En defensa dels drets de la infància, i del personal de l’IMAS

Nota: Una versió més curta d'aquest article es va publicar dilluns passat, 14 de març, en el digital dBalears.

"No hi ha causa que mereixi més alta prioritat que la protecció

i el desenvolupament del nin, de qui depenen la supervivència, l'estabilitat i el progrés de totes les nacions i, de fet, de la civilització humana". (Pla d'Acció del Cim Mundial a favor de la Infància, 30 de setembre de 1990)

Fa força temps, un grup de, diguem-ho sense embuts, impresentables demagogs i demagogues estan fent una campanya de desprestigi dels i les professionals del Servei de Menors de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i de l'IMAS com a tal. Els falta poc per a, si fa no fa, acusar a aquestes persones de segrestadores de nins i nines, i a l’IMAS d'organització criminal que empara aquestes pràctiques. Com tota demagògia, basen la seva campanya en falsedats i arguments sense rigor. El problema és que, com succeeix amb qualsevol argumentació demagoga, pot arribar a calar en la societat. Em tem que l’ autodenominada “Asociación Infancia y Derecho” està aconseguint certa -encara que segurament molt minoritària- “comprensió” de la ciutadania en general i, la qual cosa ja és el súmmum, de reduïts grups de gent que van per la vida de més esquerranes, més demòcrates i més progressistes que ningú. On anirem a parar!

El passat dia 8 de març, aquesta colla d'activistes de la demagògia farcida de mentides va participar -amb pancarta inclosa- a la manifestació que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, es va dur a terme a Palma. Es van dedicar a repartir un escrit titulat “Somos madres y padres afectados por la injusta y violenta retirada de nuestros hijos” (disponible aquí) que, a parer meu, els retrata. Si hom el llegeixen amb una mica d'atenció, observarà que el punt substancial és la seva reclamació de “el derecho de nuestras familias a una justa y rápida (sic) reunificación”. La seva invocació dels drets fonamentals dels nins, endemés d'una evident impostura, és, en qualsevol cas, subsidiària a la seva veritable i única reclamació.

No tinc coneixements jurídics sobre gairebé res, i manco sobre els drets de la infància, la qual cosa no em priva de saber que tot el dret internacional sobre la matèria, introduït en gairebé totes les constitucions democràtiques, se sustenta en protegir l'interès superior del nin o nina. No he estat pare i ja no ho seré, però vull viure en una societat on es garanteixi que totes les mesures respecte de la infantesa estiguin basades en la consideració de l'interès superior dels petits, i on correspongui a l'Estat (en aquest cas a l’IMAS) l’obligació d’assegurar una adequada protecció i cura, quan els pares i mares, o altres persones responsables, no tenen capacitat -diagnosticada amb criteris tècnic i no a base de subjectivitats- per fer-ho.

Tampoc tinc gens d'interès professional propi, familiar o corporatiu per defensar públicament el bon nom i la professionalitat que, si haig de fer cas a les persones que conec, és vocacional, del personal professional del Servei de Menors de l’IMAS. Si ho faig, és per decència democràtica. Ha d'acabar aquesta campanya de difamació dels servidors, servidores, i serveis públics mallorquins que, sense cap mena de dubte, protegeixen amb excel·lent diligència a la infància. Tal vegada ha arribat el bon punt de sol·licitar la intervenció de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor de les Illes Balears perquè ens aclareixi si aquests pares i mares, a més de les causes per les quals se'ls van retirar els menors, amb campanyes tan barroerament demagògiques com la que coment, estan exercint, encara que sigui indirectament, violència cap als seus fills i filles.

Tanmateix, gent que en sap (i a la que, lògicament, he consultat) em comenta que a l’escrit de l’ “Asociación Infancia y Derecho” hi ha grans i perilloses fal·làcies. A tall d’exemple:

1.- Escriuen que “Sin pruebas  ni garantías judiciales y sin dejarnos ningún derecho a réplica. Pero no lo dice un juez: lo afirman los técnicos de esta Institución con polémicos informes que no se contrastan ya que ellos, aunque son simples funcionarios administrativos, operan por encima de la Justicia a la hora de mandar arrancar a un niño de sus seres queridos.” Diguin el que diguin la veritat és que  totes les famílies tenen dret a recórrer la mesura de protecció adoptada per l'entitat pública competent en matèria de protecció (que en aquest cas és el Servei de Protecció al Menor qui té assignada la funció executiva i la gestió de les competències en matèria de tutela, acolliment i adopció de persones menors d'edat) davant el Jutjat de Família. És a dir,  és el Jutge qui té la darrera paraula.

2.-  Més endavant diuen que “para llegar a esta conclusión, su trabajo consiste en invadir y controlar la vida de familias con pocos recursos, la mayoría golpeadas por la crisis, y de apropiarse de las tutelas de nuestros hijos cuando consideran que factores como la inestabilidad de vivienda, estar sin trabajo o carecer de apoyo familiar son motivos de riesgo para los niños”. Però els experts em fan veure que, legalment,  es considera com a desemparament aquella situació que es produeix de fet, a causa de l'incompliment, o de l’ impossible o inadequat exercici dels deures de protecció establerts a les lleis per la guarda dels menors d'edat, és a dir,  quan aquests quedin privats de la necessària assistència moral o material. Així ho diu l'article 172 del Codi Civil. A més a més, m’asseguren  que mai es declara una situació de desemparament per factors socioeconòmics. (Malgrat les injustes retallades en els serveis socials , vivim en una societat en la qual existeixen recursos d'ajuda per a les famílies en crisis,  i professionals que permanentment duen a terme actuacions per pal·liar situacions de desavantatge social).  Existeixen , a més, altres mesures jurídiques de protecció que no impliquen la separació dels nens del seu context familiar. La separació d'un menor del seu nucli familiar només es produeix quan es valora l'existència d'una situació greu de maltractament o negligència (notificada a més en nombroses ocasions per altres serveis que atenen o estan en contacte directe amb el menor). Vivim en un Estat de Dret  que, encara,  gaudeix d’uns estàndards mínims de  decència, pels quals   el deure la protecció a la infància és un deure tothom.

3.- L’ “Asociación Infancia y Derecho” no s’està de dir que els i les professionals de l’IMAS “deberían comprender que el derecho de nuestras familias a una justa y rápida reunificación”. A aquesta afirmació és particularment difamant. S’ha de dir que aquest és, justament, el treball tècnic que el Servei de Menors de l’IMAS  duu a terme de forma immediata a la declaració de desemparament i assumpció de la tutela: posar a la disposició de la família tots aquells recursos que serveixin per fer desaparèixer o disminuir els indicadors que van donar lloc a la intervenció; és el que es diu pla de cas de reunificació.

La demagògia dels redactors de l'escrit vergonyosament repartit en una manifestació de profunda reivindicació democràtica, els porta a insinuar que els “segrests” executats des de l’IMAS es practiquen gairebé en exclusiva entre la població més necessitada. Pens que algunes “ments poc privilegiades” que es mouen entorn d'aquest grup potser han volgut donar-li una certa pàtina de lluita de classes a la seva indigna actuació. Si és així, és que hauran oblidat –o no van llegir mai- “L'origen de la família, la propietat privada i l'estat”, on Friedrich Engels afirma: “… entre els bàrbars amb prou feines pot establir-se la diferència entre els drets i els deures, la civilització assenyala entre els dos una diferència i un contrast que salten a la vista de l'home menys intel·ligent, en el sentit que dóna gairebé tots els drets a una classe i gairebé tots els deures a l'altra”.

El pensador, economista, i polític alemany que, amb Karl Marx, va escriure el Manifest Comunista tenia raó, i la segueix tenint ara, quant a l'existència de classes socials, i en l'assignació de més drets als rics, i més deures als no rics. Però l’analogia dels ensenyaments del gran revolucionari amb l’assumpte que ens ocupa és la següent: Entre els bàrbars els pares/mares tenen tots els drets, mentre que en una democràcia civilitzada els fills menors d'edat gaudeixen d’una protecció reforçada, sempre tutelada judicialment i sense que la família deixi de tenir els seus drets que, per cert, també es defensen des del Servei de Menors de l’IMAS.