PP: Treball digne o pobresa laboral?

En aquesta permanent campanya electoral en la qual ens ha tocat viure, el president del Govern en funcions, Mariano Rajoy, no perd ocasió per treure pit sobre la seva suposada brillant execució política en matèria de creació d'ocupació. Tant és així que el PP no s'està de prometre la creació de dos milions de llocs de treball durant la pròxima legislatura si Rajoy continua com a president del Govern.

Que en els últims quatre anys i escaig de govern del PP s'hagi creat ocupació és, en el millor dels casos, únicament una veritat estadística. Però  allò cert és que aquesta millorança de les estadístiques del mercat laboral no es correspon amb una millor percepció de la població en relació a la situació laboral de la gent. Si fem cas als baròmetres del CIS, resulta que, amb molta diferència, l'atur segueix sent el principal problema que existeix a Espanya. Però més clarificador encara és fixar-se que, en el baròmetre del CIS de novembre de 2011, el 36.4% de les persones enquestades manifestava que l'atur era el problema que personalment més els afectava, mentre que en el baròmetre del passat mes de maig ja són el 44.2% les persones a les quals els afecta personalment el problema de l'atur. És a dir, d'ençà que Mariano Rajoy governa, hi ha un 7.8% més de gent que sofreix en les seves carns o en les seves llars el problema de l'atur. Pel que fa a les Illes Balears, el recentment presentat núm. 300 de Quaderns Gadeso il·lustra del constant creixement de la preocupació ciutadana illenca per l'atur i la inestabilitat laboral.

A la vista d'aquests estudis demoscòpics, sembla escaient la següent pregunta: Com és possible que la ciutadania no percebi la millora que reflecteixen les principals i més usades estadístiques oficials per mesurar l'ocupació i l'atur? Una possible resposta està en la mateixa naturalesa i metodologia de les xifres com ara les d'Atur Registrat, Afiliacions a la Seguretat Social, i Enquesta de Població Activa (EPA). Val a dir, d'entrada, que les dues primeres procedeixen de registres administratius que tenen altres funcions principals que les estadístiques, i que la EPA té, en un model laboral que ha convertit la precarietat (temporalitat i parcialitat) en norma, unes evidents limitacions per mesurar l'ocupació que realment existeix i que és socialment inclusiva.

Cal tenir en compte que el fitxer d' Atur Registrat està regulat per l'Ordre Ministerial d'11 de març de 1985 (BOE de 14/3/85) que, per una banda, exclou moltes situacions d'atur, com ara, les persones contractades com a Fixes Discontinues en els períodes de no activitat, les aturades assistents a cursos de Formació Professional Ocupacional, les perceptores de prestacions per desocupació que participen en treballs de Col·laboració Social, etc.; i que, per una altra banda i més important, és un registre obsolet que es correspon a una època de monopoli públic en la intermediació laboral. Avui les persones que necessiten i cerquen treball remunerat ho fan molt majoritàriament als portals digitals i sistemes privatitzats de cerca d'ocupació; bona part no han estat mai inscrites en el SOIB; i una altra part deixen d'estar-hi en finalitzar les seves prestacions per desocupació. Potser, però, el més curiós és l'entestament a assimilar mimèticament la xifra mitjana d'Afiliacions a la Seguretat Social amb persones que estan treballant. Tant se val que a les notes metodològiques per interpretar aquest registre es pugui llegir: "...ha d'indicar-se que el nombre d'afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com a situacions de cotització tingui...". Per tant, a tall d'exemple, les persones que per aconseguir un salari que no arriba de mileurista han d'acumular dos i tres contractes amb diferents empreses subcontractistes d'AENA, es comptabilitzen com dues o tres persones treballant.

Em diran que, malgrat tot, l'EPA també reflecteix un augment del nombre de Població Ocupada, però és imprescindible prendre en consideració que, metodològicament, aquesta enquesta inclou com persones ocupades aquelles que "hagin treballat, fins i tot de forma esporàdica o ocasional, almenys una hora". En un context d'impressionant estirabot de les relacions laborals de molt curta durada i parcials (al conjunt de l'Estat Espanyol cada mes es registra una mitjana de 400.000 contractes d'una durada inferior a la setmana, la majoria dels quals són de jornada parcial), cal analitzar no tan sols el nombre de la Població Ocupada, sinó la qualitat i dignitat de l'ocupació.

En conclusió, el fet que segons el CIS els problemes relacionats amb la qualitat de l'ocupació s'hagin més que triplicat reflecteix millor el balanç d'aquests gairebé quatre anys i mig de Govern espanyol del PP. Si els compromisos electorals no inclouen una pujada substancial del Salari Mínim, i la derogació de la Reforma Laboral de 2012, el que s'està oferint és subocupació o, altrament dit, pobresa laboral a l'engròs.

Publicat originalment a Diario de Mallorca (23-VI-2016)

El “neoliberalisme progre” illenc

La setmana passada el Govern de les Illes Balears va presentar les noves previsions de creixement econòmic illenc per 2016. La gran notícia es va prestar de la següent manera: "Atesa la situació conjuntural actual, de fort creixement, i les bones perspectives, el Govern ha revisat a l'alça les previsions per a 2016, situant la taxa de creixement en un 4,0%. Balears és la Comunitat que presenta el ritme de creixement més elevat en el conjunt de l'Estat". La notícia s'acompanyà amb l'anunci d'un seguit de subvencions i estímuls al creixement econòmic en el sector de la indústria tradicional (bijuteria, calçat, moble i tèxtil...), i en sectors emergents (nàutica, energies renovables i tractament de residus, Tecnologies de la Informació i la Comunicació, ...). A dir veritat, el paquet d'incentius es resumeix en un clàssic programa (amb una dotació d'1,1 milions d'euros) de subvencions a la contractació en els citats sectors econòmics.

Tot plegat em suggereix que el missatge econòmic del Govern dels #AcordsPelCanvi és massa semblant al de l'ortodòxia neoliberal dominant. És veritat que s'acompanya d'un cert vernís progressista (sol acompanyar-se de lletanies piadoses com, per exemple, que "el repte és transformar el creixement en benestar") per la qual cosa hom ho podria denominar "neoliberalisme progre". En la meva opinió, mentre no es posi en el centre d'atenció del discurs econòmic la reducció de les desigualtats -i en aquesta direcció es facin, si més no, algunes matisacions al model econòmic-, s'estarà sota el paraigua de la ideologia neoliberal. Únicament amb creixement econòmic no es creix en igualtat d'oportunitats. Per una banda, si aquest creixement es produeix en el marc d'un model econòmic excloent, el que s'aconsegueix és més desigualtat social, i, per una altra banda, està bastant demostrada la ineficàcia dels programes de bonificació a la contractació que, sigui dit sense embuts, tenen la lògica neoliberal d'abaratir els costos laborals.

Fa molt temps que el mantra neoliberal de "primer créixer i després repartir" no funciona. El que cal és planificar (Vade retro, Satanas!) unes polítiques econòmiques inclusives per créixer econòmicament, repartint i sense malbaratar els recursos naturals! Aquesta idea queda força reflectida en l'informe "Anàlisi i Perspectives 2016" que la Fundació Foessa elabora per encàrrec de Càritas i que s'ha publicat fa unes setmanes sota el títol "Expulsió Social i Recuperació Econòmica". Aquest informe incorpora un grapat d'indicadors de les diverses Comunitats Autònomes i, a l'hora d'analitzar-los, parteix d'una premissa bàsica i fonamental: "Quan es parla de procés de recuperació econòmica, millora en el creixement, reducció de la taxa d'atur, etc., es tendeix a ignorar que les conseqüències de la recessió no permeten pensar que la "casella de sortida" en el nou cicle econòmic sigui la mateixa per a tots. Les seqüeles han estat diferents, tant des de l'enfocament individual com de la llar, com dels diferents territoris...".

Seguint el discurs -i les dades- de l'estudi de Foessa, hom podria preguntar si Balears és la Comunitat que presenta el ritme de creixement més elevat en el conjunt de l'Estat perquè, alhora, segons Foessa, lidera el rànquing autonòmic de taxa d'atur de molt llarga durada amb mecanismes de rendes mínimes de baixa cobertura. O, repetint un antic interrogant, som líders en creixement econòmic perquè som la comunitat autònoma amb pitjors condicions laborals?

En qualsevol cas, bravejar de créixer per créixer no deixa de ser una rellevant concepció neoliberal extractivista: Aquella que nega els límits ecològics del planeta i, òbviament, de les Illes Balears. Potser a algú això de "neoliberalisme progre" li sembli una raresa però a mi, amb Santiago Alba Rico, em sembla que "lo raro -qué raro- es que a la fantasía destructiva del mercado la llamen realismo y a la preocupación por nuestros amigos y sus hijos la llamen utopía".

Publicat originalment  a dBalears (20-VI-2016)

L’expulsió social a les Illes Balears

Fa tan sols unes setmanes es va publicar l'informe ‘Anàlisi i perspectives 2016’, que la Fundació Foessa elabora per encàrrec de Càritas. Aquests informes anuals s'han convertit en una referència de tota solvència per tenir una visió no neoliberal de la situació econòmica i social que, no debades, tan poc agrada a gent com ara el ministre Montoro, ja que per a l'ortodòxia ideològica el PIB, la competitivitat i la "creació d'ocupació" ho expliquen tot. Record un antic dibuix de Cesc en el qual es veuen dos homes (amb aparença de benestants) que caminen per una vorera, i en observar que a la paret contigua algú ha escrit "NO", exclamen "Que subversiu!". Val a dir que el dibuix del gran Francesc Vila i Rufas és dels primers anys de la dècada dels setanta del segle passat, i que avui ben segur que els dos protagonistes exclamarien exactament el mateix si el que veiessin escrit a la paret fóra, posem per cas, "inclusió social" o "treball decent".

Pot ser, doncs, que per considerar subversiva qualsevol anàlisi de la situació econòmica associada amb la inclusió o exclusió social, s'hagi parlat relativament tan poc d'aquest informe de Foessa que, no debades, aquest any es publica sota el títol ‘Expulsió social i recuperació econòmica’ i analitza la precarització de les condicions de vida de la gent no rica a les diverses comunitats autònomes.

Una de les causes d'aquesta expulsió és, sens dubte, l'estirabot de les feines temporals de molt curta durada. És cert que la temporalitat contractual és una característica laboral molt nostrada, però durant molts anys, entre el contracte d'obra (en el període de bombolla immobiliària) i puntes estacionals menys pronunciades, la gent solia treballar més de sis mesos a l'any. Ara hi ha més temporalitat, i acumular 180 dies d’ocupació cotitzada en un any i tenir alguna prestació per desocupació s’ha convertit en un luxe per a molta gent. Val a dir que la Conselleria de Treball, Comerç i Indústria del Govern de les Illes Balears acaba de publicar l'estudi ‘Anàlisi de la precarietat laboral a les Illes Balears’, en què es pot llegir, per una banda, que “l'augment de l'ocupació els darrers anys ha anat acompanyat d'un increment de la temporalitat. De fet, la temporalitat de les Illes Balears (25,8% el 2014) és superior a la del conjunt d'Espanya (24%) i supera clarament la mitjana de la UE-28 (14%)”; i per una altra banda, que “els contractes de durada igual o inferior a un mes presenten una evolució interanual positiva des de l’any 2010 i fins i tot durant els anys més crus de la crisi no patiren descensos tan elevats com els contractes de durada superior a 6 mesos”.

Tornant a l'estudi de Foessa, què aporta a l'anàlisi de la situació de les Illes Balears? Dels molts indicadors que inclou, els més rellevants, al meu parer, són els següents: 1.- En el període 2009-2015 s'ha perdut un 10,4% de renda disponible per persona adulta, la qual cosa s'ha traduït en l’augment de gairebé un 2% de desigualtat (mesurada amb l'indicador de Gini). Però allò fonamental és que, en funció de la Ràtio 80-20, és a dir, l'indicador que permet comparar els valors que delimiten, respectivament, el 20% de la població més rica i el 20% de la més pobra, la desigualtat així mesurada ha crescut un impressionant 20,3%. És, sens dubte, una conseqüència de la caiguda de les rendes mitjanes, l'enfonsament de les més baixes i el manteniment o augment de les rendes altes. 2.- Com major és la desigualtat, més risc de pobresa, com ho demostra que, en el període abans indicat, la taxa de risc de pobresa (calculat sobre la base d'un llindar d'ingressos a la baixa cada any) hagi crescut un 16,6%. Però si filam més prim –com es fa en l'informe que comentam– i observam l'evolució de la "taxa de risc de pobresa amb llindar ancorat", que és el que actualitza la línia de pobresa de 2009 amb l'evolució de l'IPC des de 2009 fins a 2014, resulta que la taxa balear de risc de pobresa ha crescut un 50,8%. 3.- El risc de pobresa porta aparellat carències i/o privacions materials, o, altrament dit, majors dificultats de les persones i les llars per accedir als béns bàsics que la nostra cultura considera com a imprescindibles per a una vida digna. En aquest sentit, cal deixar anotat que la taxa de privació material severa ha crescut a casa nostra un 18,2%.

Tot plegat, em sembla massa expulsió social per poder parlar de recuperació econòmica a Balears, tret que renunciem a repensar el nostre futur més o menys immediat. A parer meu, continua sent escaient la invitació que, no fa gaire temps, feia David Abril en el seu llibre ‘Repensem Mallorca. De l'especulació a la construcció de la dignitat’ i demanar-se si, en un context de rècords de turistes, "han millorat les condicions de vida dels i les habitants de les Illes Balears o, per contra, han empitjorat?".

Publicat originalment a Ara Balears (18-VI-2016)

La punta de l'iceberg dels crims masclistes

Les dades referides a 2015 que ens proporciona la "Estadística de Violència Domèstica i Violència de Gènere", publicada per l'INE el passat 7 de juny, són una informació interessant, però absolutament insuficient, especialment, pel que fa referència a la violència de gènere o violència masclista. Cal prendre en consideració que aquesta estadística únicament es refereix a les víctimes de violència de gènere amb ordre de protecció o mesures cautelars, inscrites en un Registre Central del Ministeri de Justícia que recull només dones amb aquestes mesures. El nombre de víctimes incloses en aquest registre és, com tots els estudis sociològics i demoscòpics testifiquen, únicament la punta de l'iceberg de la xacra de la violència i els crims masclistes.

Vegem, no obstant això, algunes dades d'aquesta estadística relacionades amb la situació a les Illes Balears: Del total de 822 víctimes, la majoria -530- estan compreses a la franja d'edat de 25 a 44 anys, 155 superen els 44 anys, i 137 (el 16,7%!) són menors de 24 anys. Val dir que, dels homes denunciats 513, 217 i 93 es situen, respectivament, en els grups d'edat anteriors. En qualsevol cas, el que em sembla més rellevant és la pujada en els últims anys del percentatge de víctimes menors de 24 anys que, en el període 2011-2015, s'ha incrementat en gairebé un 3%. Funciona millor el sistema que atorga protecció a les víctimes, o han augmentat els casos de violència de gènere entre la població adolescent i jove? Em tem que sigui el segon.

D'aquestes v dones, 404 van patir violència a mans del seu ex cònjuge, ex nuvi, ex parella de fet i/o estaven en procés de separació. Aquestes dades semblen indicar que el masclisme tolera malament que la dona trenqui amb la relació de parella. El "la vaig matar perquè era meva" segueix funcionant com a prova d'un sistema patriarcal encara ben present.

Pel que fa la nacionalitat de les dones incloses en el citat registre, les dades són els següents: Regne d'Espanya 455, resta d'Europa 168, Amèrica 149, Àfrica 38, Àsia 12 i Oceania 0. És rellevant la baixíssima xifra de víctimes de violència de gènere amb ordre de protecció o mesures cautelars africanes, asiàtiques i oceàniques. És alarmant.

Insistesc que aquesta "Estadística de Violència Domèstica i Violència de Gènere" cal llegir-la amb molta precaució, i sempre tenint present que les informacions que ens aporta són únicament indicis de la situació. Però aquests indicis crec que apunten al fet que tenim un seriós problema de masclisme entre la població adolescent i jove, que la misogínia segueix intensament present en les relacions de parella, i que en determinats grups de noves vingudes i nous vinguts està gairebé tot per fer en matèria d'eradicació de la violència de gènere.

Em sembla, doncs, de la màxima urgència que el Parlament de les Illes Balears aprovi d'una vegada el Projecte de llei d'igualtat de dones i homes de les Illes Balears, i que es posi en funcionament l' "Observatori per a la Igualtat" que contempla l'article 18 del mencionat projecte de llei. Cal conèixer amb la màxima precisió la situació real de la xacra de la violència de gènere a casa nostra. Només així les polítiques públiques podran tenir la màxima eficiència i eficàcia per avançar cap a una societat veritablement igualitària entre dones i homes, i plantar cara, de debò, al masclisme assassí.

Publicat originalment a dBalears  (13-VI-2016)

En Baleares ya no hay explotación laboral: ¿Se ha producido un milagro?

Article publicat a SinPermiso (12-VI-2016)

Las Islas Baleares (Mallorca, Ibiza, Menorca y Formentera) soportan, probablemente, una de las  mayores presiones  turísticas del mundo. Por ejemplo, hace unos días Diario de Mallorca informaba que Mallorca padece la mayor saturación hotelera del mundo con ¡306 plazas hoteleras por cada mil habitantes!, a lo que hay que añadir una brutal presión de oferta turística extra hotelera (casas y apartamentos turísticos legales e ilegales). Aunque cada una de las islas tiene sus propias peculiaridades en cuanto a su turistización se refiere, son más los rasgos comunes de esta grandiosa industria turística. Uno de estos rasgos comunes  es su carácter estacional.  Esta estacionalidad se puede medir  con muchos indicadores, pero, para no alargarme en este asunto, citaré solamente dos: 1.- El Índice de Presión Humana (IPH)[i], es decir, el número de personas sobre el territorio balear, que en 2015 osciló entre un valor mínimo de 1.093.246 el 4 de enero, y un máximo de 2.010.520 el 10 de agosto. 2.-  El Índice de Estacionalidad Laboral (IEL)[ii],  que el año pasado fue, por lo que se refiere al total de la ocupación, el 42,7%  y el 215,8% en la ocupación estrictamente turística.[iii] (En el conjunto del Reino de España, estos IEL son el 3,6% y el 23,2% respectivamente).

El caso es que en los meses de verano es cuando en las Islas Baleares el capitalismo turístico “funciona a todo trapo”. Es pues en esta época del año donde el conflicto capital-trabajo se produce con mayor crudeza.   Es decir, aunque no exclusivamente[iv], los abusos empresariales, y los casos de auténtica explotación laboral, son fenómenos tan veraniegos como el ir a la playa quien pueda, guste y quepa en las  masificadas playas, o en las calas colonizadas  por embarcaciones de lujo. En este contexto, sorprendió gratamente que el verano pasado el Gobierno Autonómico pusiera en marcha un Plan de Lucha contra la Explotación Laboral. Más que por su potencia y resultados, lo relevante fue que se nombraran las cosas por su nombre, que se utilizaran las palabras correctas, y no eufemismos para ocultar que, en palabras de Juan Carlos Monedero,  “sigue siendo cierto que la explotación es todavía el elemento esencial de la dominación capitalista…”[v]  ¿Acaso se pueden definir de otra manera las historias que las camareras de pisos describen en el libro “Las que limpian los Hoteles”[vi] de Ernest Cañada? ¿Se puede definir de otra manera que no sea explotación laboral, la contratación de hombres y mujeres para, pongamos por caso, trabajar y cobrar 2 horas al día, pero que, en realidad, realizan jornadas laborales muy superiores a las ocho horas diarias? Y ¿Cómo definimos las condiciones de trabajo en las que, día a día, se enferma o no se tiene  ninguna protección  para evitar accidentes? 

Parecía sensato pensar que el Gobierno Autonómico de las Islas Baleares (PSOE+MÉS con apoyo parlamentario de PODEMOS) había asumido que, de la precariedad laboral propiciada por la penúltima Reforma Laboral (la del PSOE),  con la última de las reformas laborales (la del PP),  se había transitado a una situación de “explotación laboral”. El verano pasado pensé que -¡por fin!- un gobierno autonómico  había asumido que es posible, con Ulrich Beck, pasar de la situación de riesgo social que provocan las relaciones laborales “desregularizadas” y “flexibilizadas”, a una en la que “el contrato laboral  es… un contrato de sometimiento”[vii].

Pero la lucha gubernamental contra la explotación laboral en Baleares ha sido –al menos en su reconocimiento explícito-  tan efímera como efímera es la capacidad de resistencia a los poderosos que el verano pasado clamaron contra la denominación de la campaña.  Argumentaron que los casos de explotación laboral eran casos aislados. Este balbuceo argumental  era provocado porque los poderosos son conscientes de que, en el marco legal actual,  la no explotación laboral es cuestión tan voluntaria como  la Responsabilidad Social Corporativa. Precisamente, estos días los sindicatos y  los propios afectados han denunciado las condiciones de trabajo en el servicio  de handling (el personal que carga y descarga las maletas de los aviones)  del aeropuerto Son Sant Joan de Palma que, para ganar un salario que les aproxime a privilegiada condición de mileuristas,  tienen acumular hasta tres contratos con distintas subcontratas de la privatizada  AENA. Para poder responder a la combinación de turnos que impone la frenética actividad aeroportuaria,  y para  ahorrar en gastos de gasolina de difícil asunción con tan escuálido salario, algunos de estos trabajadores tienen que dormir la mayor parte de los días de la semana en el  aparcamiento asignado al personal del aeropuerto. El capitalismo turístico en la punta estacional “funciona a todo trapo”, y, claro está, los explotados tienen que despedirse temporalmente  de sus  familias  y cambiar su hogar como lugar de descanso y relación familiar, por el mínimo descanso en la soledad del asiento del modesto coche que  necesitan  para llegar a su puesto de trabajo.  Aunque esta forma de trabajar sea, como se ha encargado de proclamar la propia empresa subcontratista, perfectamente legal -de hecho, el Consejero balear  de Trabajo, únicamente ha podido ofrecerse de mediador y sugerir  a AENA  que incorpore “clausulas sociales” a la hora de subcontratar (sic)-  no puede ser calificada como trabajo decente (trabajar en condiciones de libertad, equidad, seguridad y dignidad humana). Más bien lo contrario, son casos de clarísima explotación laboral.

Lamentablemente, las presiones de los poderosos han conseguido que este verano  el compromiso del gobierno autonómico se descafeíne, al menos en su denominación, presentándose ahora como “Plan de lucha contra la precariedad en el trabajo”. Además de incumplirse el pacto de gobierno suscrito por PSOE, PODEMOS y MÉS, que compromete al gobierno de Balares a un “Pla de xoc contra l’explotació laboral” (Plan de choque contra la explotación laboral), lo sustancial es que: ¿Acaso el modelo laboral y social actual no es la precariedad? El cambio de denominación no es, por tanto, cosa de poca importancia. Se empieza cambiando “explotación” por “precariedad”,  y se acaba llamando, por ejemplo, “rescate” al saqueo que se sigue practicando en Grecia, o  “competitividad” al vaciamiento de la democracia de verdad.

Por otra parte, hay que advertir que una cosa es la explotación laboral que lleva asociada la comisión de algún delito, y otra bien distinta la precariedad laboral que, como ya se ha dicho, es consustancial con el actual marco de relaciones laborales y de protección social. Dígase claramente que cualquier plan de lucha contra la precariedad laboral debería tomar en consideración, al menos, que “los mercados laborales de los países industrializados deben reformarse con vistas  a hacerlos menos flexibles, no más”[viii]; que hace falta un cambio de modelo económico -en el caso de las Islas Balares, un cambio de modelo turístico- en el que no quepa el modelo caribeño de negocio (según el diario local Ara Balears, un directivo de Melià Hotels Internacional confirmó hace unas pocas semanas que “la inversión de un hotel en el Caribe se recupera a los cinco años”[ix]); y que es imprescindible que se refuerce el poder sindical en el seno de las empresas. 

Y, mientras tanto, los casos de explotación laboral realmente existentes siguen salpicando la realidad social de las Islas Baleares: Un día  nos enteramos que se precintan locales en la zona turística de Magaluf por delitos contra los derechos de los trabajadores; otro salta la noticia de que en Palma y alrededores siguen las prácticas de explotación laboral; y así, suma y sigue. Una verdadera política orientada a  acabar con la explotación laboral es cosa harto  compleja  en la actual fase de turbocapitalismo, pero algo se puede hacer. Por ejemplo, debería concretarse la forma y los medios para la implementación  de los “Principios Rectores sobre Empresas y Derechos Humanos de la ONU”, una obligación  en la  que el Reino de España  no ha  estado ni se le espera.

En cualquier caso, lo sustancial es que  la izquierda de verdad, a diferencia de la derecha  -incluido el PSOE- que puede limitarse a gestionar el statu quo neoliberal, debería tener muy presente que no será nada si no tiene un proyecto, un proyecto en el que no puede faltar la erradicación  de raíz de cualquier forma de explotación laboral. Por eso me indigna tanto que esta izquierda, cuando gobierna –o apoya a los gobiernos desde instancias parlamentarias-, siga siendo tan políticamente miedosa e intelectualmente perezosa  a la hora de defender, al menos en el terreno de las ideas, la Renta Básica que, entre otras cosas, operaria como un potente y muy eficaz instrumento anti explotación laboral.  La libertad que da a los individuos el tener garantizado el derecho a la existencia material es bastante más eficaz contra las relaciones laborales próximas a la esclavitud.  Esto es una verdad universal, y, por tanto, también lo es en el supuesto paraíso turístico de las Islas Baleares.  Un paraíso en el que estacionalmente se producen milagros como el de la multiplicación del número de turistas y de los beneficios empresariales, pero en el que el de la desaparición de la explotación laboral, de momento, no se ha producido.

---

[i] Información completa aquí:   http://ibestat.caib.es/ibfiles/content/files/noticias/2015/IPH_anual_15e.pdf

[ii] Calculado como el porcentaje de variación de las cifras medianas de afiliaciones a la Seguridad Social en el mes de agosto (el mes del año en que se registra más ocupación), respecto del mes de enero (en que la ocupación es la mínima del año).

[iii] Personas afiliadas de alta a la Seguridad Social en Hostelería y Agencias de Viajes según datos del    Instituto de Estudios Turísticos del Ministerio de Industria, Energía y Turismo.                        

[iv] En la medida que alguno lugares se desestacionalizan, se desestacionalizan también los casos de explotación laboral. Ver el caso de la ciudad de Palma:   http://www.sinpermiso.info/textos/renta-basica-versus-turistizacion-y-mafia-laboral-a-proposito-del-caso-de-la-ciudad-de-palma-en-la

[v] “El gobierno de las palabras”. Juan Carlos Monedero. Fondo de Cultura Económica (2009).  Página 243

[vi]  Información obre este imprescindible libro aquí:http://www.icariaeditorial.com/libros.php?id=1560

[vii] “Un nuevo mundo feliz. La precariedad del trabajo en la era de la globalización” Ulrich Beck. Paidós (2000) Página 177

[viii] “¡Actúen ya! Un manifiesto global para recuperar nuestras economías y salir de la crisis”. H. Flassbeck, P. Davison, J.K. Galbraith, R. Koo y J.Ghosh. Deusto (2013). Página 164

[ix] Ver información completa en este enlace:http://www.arabalears.cat/balears/directiu-Melia-inversio-Carib-recupera_0_1575442646.html

Per què parlen de creació d'ocupació quan el que es crea és precarietat?

Cua per accedir a la CAEB per lliurar el curriculum per Primark

El dijous de la setmana passada es van publicar les dades d'atur registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social. Com cada mes, es va produir una gran falta de rigor consistent en parlar de creació d'ocupació, quan el que es crea és precarietat laboral; i de descens de l'atur, quan el que descendeix és la taxa de cobertura de la prestació per desocupació, i la confiança en el SOIB com a instrument de recerca d’ocupació. La inexactitud va assortir, una altra vegada, l'efecte desitjat, i la majoria dels titulars dels mitjans de comunicació van ser, diguem-ho suaument, enganyosos. Per exemple, Ultima Hora titulà en portada i amb gran tipografia "Baleares logra un récord histórico de empleados en un mes de mayo", Diario de Mallorca destacava "Baleares lidera la creación de empleo y bajada del paro en mayo", l'Ara Balears afirmava que "Les Balears registren el descens més gran de l'atur al mes de maig", o la Cadena SER obria els seus informatius amb el següent titular: "Baleares lidera la creación de empleo y bajada del paro en mayo". Va haver-hi les excepcions que confirmen la regla, com ara el dBalears, que van donar una informació més ponderada. En qualsevol cas, els missatges de descens d'atur i creixement d'ocupació van quedar ben difosos i, una vegada més, es van presentar les dades incorrectament. Per què?

I.- Perquè l'única font seriosa, rigorosa, i homologada, en l'àmbit de la UE i internacionalment, per a mesurar la situació de desocupació i ocupació és l'Enquesta de Població Activa (EPA). Els registres dels serveis públics d'ocupació (en el nostre cas el SOIB) i de la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) estan pensats per a assumptes administratius i no estadístics.

II.- S'insisteix a assimilar mimèticament la xifra mitjana d'Afiliacions a la Seguretat Social amb persones que estan treballant. S'oblida que en les notes metodològiques per interpretar aquest registre es pot llegir: "...ha d'indicar-se que el nombre d'afiliats no es correspon necessàriament amb el de treballadors, sinó amb el de situacions que generen obligació de cotitzar; és a dir, la mateixa persona es comptabilitza tantes vegades com a situacions de cotització tingui...". És a dir, a tall d'exemple, les persones que treballen, com s'ha denunciat aquests dies, en una situació de gran precarietat en els serveis de handling de l'aeroport de Son Sant Joan que, per treure's un sou de mileurista, han de recórrer a la multicontractació (dos i tres contractes amb diferents empreses subcontractistes d'AENA) es comptabilitzen com dues o tres persones treballant. Gairebé tothom coneix a algú que està contractat en diverses empreses per realitzar jornades tan curtes que, fins i tot acumulant dues o tres feines mal remunerades, no completen una jornada de durada suficient per a cobrar un salari decent. En definitiva, és molt dubtós que hagi crescut el nombre de persones treballant remuneradament. Allò que és més versemblant és que, en un context de creixent temporalitat i parcialitat extrema (contractes de menys d'una setmana de durada i jornades parcials de fins a 2 hores diàries), el que ha crescut siguin les "situacions que generen obligació de cotitzar".

Val a dir que la mitjana de cotitzacions a la Seguretat Social de maig de 2016 va ser de 493.562, la més alta de, almenys, els últims tretze anys, i superior als mesos de maig dels anys del boom de grandioses obres públiques, de l'auge de la bombolla immobiliària i del creixement demogràfic desbocat; tot això amb una temporalitat extrema molt menor que l’actual,  i amb una regulació del contracte a temps parcial que impedia els actuals abusos. Si algú pensa que aquesta dada d'afiliacions es correspon amb el de gent treballant, li convé llegir (o rellegir) la novel·la de Javier López Menacho, "Yo, precario" per recordar la col·lecció de "treballs" ["situacions que generen obligació de cotitzar"], que ha de tenir el personatge per, en el millor dels casos, arribar a fi de mes amb moltes dificultats.

III.- La xifra d'atur registrat del mes de maig 2016 va ser de 49.986 persones, registrant-se un descens mensual de -14,5%, i de -15,0% en termes interanuals. Vol dir això que la població illenca que necessita i cerca treball remunerat ha baixat? En un context de baixada de la prestació per desocupació (de les persones registrades com aturades en el mes de maig d'enguany, només el 42,1% cobra alguna prestació), i de poquíssima eficiència en la intermediació laboral (unir oferta amb demanda d'ocupació) del SOIB, l'interès per la inscripció en el fitxer de "atur registrat" descendeix vertiginosament. Avui la gent que necessita i cerca treball remunerat ho fa molt majoritàriament pels portals digitals i sistemes privatitzats de cerca d'ocupació. Valgui com a exemple que el 19 de maig es van produir cues de més de 500 persones en les oficines de la CAEB per a participar en una selecció de personal per treballar en la nova tenda de Primark. Aquestes persones eren aturades registrades? No tenien per què ser-ho. De fet de la gent que conec que va fer cua per aconseguir un contracte per treballar (en unes precàries condicions) en el comerç de matriu xinesa, una part no han estat inscrites en el SOIB en la seva vida, i una altra part deixà d'estar-hi en finalitzar les seves prestacions per desocupació.

En fi, no entenc perquè alguns s'entesten a parlar de creació d'ocupació i de descens de l'atur, quan el que es crea és precarietat laboral i social, i el que descendeix és la cohesió social i la igualtat. Així ens va, batem rècords d'explotació laboral i n’hi ha que no aturen de bravetjar!

Publicat originalment a dBalears (06-VI-2016)

La importància de la vaga d’hostaleria de 1986

“Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, 

sinó que volen fer-ho en millors condicions”

 (Francesc Layret).

El 5 de juny de 1986, milers de treballadors i treballadores de l’hostaleria illenca van secundar la primera jornada d’un seguit de vagues convocades per CCOO i UGT. Un dia de vaga va bastar per signar un conveni col·lectiu que satisfeia les reivindicacions sindicals en matèria salarial, de reducció de jornada laboral, de millores en qüestions relacionades amb la salut laboral, la formació, la jubilació anticipada o els drets sindicals. Però, sobretot, es va aconseguir la principal reivindicació d’aquell moment, que no era una altra que els fixos discontinus (FD) tinguessin garantit que cada any serien contractats (“cridats” en l’argot laboralista) i que tindrien un període anual d’ocupació garantit. En aquest acord rau el plus d’importància d’aquesta vaga, de la qual ara es compleixen trenta anys. No ha de passar per malla que aquesta regulació dels FD, que entrà en vigor l’1 de gener de 1987, ha estat una de tantes singularitats illenques que la negociació col·lectiva ha produït en un marc laboral caracteritzat per l’estacionalitat. Es podria dir que, potser sense saber-ho, fa tres dècades s’abordaven aquestes peculiaritats del model de creixement illenc acordant mesures de ‘flexiseguretat’.

Per què té tanta importància el que s’aconseguí amb la vaga de 1986? Doncs perquè significà una sortida civilitzada i equilibrada a la crisi turística de 1985. Cal recordar que, com a conseqüència de les polítiques ultraliberals dels governs de Margaret Thatcher, es registrà un important descens de renda disponible de les classes mitjanes i mitjanes-baixes britàniques, per la qual cosa van haver de retallar tot tipus de despeses, entre les quals les destinades a les vacances. Això va provocar un brusc descens d’estades de turistes britànics a les Illes Balears.

Val a dir que, en aquella època, la Gran Bretanya era, amb diferència, el principal mercat emissor de turisme cap a les nostres illes. El gran perjudicat d’aquest terratrèmol econòmic, laboral i social va ser l’ocupació i, concretament, pel que és objecte d’aquestes línies: les persones amb relació laboral de FD.

Va ser un cop dur i inesperat per a milers de persones residents a Balears i per a les que venien de fora a “fer la temporada” com a FD, ja que es trobaren de sobte amb una retallada d’ocupació que va significar l’anul·lació de part dels ingressos de molta gent que, en general, treballava més de sis mesos i, alhora, va provocar que una legió no tinguessin dret a les prestacions per desocupació per manca de dies cotitzats. Tot plegat va ser un drama sociolaboral que, no obstant això, no va provocar una allau d’expedients de regulació d’ocupació, ni un major nombre d’acomiadaments dels habituals. Senzillament no es va cridar els FD o se’ls cridà per a molt menys temps que l’habitual perquè no hi havia clients... L’ajust de plantilles va ser automàtic, sense cap cost empresarial i amb molt cost per als treballadors i treballadores. El conveni col·lectiu de l’any següent va convertir-se en el marc ineludible per plantejar el tema de manera col·lectiva i va introduir en la regulació laboral elements racionals de gestió de l’estacionalitat laboral.

Aquella vaga de 1986 va provocar efectes col·laterals més enllà de millorar les condicions de treball de les quals parlava Francesc Layret. Uns efectes que, ara com ara, no s’han investigat suficientment. Segur que, a tall d’exemple, influí en la consolidació de les anomenades classes mitjanes, l’estirabot en la renda mitjana disponible, el procés de fixació de població, o l’accés massiu al crèdit durant els últims anys 80 i la dècada dels 90 del segle passat. El que és segur és que ara resulta més difícil ‘civilitzar’ el capitalisme, però no està escrit enlloc que el neoliberalisme camparà desfermat per sempre més, ni que la fi de la democràcia sigui a tocar.

Temps al temps!

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 05-VI-2016)

Balears: Cap a la dualització social

S'acaba de publicar l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) corresponent a 2015. Les dades d'aquest treball de l'INE -i avalat per l'oficina d'estadística de la UE, Eurostat- que més ressò mediàtic han tingut són les que fan referència, per una banda, al 21,7% de població de les Illes Balears (el percentatge més alt de l'últim quinquenni) que està en risc de pobresa, és a dir, que tenen uns ingressos que no arriben al llindar de risc de pobresa, situat en 8.011 € anuals. Per una altra banda, l'atenció mediàtica s'ha centrat també en el 26,3% de persones illenques (23,8% l'any anterior) que estan en risc de pobresa o exclusió social, seguint els criteris de l'estratègia Europa 2010.

Val a dir que aquest segon indicador anomenat AROPE (acrònim de At Risk Of Poverty or social Exclusion) inclou criteris establerts per Eurostat i, a parer meu, és molt més rigorós que la "taxa de risc de pobresa", car es refereix a aquella població que està almenys en alguna d'aquestes tres situacions: Primera. En risc de pobresa (menys del 60% d'ingressos mitjans). Segona En situació de carència material severa, és a dir, llars que pateixen almenys quatre de les següents situacions: 1) No pot permetre's anar de vacances almenys una setmana a l'any. 2) No pot permetre's un menjar de carn, pollastre o peix almenys cada dos dies. 3) No pot permetre's mantenir l'habitatge amb una temperatura adequada. 4) No té capacitat per afrontar despeses imprevistes. 5) Ha tingut retards en el pagament de despeses relacionades amb l'habitatge principal (hipoteca o lloguer, rebuts d'electricitat, gas, comunitat...) o en compres a terminis en els últims 12 mesos. 6) No pot permetre's disposar d'un automòbil. 7) No pot permetre's disposar de telèfon. 8) No pot permetre's disposar d'un televisor. 9) No pot permetre's disposar d'una rentadora. Tercera: En llars sense ocupació o amb baixa "intensitat laboral", és a dir, llars en les quals els seus membres en edat de treballar ho van fer menys del 20% del total del seu potencial de treball durant l'any anterior al de l'entrevista. Noti's que en aquesta darrera situació la precarietat laboral és clau.

Amb tot plegat, hom pot afirmar que, tant la taxa de risc de pobresa com l'indicador AROPE, ben bé es mereixien atenció mediàtica, i, sobretot, haurien de merèixer atenció política i social si no volem anar cap al precipici de la dualització social. Però el que m'ha cridat l'atenció ha estat el poc ressò que ha tingut la informació de l'ECV referida a la distribució de la renda que és, sens dubte, una qüestió prou important per a avaluar si avançam cap a una societat més o menys igualitària. L'ECV ens proporciona els percentatges de població per quintils de renda (en quintes parts). El primer d'aquests quintils correspon al grup de població amb menor renda; el segon, tercer i quart quintil confonem el grup de rendes intermèdies, i el quintil cinquè es correspon amb el grup de major renta. Els resultats són prou il·lustratius: En el període 2011-2015 (període de governs del PP aquí i al Regne d'Espanya) la població amb rendes intermèdies ha passat d'un 60,4% a un 54,4%, és a dir, ha tingut un descens d'un 6%. Mentrestant, la població amb majors rendes ha augmentat un 5,6% (i ha passat d'un 19,4% a un 25,0%), i aquella amb menors rendes té una modesta variació a l'alça d'un 0,3%, passant d'un 20,3% a un 20,6%.

Una conclusió segura és que, si prenem en consideració la quantitat on s'estableix el llindar de la pobresa, la renda mitjana baixa. Això fa que el grup que es considera de renda alta (5è quintil) augmenti per un pur efecte estadístic, i que el de renda baixa (1r quintil) gairebé es mantingui en percentatge, però fregant el risc de pobresa i/o exclusió social. Quant a l'encongiment del grup de població amb rendes intermèdies, ens pot estar indicat que les "classes mitjanes", malgrat tenir un ventall de rendes (quintils 2, 3 i 4), perden pes en el conjunt de la població illenca, i, alhora, són les grans perjudicades per les polítiques aplicades en el citat període de governs del PP: baixen en renda -sobretot en el quintil 2n- i de pes en conjunt de la població illenca.

En definitiva, tot indica que, si no hi ha un canvi de polítiques econòmiques, laborals i socials, el que s'albira és una societat cada pic més desigual. El 26 de juny podrem emprar el vot a favor d'una societat amb cohesió social i progrés compartit, o aprofundir en la dualització social.

Publicat originalment a dBalears (30-V-2016) 

La huelga de hostelería de 1986, fijos discontinuos y sindicalismo

És un plaer compartir records i compromís de present i  futur amb tres bons amics. Article publicat originalment a Diario de Mallorca (02-V-2016) signat per Rafael Borràs, Manolo Cámara, Ricardo Caro, i Ginés Díez.

El 5 de junio de 1986 se desarrolló una importante huelga en el sector de la hostelería de las Islas Baleares. Se cumplen, pues, treinta años de una conflictiva negociación del V Convenio Colectivo de Hostelería de Baleares en la que -junto a cientos de sindicalistas y miles de trabajadores y trabajadoras- participamos en primera línea. La jornada de huelga de aquel jueves era la primera de una convocatoria que se extendía a los días 13, 14 y 27 de junio, y 2 y 3 de julio, y cuya plataforma reivindicativa sindical era, sucintamente, la siguiente: 1.- Asegurar el llamamiento obligatorio de todos los Fijos Discontinuos cada año, con un periodo garantizado de contratación igual a la media de los contratos de los tres últimos años. 2.- Incremento salarial del 9.75%. 3.- Reducción de jornada de trabajo (menos horas semanales o más vacaciones). 4.- Mejoras de las condiciones de trabajo como, por ejemplo, mejoras retributivas en las horas nocturnas, salud laboral, formación profesional, o jubilación anticipada. 5.- Ampliación de los derechos sindicales.

El éxito de seguimiento del movimiento huelguístico del 5 de junio permitió que a las 02,00 horas del día 12 –unas horas antes de activarse nuevamente la huelga- se llegase a un pacto que permitió su desconvocatoria. Los que suscribimos este articulo fuimos firmantes, en representación de CCOO, junto a los compañeros de UGT Jesús Pérez, Toni García y Lorenzo Bravo, del acuerdo que daba plena satisfacción a las demandas de los sindicatos y de los y las huelguistas. Hay que recordar que aquel fue el Convenio Colectivo en el que los salarios y todos los conceptos retributivos crecieron más del 9%, se fijaron los 35 días de vacaciones al año, se mejoraron las cuestiones relacionadas con la salud laboral, la formación, la jubilación anticipada, los derechos sindicales etc. Pero, sobre todo, se consiguió la principal reivindicación: que, a partir del año1987, los Fijos Discontinuos tuvieran un periodo de contratación garantizado. Este fue un hito sin precedentes y lo que nos parece más importante hoy, treinta años después, recordar.

Para entender la relevancia de esta conquista hay que echar una mirada a los precedentes: El año 1985 fue el año de la firma del Tratado de Adhesión de España a la CEE, el año en que Mijail Gorbachov asumió el poder en la URSS a la vez que mundialmente se vivía la resaca de la reelección de Ronald Reagan como presidente de EEUU. Pero, para lo que motiva estas líneas, lo trascendental es que en aquel año se llegó a la mayor radicalidad entre el Gobierno de Margaret Thatcher y el sindicato británico de la minería por el cierre de la industria minera, y, además, las políticas económicas ultraliberales aplicadas por los gobiernos conservadores británicos llegaron a su cenit, con lo que se produjo un drástico descenso de la renta disponible de las clases medias y medias bajas de Gran Bretaña. El ajuste en la capacidad de consumo afectó mucho al gasto en vacaciones con lo que se provocó una gran crisis del turismo de masas, especialmente sensible en Baleares, cuyo mercado turístico emisor era muy mayoritariamente el británico.

Los hoteleros isleños reaccionaron disminuyendo el empleo y no contrataron a miles de personas eventuales ni llamaron a incorporarse a sus puestos de trabajo a la mayoría de los Fijos Discontinuos, o los llamaron por unos periodos de trabajo de cuatro/cinco meses. Recuérdese que en aquella época las temporadas turísticas permitían trabajar, en la mayoría de las zonas turísticas,  periodos anuales entorno a los nueve meses.

Aquel verano de 1985 -en el que, por cierto, la prensa insular se refería en sus titulares a la situación creada indistintamente como “crisis de los británicos” o “crisis de los fijos discontinuos”- vivimos historias de todo tipo. Desde épicas visitas de sindicalistas a los pueblos del sur de la península para explicar qué sucedía en las Islas, hasta el drama personal y familiar de quienes se quedaron sin trabajo, y sin prestación de desempleo porque no habían cotizado el tiempo legalmente requerido. Hay advertir que esta “crisis de los fijos discontinuos” no provocó más despidos individuales o colectivos de los habituales. Sencillamente, se hizo uso de la legalidad y no se les llamó a incorporarse a su trabajo.

El movimiento sindical se planteó que una situación así no se podía repetir y, en este sentido, la propuesta fue que el Convenio Colectivo tenía que regular que el llamamiento de los Fijos Discontinuos fuera obligatorio y que se les debía garantizar un periodo mínimo de ocupación anual. No viene al caso entrar en detalles técnicos, pero la cuestión es que se luchó -la huelga del 5 de junio de 1986 es un buen ejemplo- para “civilizar” al capitalismo turístico balear, y se consiguió. Fue una conquista sindical que, entre otras cosas, permitió que en los años siguientes muchas familias tuvieran unos ingresos más o menos garantizados que, sin duda,  contribuyó a un progreso social un poco más equilibrado. Luego vinieron, hasta llegar a la actual, otras crisis con distintas respuestas sindicales, que, obviamente, no podemos ni queremos abordar en estas líneas.

Pero si que afirmamos que en nuestra opinión conviene recordar, sin ninguna nostalgia, episodios de la lucha sindical como los de la huelga de hostelería de junio de 1986. No vaya a ser cosa que alguien piense que si el capitalismo de hace treinta años -aún no había caído el Muro de Berlín- campaba con más complejos que ahora mismo, fuera por voluntad propia. En cualquiera caso, estamos, en general y muy en particular por lo que al movimiento sindical se refiere, muy lejos del fin de la historia.