No sé el que passa concretament a la UIB, però en la majoria de facultats
d’economia europees es comença a trencar tímidament el monolitisme de
l’ortodòxia neoliberal. Sembla que, tot i que amb moltes dificultats, les
teories econòmiques de premis Nobel com ara Amartya Sen, Elinor Ostrom i Gunnar
Myrdal tornen a tenir una mica de presència en els ensenyaments superiors.
Probablement, l’èxit editorial i de públic del llibre del no gaire
heterodox Thomas Piketty El capital al segle XXI, la cada vegada major
repercussió mediàtica dels informes d’Oxfam-Intermón, les mesures econòmiques
concretes, inclusives de debò (entre d’altres, potents salaris mínims, renda
bàsica universal i incondicional, o formació específica per evitar l’exclusió
digital), contingudes en el llibre ‘Inequality:What Can Be Done?’ d’Anthony B.
Atkinson, o la creixent reivindicació acadèmica –el reconeixement social i de
l’activisme per la justícia social sempre el va tenir– de la figura de l’economista
José Luis Sampedro siguin només alguns exemples de l’interès teòric i pràctic
per a articular propostes que facin factible una societat econòmicament,
socialment i ecològicament més justa i inclusiva i que, per tant, inclogui
aspectes decrecionistes i predistributius, i no només mesures de resiliència
mediambiental i de distribució de renda ‘ex-post’.
Més enllà dels àmbits acadèmics i editorials, en ambients tan ortodoxament
neoliberals com el World Economic Forum un dels missatges més mediàtics de 2015
va ser que només una millor
distribució farà més sostenible una eventual recuperació. Però no
només els reunits a Davos fan aquests plantejaments, fins fa poc tractats de
subversius i propis dels antisistema i dels ‘Perroflautes’; l’OCDE introdueix
en les seves propostes el concepte de creixement inclusiu. Sens dubte el
document més rellevant d’aquesta “heterodòxia de l’OCDE” és ‘All on board. Making
inclusivament growth’ (Tots a bord. Fent inclusiu el
creixement). I si això no fos suficient, resulta que el G20, en el comunicat de
la cimera de Turquia 2015, també parla de creixement inclusiu. Tanmateix la
sorpresa més grossa és que el Fons Monetari Internacional (FMI) comença a
introduir en el seu argot reflexions sobre la insostenibilitat de l’economia de
les desigualtats i, en el seu informe ‘Perspectives Econòmiques Mundials 2016’
arriba a afirmar que un excés de flexibilitat laboral o l’abaratiment de
l’acomiadament durant la crisi té efectes negatius en la recuperació econòmica.
En aquest context, m’he permès fer una recerca en el que podríem considerar
mainstream econòmic illenc i no he trobat cap referència al concepte de
“creixement inclusiu”. Per una banda, he revisat els materials de la Fundació
Impulsa Balears i les publicacions més recents de la Direcció General
d’Economia i Estadística del Govern de les Illes Balears (fins i tot la
recentment presentada ‘Quaderns d’Economia’), en les quals es reflexiona i
investiga molt i bé sobre la necessitat d’augmentar la productivitat i
competitivitat, l’evolució del PIB insular, els efectes de la crisi mesurada en
termes d’hores de treball, i es fan interessants anàlisis sectorials, però ni
una paraula sobre “creixement inclusiu” o sobre la necessitat de retornar el
paper d’inclusió que, abans de les últimes reformes laborals, tenia l’ocupació
remunerada.
Per una altra banda, he llegit amb atenció recents articles de premsa de
les dirigents empresarials Carmen Planas i Inmaculada de Benito, en els quals
la primera ens parla d’un lideratge social en la recuperació econòmica, i la
segona dels, segons ella, errors de l’impost de turisme sostenible. Cap de les dues
és capaç de renovar el seu discurs a la llum de la nova retòrica global sobre
creixement inclusiu. Per acabar d’arrodonir-ho, observ que el concepte
d’inclusivitat no s’ha colat en els debats de les primeres jornades del
Projecte Ramon Llull 2030, que tenien com a objectiu dibuixar un canvi en el
model de creixement de Palma i, per l’efecte d’arrossegament, del conjunt de
Mallorca.
En fi, crec que el discurs pel qual les elits globals tornen a
interessar-se per la distribució de la renda i no només pel creixement és més
retòric que real. Però a Balears, per no haver-hi, no hi ha ni tan sols
retòrica. Mala peça en el teler si no s’és capaç d’imaginar un futur
socioeconòmic i ambiental veritablement inclusiu. Fa més de tres-cents anys
Immanuel Kant ens convidava a atrevir-nos a pensar. Avui el repte és atrevir-se
a pensar en la igualtat com a factor clau del nostre creixement present i
futur.
Publicat originalment a l’Ara Balears
(23-IV-2016)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada