre l’estat de la contaminació xinesa. A tall d’exemple s’afirma que: “las mascarillas vuelven y los purificadores de aire, que comienzan a ser uno de los electrodomésticos imprescindibles en las grandes ciudades, agotan sus existencias”.

4.- Fas el primer canvi d’euros a yuans, i t’adones que la política monetària de la globalització és un disbarat. Una moneda xinesa increïblement devaluada, front al dolar relativament fort i un euro sobrevalorat, fa que els preus pel viatger europeu siguin molt i molt competitius (quant vaig pagar el primer taxi, no em vaig poder estar de fer contes: les despeses de diners públics en taxis de que Cardona i Ordines digueren  que no podien justificar, eren suficients per recórrer amb taxi poble a poble, ciutat a ciutat, varies vegades tota la República Popular Xina). Però un yuan tant baix (1 euro són, fa no fa, 8 yuans ) és una ruïna pel comerç internacional no xinés.

5.- Va ser posar el peu a la plaça de Tian’anmen i entrar-me un escalfred. És mal de fer que les imatges de la brutal reprensió de les protestes de 1989  no et colpegin la consciència. La plaça està tomada, tot i que amb dissimul, per la policia i, acabat de passar els  controls, m’entraren unes irrefrenables ganes de treure una pancarta d’Amnistia Internacional reclamant la universalització dels drets humans. No he aconseguit que cap xines o xinesa em digués una paraula de la massacra de Tian’anmen. Del Tibet en parlen en contades ocasions, però no em puc estar de maleir el govern espanyol que ha modificat la legislació del Regne d’Espanya sobre la Justícia Universal per pressions d’aquesta dels dirigents de la República Popular Xina. El mausoleu de Mao té un horari tan draconià (unes poques hores al dia) que és gairebé impossible visitar-lo. Tant se val. Millor entrar a la “Ciutat Prohibia”  que és una meravella i no hi ha ningú embalsamat.

6.-  Els paisatges més repetits dels voltants de les ciutat són els boscos de grues. L’ingent estoc d’habitatges construïts i buits,  sembla no aturar  la febre constructora de més i més immensos gratacels de nous habitatges. Olora a bombolla inmobiliaria. Els més joves t’ho reconeixen, i els més atrevits et parlen de la gran corrupció que hi ha en el règim. No et conten els casos de Bo Xilai, Zhou Yongkang o Jaycee Chan  però,  aquets joves amb més atreviment,  no s’estan de dir-te que, al seu parer, la corrupció és gigantesca entre els funcionaris del partit-estat-exècit  i en el món empresarial. Alhora et parlen de les  seves esperances que  el nou home fort del regim, Xi Jinping, tingui èxits en la lluita contra aquesta xacra de la corrupció i freni el deteriorament ecològic. 

A l’arribar a Palma, em trobo que el cas de corrupció entorn a Son Espases ha revifat. Pens en la globalització de la magarrufa delictiva. Malauradament el nostre “gran timoner” no té en marxa cap creuada contra la corrupció.  Ans al contrari, del que es tracte és “ d’embullar fil”  A punt estic de agafar el tapins i  anar-me una altra vegada cap a Xina, un país amb lloscs meravellosos i una gent encara millor.