Gairebé totes les anàlisis entorn de les dades de l'EPA del primer trimestre de 2015, seguiren un guió previsible: uns destacaren la disminució de població aturada i l'augment de la taxa d'ocupació, uns altres destacaren la precarietat laboral associada a aquestes aparents millores relatives del mercat laboral de Balears. Efectivament, durant els tres primers mesos de l'any, la població aturada ha descendit un 14%, tot i que la taxa d'ocupació ha crescut només un 3,6%. També és veritat que aquest modest augment del percentatge de persones majors de 16 anys que han treballat almenys una hora durant el trimestre es fa amb un elevant cost de precarietat laboral i social: en termes interanuals, el nombre de persones assalariades amb contractes temporals augmenta un 5,3%, i entre les que tenen una jornada a temps parcial s'observa un estirabot del 25,3%, mentre que la població ocupada en la categoria de "treballadors independents o empresaris sense assalariats" la denominació formal de molts falsos autònoms creix un 9,4%. Per acabar d'arrodonir el conjunt de dades sobre la precarització, anotarem dues de molt significatives: el percentatge de població aturada de molt llarga durada, és a dir de més de dos anys en cerca activa d'ocupació, s'enfila fins al 29,5% (+3,2), i la taxa de cobertura de la prestació per desocupació cau un 8,5%, situant-se en un 30,2%, la qual cosa vol dir que més de noranta mil persones aturades no perceben cap prestació.
Tot plegat, no és estrany que al número 52 de Temes socioeconòmics Gadeso (com sempre disponible a gadeso.org) tornem a insistir en una idea resumida en unes paraules del director general de l'Organització Internacional del Treball (OIT), Guy Ryder, segons la qual: "...la quantitat d'ocupació no es pot aconseguir amb la disminució de la qualitat". Tanmateix no ens limitam a parlar de mala qualitat i precarietat en abstracte. Ans al contrari, hem posat al debat públic si paga la pena seguir pel camí del deteriorament estructural de la qualitat de l'ocupació. Altrament dit, cal interrogar-se si podem seguir pel camí que condueix a l'augment del nombre de persones treballadores pobres i de llars que, com a conseqüència de la "baixa intensitat de treball" i la insuficient protecció per desocupació, tenen carències materials cada pic més grans. És a dir, què hi ha de bo en el fet de caminar cap a un mercat laboral amb una creixent disminució estructural dels estàndards de qualitat, i en l'acceleració del procés que el Banc Mundial ha nomenat de substitució de les classes mitjanes per unes noves "classes vulnerables"?
Però, anem a pams i expliquem que la "baixa intensitat de treball" és un component de l'indicador sintètic AROPE (l'acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que la UE empra per calcular el risc de pobresa i/o exclusió social, i que defineix la situació de les persones de 0 a 59 anys que viuen en llars en les quals els seus membres en edat de treballar ho van fer menys del 20% del seu potencial total de treball l'any anterior al de l'entrevista (període de referència dels ingressos). Es calcula el nombre de mesos en els quals els membres de la llar han estat treballant durant l'any de referència, i d'altra banda el total de mesos en els quals teòricament aquestes persones podrien haver treballat. A tall d'exemple d'aquest indicador, en una llar amb dos adults en la qual només treballa un a jornada completa, la intensitat de treball seria del 50%; si treballen els dos a jornada completa, la intensitat seria del 100%; si un dels adults treballa a mitja jornada i l'altre a jornada completa, la intensitat de treball seria del 75%. Les societats amb mercats laborals que tenen un fort component estacional, temporal, parcial, i d' "autònoms proletaritzats" són societats amb baixa intensitat de treball. És el cas de Balears, que cada pic funciona més com una Ryanair society o low cost society, és a dir, una societat en què la generalització dels baixos salaris, i el cada pic major nombre de treballadors i treballadores pobres, provoca canvis estructurals en els hàbits de consum majoritaris: les indústries i serveis de baix cost es converteixen en quasi oligopolis en el subministrament de béns i serveis. Només les grans corporacions poden resistir (generalment reduint costos laborals) a la minva de renda disponible de la majoria de famílies i individus. Qui perd sempre hi ha que hi perd és el productor i distribuïdor local.
En altres paraules, el mercat laboral illenc és conseqüència d'un model productiu favorable al gran empresariat i d'unes normes de funcionament, com ara la reforma laboral i les retallades a la prestació de desocupació de 2012. Si no volem transitar de la societat de baix cost a una societat empobrida, d'una societat amb cohesió social imperfecta a una de desigualtats insostenibles, cal canviar una cosa i l'altra.
Tot plegat, no és estrany que al número 52 de Temes socioeconòmics Gadeso (com sempre disponible a gadeso.org) tornem a insistir en una idea resumida en unes paraules del director general de l'Organització Internacional del Treball (OIT), Guy Ryder, segons la qual: "...la quantitat d'ocupació no es pot aconseguir amb la disminució de la qualitat". Tanmateix no ens limitam a parlar de mala qualitat i precarietat en abstracte. Ans al contrari, hem posat al debat públic si paga la pena seguir pel camí del deteriorament estructural de la qualitat de l'ocupació. Altrament dit, cal interrogar-se si podem seguir pel camí que condueix a l'augment del nombre de persones treballadores pobres i de llars que, com a conseqüència de la "baixa intensitat de treball" i la insuficient protecció per desocupació, tenen carències materials cada pic més grans. És a dir, què hi ha de bo en el fet de caminar cap a un mercat laboral amb una creixent disminució estructural dels estàndards de qualitat, i en l'acceleració del procés que el Banc Mundial ha nomenat de substitució de les classes mitjanes per unes noves "classes vulnerables"?
Però, anem a pams i expliquem que la "baixa intensitat de treball" és un component de l'indicador sintètic AROPE (l'acrònim de At-Risk-Of Poverty and Exclusion), que la UE empra per calcular el risc de pobresa i/o exclusió social, i que defineix la situació de les persones de 0 a 59 anys que viuen en llars en les quals els seus membres en edat de treballar ho van fer menys del 20% del seu potencial total de treball l'any anterior al de l'entrevista (període de referència dels ingressos). Es calcula el nombre de mesos en els quals els membres de la llar han estat treballant durant l'any de referència, i d'altra banda el total de mesos en els quals teòricament aquestes persones podrien haver treballat. A tall d'exemple d'aquest indicador, en una llar amb dos adults en la qual només treballa un a jornada completa, la intensitat de treball seria del 50%; si treballen els dos a jornada completa, la intensitat seria del 100%; si un dels adults treballa a mitja jornada i l'altre a jornada completa, la intensitat de treball seria del 75%. Les societats amb mercats laborals que tenen un fort component estacional, temporal, parcial, i d' "autònoms proletaritzats" són societats amb baixa intensitat de treball. És el cas de Balears, que cada pic funciona més com una Ryanair society o low cost society, és a dir, una societat en què la generalització dels baixos salaris, i el cada pic major nombre de treballadors i treballadores pobres, provoca canvis estructurals en els hàbits de consum majoritaris: les indústries i serveis de baix cost es converteixen en quasi oligopolis en el subministrament de béns i serveis. Només les grans corporacions poden resistir (generalment reduint costos laborals) a la minva de renda disponible de la majoria de famílies i individus. Qui perd sempre hi ha que hi perd és el productor i distribuïdor local.
En altres paraules, el mercat laboral illenc és conseqüència d'un model productiu favorable al gran empresariat i d'unes normes de funcionament, com ara la reforma laboral i les retallades a la prestació de desocupació de 2012. Si no volem transitar de la societat de baix cost a una societat empobrida, d'una societat amb cohesió social imperfecta a una de desigualtats insostenibles, cal canviar una cosa i l'altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada