Vàrem aprofitar el pont de la Constitució i de la Puríssima per fer una escapada a la ciutat principal del nord d'Itàlia. Entre unes coses i unes altres, fins ara no he pogut posar-me a escriure aquestes notes. El cas és que només aterrar, entrar a l’aeroport, i anar cap a l'estació de tren, t’adones que has arribat al nord d’Italià. Això no és el sud, és la Llombardia! Tot sembla una mica menys italià.
Com hem tingut un considerable retard, arribam més tard del que estava previst. Fa fred i hi ha boira. És divendres i el centre de la ciutat està gairebé desert. El trajecte de l’estació de tren al modest, però acollidor, i cèntric hotel, ens permet el primer tast amb l’encant dels carrers d’una ciutat que, a més de disseny, té molt senyoriu. A la a corre-cuita deixam motxilles i, amb la necessitat de menjar alguna cosa, ens enfilem cap al Doumo. No hi ha més remei que sopar d’un entrepà contemplant la catedral milanesa il·luminada. Breu visita -ja hi tornarem- a la Galleria Vittorio Emanuele II, i cap a l’hotel a descansar.
Tot seguit visitarem la Catedral de Milà, és a dir, la celebèrrima catedral del Duomo. Des de la terrassa panoràmica, a la cripta, passant per l'interior d’aquesta enorme catedral gòtica, tot és visita obligatòria. I, tanmateix, per més que fotografii gàrgoles, formes arquitectòniques, escultures, rosetons, columnes, algun quadre, alguna rajola del trípol de marbre... em tem que no sóc capaç de copsar tota la grandesa del principal monument de, diguem-ho en llombard, Milan. Però, pareu atenció, el Duomo i voltants també és de, en italià, Milano. Ho vàrem poder tastar que érem a Italià! Resultà que, sortint del Museu de la Catedral, ens toparem amb unes noses, i els nuvis i acompanyants ballaven, cantaven i feien bulla, tot animat per una fantàstica, colorista i molt gamberra- banda-xaranga. Italià en estat pur!
De la bulla xaranguera, a la serietat: Senzilla però solemne, molt a prop de la Plaça del Doumo hi ha la Piazza Mercanti que, a més de ser el petit recó medieval de Milà, és on hi ha el monument a la resistència antifeixista. Foto imprescindible!
Seguidament vista a la Biblioteca e Pinacoteca Ambrosiana on, en un bellíssim edifici, es produeix el segon encontre amb el gran Leonardo da Vinci i el seu “Còdex Atlanticus”.
Però a la Piazza del Duomo hi ha una altra visita que, potser per imprevista, em va copsar de manera especial: El Museu del Novecento. Vistes espectaculars del Doumo i art d'avantguarda a rompre. Des de “El curto estato” (aquest quadre neoimpressionista amb els obrers en vaga i que, en forma de pòster, és tan famós) a la col·lecció de “Grafici Partigiani”. S’ha fet tard i és hora de sopar.
L’endemà toca dedicar el matí al Castello Sforzesco. No hi ha racó que no tingui interès, i si un museu és interessant, l’altra ho és encara més. Però dues coses destaquen per sobre les altres: Una Pietat (inacabada) del gran Miquel Ángel i, tercer encontre amb Leonardo da Vinci amb unes pintures sobre frescs. A la tarda tenim una cita especial: El Teatro alla Scala. Gaudirem d’una visita inoblidable a aquest temple del cant bell i de la interpretació de “Il flauto magico per i bamnini”, una molt bona versió resumida de l’òpera de Mozart, adaptada per a nens i nenes. A la sortida una passejada pels carrers de botigues de luxe i de les més “normals”. La il·luminació nadalenca ajuda a fer que tot plegat tingui un aire especial.
Seguidament vista a la Biblioteca e Pinacoteca Ambrosiana on, en un bellíssim edifici, es produeix el segon encontre amb el gran Leonardo da Vinci i el seu “Còdex Atlanticus”.
Però a la Piazza del Duomo hi ha una altra visita que, potser per imprevista, em va copsar de manera especial: El Museu del Novecento. Vistes espectaculars del Doumo i art d'avantguarda a rompre. Des de “El curto estato” (aquest quadre neoimpressionista amb els obrers en vaga i que, en forma de pòster, és tan famós) a la col·lecció de “Grafici Partigiani”. S’ha fet tard i és hora de sopar.
L’endemà toca dedicar el matí al Castello Sforzesco. No hi ha racó que no tingui interès, i si un museu és interessant, l’altra ho és encara més. Però dues coses destaquen per sobre les altres: Una Pietat (inacabada) del gran Miquel Ángel i, tercer encontre amb Leonardo da Vinci amb unes pintures sobre frescs. A la tarda tenim una cita especial: El Teatro alla Scala. Gaudirem d’una visita inoblidable a aquest temple del cant bell i de la interpretació de “Il flauto magico per i bamnini”, una molt bona versió resumida de l’òpera de Mozart, adaptada per a nens i nenes. A la sortida una passejada pels carrers de botigues de luxe i de les més “normals”. La il·luminació nadalenca ajuda a fer que tot plegat tingui un aire especial.
Una visita rapida al Palazzo di Brera i ens encaminem cap a I Navigli abans que fosquegi. A diferència d’un vespre anterior que hi soparem, hi ha una gentada. És festiu i la majoria són milanesos... Aquest barri d’antics canals està de moda, amb abundant oferta gastronòmica, botigues de disseny, antiguitats... En la mesura que enfosqueix augmentà la boira... Gairebé no es veu d’una banda a l’altra del canal. Tant de bo que la boira no ens impedeix –és impossible- encertar amb un bon restaurant i sopar.
L’estada a Milà toca al seu final. Però encara ens queden hores a bastament per a visitar la Chiesa di San Maurizio, és a dir, la capella reial del convent de Sant Maurizio a la qual els milanesos no s'estan d'anomenar la “Capella Sixtina de Milà”. No hi ha ni un sol centímetre quadrat sense pintar i, tot i que les pintures en fresc de Berbarnino Luini, no són les de Miquel Angel, déu n'hi do amb la capella sixtina milanesa. Aferrat a aquesta Iglesia, i en el que abans era el monestir, s’hi troba el molt recomanable Civico Museo Archeologico di Milano. La pesa més emblemàtica d’aquest museu és, sens dubte, la “Testa di Eracle”.
Aquesta és la penúltima foto. Abans de muntant-nos al tren cap a l’aeroport, ens acomiadem del Doumo amb, ara sí, la darrera fotografia.
Aquesta és la penúltima foto. Abans de muntant-nos al tren cap a l’aeroport, ens acomiadem del Doumo amb, ara sí, la darrera fotografia.
De retorn a casa pensava que havien estat uns dies de no aturar, excepte per prendre un cafè (a la barra a un euro!), un aperitiu milanès (no record quantes vegades vàrem anar al Zucca), o degustar la típica gastronomia de Milà... i recordava, com a cinquè encontre amb Leonardo da Vinci, que aquest home havia de ser més que genial per deixar escrit: “He ofès a Déu i a la Humanitat perquè el meu treball no va tenir la qualitat que hauria d'haver tingut”. A reveure, Milà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada