Economicisme versus realitat

“Si dieu a les persones grans: 'He vist una casa molt bonica de rajols roses, amb geranis a les finestres i coloms als teulats...’, no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: ‘He vist una casa de cent mil francs’. Aleshores exclamen: ‘Que bonic!’ ”.

Són paraules de l’aviador que, com a conseqüència d’una avaria a la seva avioneta, ha d’aterrar en el desert del Sàhara, on coneix l’altre personatge principal del celebèrrim conte infantil El petit príncep, i expliquen per què al planeta de procedència del petit príncep -l’asteroide B 612- se li ha posat aquesta xifra, malgrat que al narrador del conte li hauria agradat dir, simplement, que, com en altres contes de fades, el petit príncep vivia “en un planeta a penes més gran que ell, i que necessitava un amic...”. No obstant això, com que “a les persones grans els agraden les xifres”, en donar-los un nombre “queden convençuts i no t’empipen amb més preguntes”. El conte infantil d’Antoine de Saint-Exupéry és, a parer meu, un compendi de metàfores per a adults, i aquesta que he transcrit em sembla referida als economistes que, en donar una xifra, pensen que ja quedam convençuts i no empipam amb més preguntes. Si així fos, seria el triomf de l’economicisme -majoritàriament neoliberal- com a norma irrefutable de la interpretació de la realitat.

Un exemple d’aquesta versió dogmàtica, el vàrem poder llegir, en aquestes mateixes pàgines (edició del 24 i 25 de desembre del 2016), a l’article signat pel catedràtic de la UIB i director tècnic de la Fundació Impulsa, Antoni Riera Font. En el text titulat “Adéu, 2016! Benvingut, 2017!’” es diu: “... el cert és que es pot afirmar que l’economia balear ha recuperat el nivell d’ocupació i producció de l’any 2007. Ja a finals del 2015 es varen recuperar els nivells d’ocupació, de manera que, avui dia, la xifra de treballadors afiliats a la Seguretat Social supera amb escreix els 455.694 afiliats de l’any 2007”. Potser la contundència de la sentència (nivells d’ocupació precrisi recuperats) es vol sustentar sobre una xifra espectacular, i, de retruc, convèncer a tothom, i que ningú faci preguntes impertinents.

Doncs disculpin la impertinència, però és molt escaient demanar-se si la xifra i la conclusió del Sr. Riera es corresponen amb la realitat. Anem a pams... Es parla inadequadament d’ ‘afiliats’ [de nombre de persones afiliades] a la Seguretat Social, quan veritablement les dades emprades fan referència als moviments administratius. Val a dir que a les notes metodològiques del Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social a l’apartat de ‘Principals definicions i conceptes’, en referir-se a aquestes afiliacions a la Seguretat Social (vegeu aquí), s’afirma: “Asimismo, debe indicarse que el número de afiliados no se corresponde necesariamente con el de trabajadores, sino con el de situaciones que generan obligación de cotizar; es decir, la misma persona se contabiliza tantas veces como situaciones de cotización tenga, ya sea porque tiene varias actividades laborales en un mismo régimen o en varios”. Fa uns mesos, per evitar malentesos i males interpretacions, vaig fer una pregunta sobre aquesta metodologia a l’organisme autonòmic responsable de les estadístiques d’assumptes relacionats amb l’ocupació, és a dir a l’Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB). La contestació no pot ser més clara i llampant: “... les dades d’afiliacions fan referència a les situacions que generen obligació de cotitzar, i una mateixa persona pot ser computada diverses vegades”. Per tant, sembla indiscutible que, a la dada mitjana d’afiliacions a la Seguretat Social, una mateixa persona que ha generat més d’una obligació de cotitzar (posem per cas que hagi tingut més d’un contracte en el mes) és computada, no una vegada, sinó tantes com obligacions de cotitzar hagi generat en el mes. Això, en una situació de generalització dels contractes de curta durada, provoca un estirabot impressionant dels tràmits administratius relacionats amb les obligacions de cotitzar (i, per tant, del nombre d’afiliacions en un període determinat), però, en cap cas, cal associar-ho amb la creació d’ocupació.

Se’m podrà argumentar que, abans de la crisi, batejada amb el nom de Gran Recessió i que encara ara dura, ja s’utilitzava aquesta ‘font estadística’ d’afiliacions a la Seguretat Social i, en conseqüència, la comparativa 2007-2015 reflecteix la realitat. És un argument fàcilment impugnable des de la sociologia del treball, i la lògica de les coses, car només són comparables els mercats laborals que tenen unes mateixes -o si més no similars- regulacions institucionals, hàbits i pràctiques homologables. Pel que fa al que ens ocupa, no és, ni de bon tros, el cas. Per una banda, les dues darreres reformes laborals han provocat una radical transformació (una autèntica revolució neoconservadora) del mercat laboral, en arraconar el dret del treball i implantar el neoliberal “dret de l’ocupació”. L’any 2007 hi havia, en el mercat laboral illenc, una temporalitat i una estacionalitat estructural prou importants, però, per mor del gran pes de la construcció, el contracte temporal amb més presència aleshores era el “d’obra”, que, malgrat ser temporal, tenia una certa llargària i, alhora, provocava manco variacions administratives en el registre d’afiliacions a la Seguretat Social. Per contra, a finals del 2015 revifa l’activitat d’aquest registre perquè hi ha, com mai, una gran presència de contractes de curtíssima durada (molts no arriben a una setmana). Per una altra banda, la certa recuperació del nombre total anual d’hores treballades, segons la Comptabilitat Regional, té a veure més amb l’augment de població activa que esdevé població ocupada a temps parcial, autònoms forçats, o personal externalitzat. I, per acabar d’arrodonir-ho, l’índex illenc d’estacionalitat laboral (el percentatge de variació entre el mes amb major nombre de registres a la Seguretat Social i el mes amb menys) era del 29,4% el 2008 i del 42,7% el 2015.

En definitiva, qualsevol anàlisi estrictament economicista del mercat laboral corre el perill de fer una fotografia absolutament esbiaixada de la realitat social perquè, entre altres coses, en considerar-lo un agregat macroeconòmic més, es menysté l’avaluació del seu grau d’inclusió social de debò o de generació de pobresa laboral. Si es vol refugi, amb paraules del sociòleg Enrique Gil Calvo, del rampant economicisme neoliberal, la qüestió rau a definir quina funció té el mercat de treball a aquestes alçades del segle XXI: Augmentar la competitivitat per a créixer econòmicament i amb desigualtats indefinidament? O fer funcionar els ascensors socials ascendents en la perspectiva d’una societat amb major justícia social i mediambiental?

La contestació sembla que és òbvia, però “les persones grans són molt estranyes”, repetia una i una altra vegada el petit príncep. Tant de bo no hàgim de repetir gaires vegades que els economistes que s’entesten a no veure la realitat més enllà de les xifres són persones grans molt estranyes.

Publicat originalment a l’Ara Balears ( 07-I-2017)