Aquestes vacances de Pasqua han estat per fer un viatge imprescindible i llegir un llibre molt recomanable. Altrament dit, he aprofitat la possibilitat de gaudir de vacances -quin privilegi!- per viatjar al nord d'Etiòpia i, en les hores de vol i alguna estona abans de dormir, llegir “El último tren a la zona verde” de Paul Theroux.
Vet aquí algunes reflexions més aviat improvisades:
I.- El nord d'Etiòpia és un lloc molt recomanable per viatjar: Es percep seguretat (tingui's en compte que la seva situació geogràfica és un dels entorns més potencialment perillosos de la terra: La “Banya d'Àfrica”); hi ha patrimoni cultural, gastronòmic i natural més que suficient; i infraestructures, modestes però adequades. Tanmateix m'interessa ressaltar dues coses: a) El nivell de turistització és baix (750.000 turistes anuals en un país amb una població que ronda els 90 milions d'habitants). b) El govern etíop està promocionant el seu país com a destinació turística amb un singular eslògan en el qual, a propòsit de Lucy (l’esquelet d'homínid de l'espècie Australopithecus afarensis, de 3,2 milions d'anys d'antiguitat, que s'exhibeix en el Museu Nacional d ’Addis Abeba), atribueix a Etiòpia “l'origen de la vida”. Esper que no tingui molt èxit en el seu intent de turistització, especialment del sud del territori etíop. Allà l'oferta turística per excel·lència són les diferents tribus que poblen el territori. El pitjor per a la seva supervivència és el contacte amb el voyeurisme turístic. Val dir que el taoista Lie Zi va escriure: “Algunes persones, quan viatgen, es limiten a contemplar el que tenen davant els seus ulls. Jo, quan viatj, contempl el procés de mutabilitat”. Per això, encara que hagués tingut temps, el meu interès a viatjar pel sud d'Etiòpia s'apropava a zero.
II.- Etiòpia, malgrat els intents de la Millennium Challenge Corporation (una organització creada durant el govern de George W. Bush amb l'objectiu de privatitzar la cooperació internacional d'USA), ha resistit al creixement turístic d'altres països de l'Àfrica subsahariana. Potser per això, manté, en el sentit positiu i en el negatiu, una autenticitat gairebé total. Excepte a la capital, Addis Abeba, no s'observen grans inversions turístiques estrangeres. Aquesta autenticitat et permet gaudir, gairebé en solitari, del seu gran atractiu cultural, molt lligat a l'aclaparadora presència de la religió cristiana ortodoxa etíop (les esglésies excavades en la roca de Lalibela són el màxim, però ni molt manco l’únic exponent), de les ruïnes de Aksum, o del ja citat Museu Nacional de la capital etíop. Igualment, et permet perdre’t pel Parc Nacional de les immenses muntanyes de Simien (i jugar amb els babuïns endèmics d'aquest idíl·lic lloc). Però, sobretot, tret que siguis d'una pasta especialment insensible, t’obliga a empatitzar amb els problemes polítics, econòmics, socials i ecològics que pateix la gent etíop. A tall d'exemple, tens a tocar, els següents problemes: a) Els efectes del canvi climàtic i, conjunturalment, els de “El Niño” que amenacen d'estendre al nord l'extrema sequera que ja es pateix al sud. L'amenaça d’una epidèmia de fam és més que certa. b) Les terribles desigualtats existents. Si globalment és realista parlar d'una societat de l'1% - 99%, en el cas etíop el que és realista és definir la seva estructura social com una societat del 0,00001% de rics i d’un 99,99999% de no rics. c) El mite del creixement de PIB com a factor de prosperitat compartida. Segons el Banc Mundial el creixement del PIB ha estat del 10,28% en 2014, però segons el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), Etiòpia ocupa el lloc 174 pel que a desenvolupament humà es refereix. És el país amb més creixement de PIB d'Àfrica subsahariana, però en el rànquing del PNUD només supera a Gàmbia, República Democràtica del Congo, Libèria, Guinea Bissau, Mali, Moçambic, Sierra Lleona, Guinea, Burkina Faso, Burundi, Txad, Eritrea, República Centreafricana, i Níger. Per exemple, Sud-àfrica amb un modest 1,52% de creixement de PIB, progressa millor en matèria de desenvolupament humà.
III.- Paul Theroux escriu en el llibre que em va acompanyar en el viatge pel nord d’Etiòpia que “una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y miseria. En la mayoría de los lugares, uno no puede ser turista sin dar la espalda a la desesperación humana o taparse la nariz”. Els assegur que quan vaig llegir la primera part de la frase vaig pensar –encara que no he trepitjat, ni prop fer-hi, un hotel de cinc estrelles, en Etiòpia i, alhora, en casa nostra. Mentre jo viatjava es presentava a Palma el llibre d’Ernest Cañada “Las que limpian los hoteles” un text que ens posa davant els nostres nassos la precarietat laboral i social associada al negoci hoteler i que, de vegades, frega la misèria relativa i la carència material de molta gent que treballa als hotels espanyols i de les Illes Balears. Pel que fa a la segona part de la frase, ha de ser que, malgrat haver pres cafè (bunna, en amariña) amb crispetes –una sorprenent tradició etíop-, sóc un turista anormal. Ni he pogut girar l'esquena a la desesperació humana, ni m'he tapat el nas. Al contrari, torn amb les piles molt carregades per seguir lluitant per un altre món que, a més de necessari, és possible. En aquest sentit em sent orgullós del Govern de les Illes Balears car l'aprovació del projecte del III Pla de cooperació de les Illes és una excel·lent noticia.
Publicat originalment a dBalears (04/4/2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada