El
25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín -no ho negaré- m’ha produït una
certa nostàlgica (“Cavallet quan eres jove...”). Em nego a llegir els
reportatges periodístics que tant abunden aquests dies (i supòs que demà
diumenge serà gros) . Per contra, se m’ha ocorregut rellegir el “Panfleto desde
el planeta de los simios” (1995) de Manuel Vázquez Montalbán. Hi he trobat
molts textos subratllats. En compatesc un: “¿Cómo es posible,... que vencido y desarmado el Ejercito
Rojo de la URSS no se cumpla el precepto de que muerto el perro se acabó la
rabia?
Una
altra cosa que se m’ha ocorregut ha estat fotografiar, per il·lustrar aquesta
entrada, el meu trosset de mur. De
l’autèntic (no d’aquests souvenirs que fan pensar que el Mur de Berlín era més
gran que la Muralla Xina). Ara Berlín és una ciutat fantástica però...
"temps eren temps”.
Ah! Vázquez Montalbán reprodueix en el
començament del “Panfleto desde el
planeta de los simios” el poema “Esperant els bàrbars” de K. Cavafis. En la
versió catalana de Carles Riba, el poema
acaba així:
“Per què es buiden de pressa els carrers i les
places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?
i tothom va tornant a casa molt pensívol?
És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han
vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.
¿I de nosaltres ara
què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna
cosa bé resolia.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada