Fa uns dies, concretament el dissabte 19 de setembre, alguna premsa mallorquina recollia unes declaracions de la Directora General de Turisme del Govern de les Illes Balears en les quals, a propòsit de si la taxa turística l'hauran de pagar o no els residents, deixava anar la lapidària frase entre cometes que encapçala aquestes línies.
Venint d'una alt càrrec d’un govern formalment d'esquerres i feta, com és el cas, en la condició del càrrec que ocupa, em sembla una afirmació molt lamentable. No hi hauria res a objectar si l'afirmació es fes a peu de barra de bar, que, per cert, és on més abunden aquests comentaris absents de qualsevol base científica i amb bastant poc tarannà progressista.
Val a dir que la cultura fiscal d'un país és una cosa seriosa car, entre altres coses, quan parlem d'impostos ens referim a una forma fonamental de relació entre l’Estat i la ciutadania i, és clar, aquesta relació pot ser, social i ecològicament, més o menys justa i solidària. En aquest sentit, afirmar que a ningú li agraden els impostos equival a dir que a ningú li agrada la cohesió social, la solidaritat intergeneracional, o la preservació del medi ambient. En definitiva, si la directora autonòmica de turisme, recordés l'obra de James O'Connor, “La crisi fiscal de l'Estat”, recordaria la coneguda funció de legitimació que tenen els impostos en una societat democràtica i, per tant, l'existència de molts ciutadans i ciutadanes als quals no ens desagraden els impostos. És més, a alguns no només ens agraden, sinó que batallem perquè siguin pagats per tothom, i perquè pagui més qui més tingui.
Però és que, a més a més, l'afirmació de "a ningú li agraden els impostos” només és certa -a banda dels comentaris de bar- en els àmbits de les elits extractives amb connexions amb el frau fiscal i els paradisos fiscals, i per a una molt minoritària part de la societat amb una molt deficient cultura cívica. Tots els estudis sobre cultura fiscal –excepte els de la FAES- demostren que l'existència d'una relació, diguem que “amable” amb els impostos, és molt majoritària. A tall d'exemple, permeteu-me citar la recentment publicada recerca “Evolución de la cultura tributaria, coyuntura económica y expectativas vitales” que signen Luis Cambrer Rioja, Julio A. del Pi Artacho, i Beatriz Aragoneses Ramírez. (Col·lecció “Opiniones y Actitudes” Núm. 73. CIS, Juny 2015), en la qual es conclou que les qüestions fiscals tenen un consens bàsic i prou estès entorn de la necessitat de pagar impostos, associant-la amb la integració i cohesió social.
D'altra banda, pens que un govern format per membres de PSIB-PSOE i de MÉS, hauria de fer més cas als moviments socials i ciutadans situats a babord de l’espectre sociològic, i menys als suposadament hegemònics de l'estribord. És a dir, millor seria integrar missatges com ara els de la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària que, en el començament del seu manifest fundacional, afirmen: “... volem expressar el nostre compromís amb la construcció d’una societat justa que no accepta la misèria ni la marginalitat en el seu si. El sosteniment d’uns serveis públics forts és la millor garantia per a l’exercici real dels drets, per a la cohesió social i per encarar amb garanties els reptes que tenim com a país”. Entre d’altres, el futur de la triple T “Turisme, territori, treball” és, sens dubte, un dels més grans reptes pel nostre país. I, com estim el meu país i el vull lliure, sí que m’agraden els impostos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada