Un país amb joves mal pagats és un país molt indecent

A la Fundació Gadeso hem dedicat el número 65 de la revista digital Temes Socioeconòmics (disponible aquí) a analitzar les dades que ens proporciona l'Agència Tributària sobre la distribució per grups d'edats del col·lectiu illenc de persones assalariades, i l'evolució dels seus respectius salaris mitjans anuals. Anotem, d'entrada, que la població assalariada de Balears l'any 2014 (última dada disponible) estava formada per un total de 455.110 persones, de les quals la majoria (un 76,7%) tenen entre 26 i 55 anys, mentre el col·lectiu de persones assalariades joves (de 16 a 25 anys) representa l’ 11,3%, i el de majors (56 i més anys) el 12%. En relació a la quantia dels salaris, la “Estadística mercat de treball i pensions en les fonts tributàries” ens informa que el salari mitjà anual va ser, en 2014, de 17.247 €. Però allò que és veritablement rellevant són les notables diferències de salaris segons l'edat. Hom pot dir que hi ha una polarització salarial segons l’edat del perceptor, car, per una banda, les persones menors de 18 anys van tenir un salari anual mitjà de 3.021 € , i les compreses entre 18 i 25 anys de 6.329 €; i, per una altra banda, els salaris que van percebre els grups de major edat van ser notablement més alts, concretament de 14.036 €, 18.909 €, 21.620 €, 22.631 € i 17.030 €, per als grups de 26 a 35, 36 a 45, 46 a 55, 56 a 65, i majors de 65 anys, respectivament.

En tirar la vista enrere i observar l'evolució d'aquestes dades, es comprova que la distribució percentual per edats del nombre de persones assalariades té poques variacions durant el període de crisi i, no obstant això, paga la pena dir que és el col·lectiu de joves assalariats/des el que més ha descendit. L’any 2007 eren un total de 82.887 persones (5.837 de 16 a 17 anys, i 77.050 de 18 a 25 anys). Si comparam aquest resultat amb el de 2014 ens adonem que aquest col·lectiu ha descendit gairebé un 38%. Aquesta perspectiva retrospectiva també ens permet constatar que els salaris de menor quantia per a la gent més jove no són cap novetat, però sí que ho és que la retallada salarial hagi estat molt més gran per a les persones més joves. No debades en el període 2009-2014, mentre la baixada pel conjunt de persones assalariades era d’un -5%, les de menys de 25 anys acumulen baixades de més d’un -30%.

Amb tot plegat, hom pot afirmar que la crisi ha provocat una considerable minva del nombre de persones assalariades joves i que aquestes han sofert una major retallada salarial. Per què? Els motius pels quals hi ha manco gent jove assalariada són, sens dubte, diversos: Des d’una manca d’oferta d’ocupació, a una (positiva) major permanència en el sistema educatiu, passant per la migració, sense descartar dèficits educatius, formatius i d’habilitats per a incorporar-se a un mercat laboral cada vegada més exigent. Tampoc es pot descartar que molts joves s’incorporin al món laboral com a Autònoms Econòmicament Depenents (TRADE), o, senzillament, com a “autònoms forçats”. Pel que fa a la pèrdua més gran de salari del col·lectiu d’assalariats joves, s’explica per la precarietat laboral més intensa  que pateixen. Els joves rarament treballen més de sis mesos a l’any, i són el col·lectiu amb més contractació laboral a temps parcial. Tampoc es pot obviar l’efecte en la baixada dels salaris que tenen les condicions de treball amb contractes de pràctiques, aprenentatge, i per a la formació, i que cada pic són més freqüents les males condicions salarials dels becaris i becàries, fins i tot, els que desenvolupen funcions que requereixen gran qualificació i que dóna peu a què alguna literatura de sociologia del treball parli del fenomen del “becariat”.

I tanmateix, allò que, a parer meu, més ens hauria de preocupar és que els salaris baixos pels assalariats joves poden esdevenir claus pel que s’anomena “una mala primera experiència laboral”, i/o “rebuig de les primeres ocupacions per sobrequalificació” que, alhora, provoquen l’augment del nombre de persones joves Ni-Ni (que ni treballen ni estudien), i poden provocar situacions en  què la inserció laboral no sigui una opció atractiva o rendible. Entre la gent jove comença haver-hi inicis de trajectòries laborals que no fan que el treball compensi, és a dir, no se’ls garanteix allò que els anglosaxons anomenen “making work pay”. Aquesta incipient dinàmica és molt perjudicial per a la competitivitat de país associada a la cohesió social. Però, sobretot, seguint la proposta contra la indecència que Miquel Puig formula en el seu darrer llibre “Un bon país no és un país low cost”, un país amb joves mal pagats és un país molt indecent.

Publicat orignalment a Diario de Mallorca (04-02-2016)