Nota: Una versió més curta d'aquest article es va publicar dilluns passat,
14 de març, en el digital dBalears.
"No hi
ha causa que mereixi més alta prioritat que la protecció
i el
desenvolupament del nin, de qui depenen la supervivència, l'estabilitat i el
progrés de totes les nacions i, de fet, de la civilització humana". (Pla d'Acció
del Cim Mundial a favor de la Infància, 30 de setembre de 1990)
Fa
força temps, un grup de, diguem-ho sense embuts, impresentables demagogs i
demagogues estan fent una campanya de desprestigi dels i les professionals del
Servei de Menors de l'Institut Mallorquí d'Afers Socials i de l'IMAS com a tal.
Els falta poc per a, si fa no fa, acusar a aquestes persones de segrestadores
de nins i nines, i a l’IMAS d'organització criminal que empara aquestes
pràctiques. Com tota demagògia, basen la seva campanya en falsedats i arguments
sense rigor. El problema és que, com succeeix amb qualsevol argumentació
demagoga, pot arribar a calar en la societat. Em tem que l’ autodenominada
“Asociación Infancia y Derecho” està aconseguint certa -encara que segurament
molt minoritària- “comprensió” de la ciutadania en general i, la qual cosa ja
és el súmmum, de reduïts grups de gent que van per la vida de més esquerranes,
més demòcrates i més progressistes que ningú. On anirem a parar!
El
passat dia 8 de març, aquesta colla d'activistes de la demagògia farcida de
mentides va participar -amb pancarta inclosa- a la manifestació que, amb motiu
del Dia Internacional de la Dona, es va dur a terme a Palma. Es van dedicar a
repartir un escrit titulat “Somos madres y padres afectados por la injusta y violenta
retirada de nuestros hijos” (disponible aquí)
que, a parer meu, els retrata. Si hom el llegeixen amb una mica d'atenció,
observarà que el punt substancial és la seva reclamació de “el derecho de nuestras
familias a una justa y rápida (sic) reunificación”. La seva invocació dels drets fonamentals dels nins, endemés d'una
evident impostura, és, en qualsevol cas, subsidiària a la seva veritable i
única reclamació.
No
tinc coneixements jurídics sobre gairebé res, i manco sobre els drets de la
infància, la qual cosa no em priva de saber que tot el dret internacional sobre
la matèria, introduït en gairebé totes les constitucions democràtiques, se
sustenta en protegir l'interès superior del nin o nina. No he estat pare i ja
no ho seré, però vull viure en una societat on es garanteixi que totes les
mesures respecte de la infantesa estiguin basades en la consideració de
l'interès superior dels petits, i on correspongui a l'Estat (en aquest cas a
l’IMAS) l’obligació d’assegurar una adequada protecció i cura, quan els pares i
mares, o altres persones responsables, no tenen capacitat -diagnosticada amb
criteris tècnic i no a base de subjectivitats- per fer-ho.
Tampoc
tinc gens d'interès professional propi, familiar o corporatiu per defensar
públicament el bon nom i la professionalitat que, si haig de fer cas a les
persones que conec, és vocacional, del personal professional del Servei de
Menors de l’IMAS. Si ho faig, és per decència democràtica. Ha d'acabar aquesta
campanya de difamació dels servidors, servidores, i serveis públics mallorquins
que, sense cap mena de dubte, protegeixen amb excel·lent diligència a la
infància. Tal vegada ha arribat el bon punt de sol·licitar la intervenció de
l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor de les Illes Balears perquè ens
aclareixi si aquests pares i mares, a més de les causes per les quals se'ls van
retirar els menors, amb campanyes tan barroerament demagògiques com la que
coment, estan exercint, encara que sigui indirectament, violència cap als seus
fills i filles.
Tanmateix,
gent que en sap (i a la que, lògicament, he consultat) em comenta que a l’escrit
de l’ “Asociación Infancia y Derecho” hi ha grans i perilloses fal·làcies. A
tall d’exemple:
1.-
Escriuen que “Sin pruebas ni garantías judiciales y sin dejarnos ningún
derecho a réplica. Pero no lo dice un juez: lo afirman los técnicos de esta
Institución con polémicos informes que no se contrastan ya que ellos, aunque
son simples funcionarios administrativos, operan por encima de la Justicia a la
hora de mandar arrancar a un niño de sus seres queridos.” Diguin el que
diguin la veritat és que totes les
famílies tenen dret a recórrer la mesura de protecció adoptada per l'entitat
pública competent en matèria de protecció (que en aquest cas és el Servei de Protecció
al Menor qui té assignada la funció executiva i la gestió de les competències
en matèria de tutela, acolliment i adopció de persones menors d'edat) davant el
Jutjat de Família. És a dir, és el Jutge
qui té la darrera paraula.
2.- Més endavant diuen que “para llegar a esta conclusión, su trabajo consiste en invadir y
controlar la vida de familias con pocos recursos, la mayoría golpeadas por la
crisis, y de apropiarse de las tutelas de nuestros hijos cuando consideran que
factores como la inestabilidad de vivienda, estar sin trabajo o carecer de
apoyo familiar son motivos de riesgo para los niños”. Però els experts em
fan veure que, legalment, es considera
com a desemparament aquella situació que es produeix de fet, a causa de
l'incompliment, o de l’ impossible o inadequat exercici dels deures de protecció
establerts a les lleis per la guarda dels menors d'edat, és a dir, quan aquests quedin privats de la necessària
assistència moral o material. Així ho diu l'article 172 del Codi Civil. A més a
més, m’asseguren que mai es declara una
situació de desemparament per factors socioeconòmics. (Malgrat les injustes
retallades en els serveis socials , vivim en una societat en la qual existeixen
recursos d'ajuda per a les famílies en crisis, i professionals que permanentment duen a terme
actuacions per pal·liar situacions de desavantatge social). Existeixen , a més, altres mesures jurídiques
de protecció que no impliquen la separació dels nens del seu context familiar.
La separació d'un menor del seu nucli familiar només es produeix quan es valora
l'existència d'una situació greu de maltractament o negligència (notificada a
més en nombroses ocasions per altres serveis que atenen o estan en contacte
directe amb el menor). Vivim en un Estat de Dret que, encara,
gaudeix d’uns estàndards mínims de
decència, pels quals el deure la
protecció a la infància és un deure tothom.
3.-
L’ “Asociación Infancia y Derecho” no s’està de dir que els i les professionals
de l’IMAS “deberían comprender que el
derecho de nuestras familias a una justa y rápida reunificación”. A aquesta
afirmació és particularment difamant. S’ha de dir que aquest és, justament, el
treball tècnic que el Servei de Menors de l’IMAS duu a terme de forma immediata a la declaració
de desemparament i assumpció de la tutela: posar a la disposició de la família
tots aquells recursos que serveixin per fer desaparèixer o disminuir els
indicadors que van donar lloc a la intervenció; és el que es diu pla de cas de reunificació.
La
demagògia dels redactors de l'escrit vergonyosament repartit en una
manifestació de profunda reivindicació democràtica, els porta a insinuar que
els “segrests” executats des de l’IMAS es practiquen gairebé en exclusiva entre
la població més necessitada. Pens que algunes “ments poc privilegiades” que es
mouen entorn d'aquest grup potser han volgut donar-li una certa pàtina de
lluita de classes a la seva indigna actuació. Si és així, és que hauran oblidat
–o no van llegir mai- “L'origen de la família, la propietat privada i l'estat”,
on Friedrich Engels afirma: “… entre els bàrbars amb prou feines pot
establir-se la diferència entre els drets i els deures, la civilització
assenyala entre els dos una diferència i un contrast que salten a la vista de
l'home menys intel·ligent, en el sentit que dóna gairebé tots els drets a una
classe i gairebé tots els deures a l'altra”.
El
pensador, economista, i polític alemany que, amb Karl Marx, va escriure el
Manifest Comunista tenia raó, i la segueix tenint ara, quant a l'existència de
classes socials, i en l'assignació de més drets als rics, i més deures als no
rics. Però l’analogia dels ensenyaments del gran revolucionari amb l’assumpte
que ens ocupa és la següent: Entre els bàrbars els pares/mares tenen tots els
drets, mentre que en una democràcia civilitzada els fills menors d'edat
gaudeixen d’una protecció reforçada, sempre tutelada judicialment i sense que
la família deixi de tenir els seus drets que, per cert, també es defensen des
del Servei de Menors de l’IMAS.
Hace falta ser miserable y malnacido.Repugnante.
ResponElimina