25 anys sense Mur de Berlín

El 25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín -no ho negaré- m’ha produït una certa nostàlgica (“Cavallet quan eres jove...”). Em nego a llegir els reportatges periodístics que tant abunden aquests dies (i supòs que demà diumenge serà gros) . Per contra, se m’ha ocorregut rellegir el “Panfleto desde el planeta de los simios” (1995) de Manuel Vázquez Montalbán. Hi he trobat molts textos subratllats. En compatesc un: “¿Cómo es posible,... que vencido y desarmado el Ejercito Rojo de la URSS no se cumpla el precepto de que muerto el perro se acabó la rabia?

Una altra cosa que se m’ha ocorregut ha estat fotografiar, per il·lustrar aquesta entrada,  el meu trosset de mur. De l’autèntic (no d’aquests souvenirs que fan pensar que el Mur de Berlín era més gran que la Muralla Xina). Ara Berlín és una ciutat fantástica però... "temps eren temps”.

Ah!  Vázquez Montalbán reprodueix en el començament  del “Panfleto desde el planeta de los simios” el poema “Esperant els bàrbars” de K. Cavafis. En la versió catalana de Carles Riba,  el poema acaba així:

  

“Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?

Aquesta gent alguna cosa bé resolia.”