Estabilitat laboral com a bé social

L'Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre del 2017 no pot, en rigor, analitzar-se únicament comparant-la amb l'any anterior. És imprescindible prendre en consideració que el calendari de l'any 2016 va situar les festes de Pasqua al març i el d'enguany les ha retardades fins a l’abril. Hi ha, per tant, uns efectes estacionals que no es poden menysprear i que, a l'hora d’analitzar l’evolució dels trets més rellevants de la situació laboral, aconsellen posar una major perspectiva temporal.

En aquest sentit, cal anotar, per una banda, que la xifra estimada de 98.500 persones aturades està molt lluny de les estimacions de població aturada d'abans de l'inici de la ‘Gran Recessió’. Recordi's que en el mateix trimestre del 2008 aquesta estimació se situava en 60.000 persones, i que, en termes de taxa d'atur, la comparativa és del 16,76% el 2017 versus el 10,98% d’aquell any. I, tanmateix, en relació amb aquesta població aturada hi ha algunes dades especialment preocupants: mantenim una taxa d'atur juvenil (menors de 25 anys) del 41,77% i d'atur de majors (majors de 55 anys) del 15,11%, mentre que a l'inici de la crisi aquestes taxes se situaven entorn del 20 i el 6%, respectivament.

Per una altra banda, encara que la taxa estimada d'ocupació sigui ara, amb un 51,42%, inferior a la de l'hivern del 2008 (55,95%), en termes absoluts, la població ocupada creix lleugerament (486.600 persones el 2008 vs. 489.500 el 2017). La valoració d'aquestes dades d'ocupació, com he explicat en altres ocasions en aquest mateix espai, ha de fer-se tenint en compte que la metodologia de l’EPA considera que una persona és ocupada si durant la setmana en la qual se l’enquesta ha treballat a canvi d’una retribució durant almenys una hora. En un context de gran precarietat, aquesta metodologia minimitza les estimacions d'atur i maximitza les d'ocupació.

Però, quina ha estat la situació de precarietat en els tres primers mesos d'aquest any? Molt resumidament aquestes són les xifres clau: 1.- S'ha batut el rècord, amb 63.800 persones, en un primer trimestre de persones ocupades en la categoria d’“empresari sense assalariats o treballador independent” –que en un gran percentatge són, veritablement, falsos autònoms o autònoms forçats a autoprecaritzar-se. 2.- Es manté un alt percentatge (13,1%) de població ocupada a temps parcial, una parcialitat majoritàriament no desitjada, sent especialment alarmant la feminització d'aquesta parcialitat, que supera el 20%. 3.- Una temporalitat que, afectant una de cada quatre persones assalariades, és la més alta en els anys de crisi (per trobar un percentatge superior cal retrocedir als anys de ‘boom’ de la construcció quan el contracte per obra era el ‘top’ de la contractació).

Sens dubte, ha arribat el moment de recordar, amb el sempre enyorat sociòleg, antropòleg i filòsof francès Pierre Bourdieu, que els processos de formació de qualsevol ordre que pren forma de cohesió social són sempre processos conflictius de lluita per tot tipus de capitals (econòmics, culturals i simbòlics). En aquest sentit, cal advertir que, per a una part majoritària de la població illenca, la condició de ciutadania es pot exercir de debò –en absència d'una Renda Bàsica incondicional i universal– a partir d'una posició laboral estable. Una estabilitat que, si ens atenim a bona part de la sociologia del treball, és un bé social que, en paraules de Luis Enrique Alonso, “els grups dominants tracten de controlar i bloquejar en el seu ascens”. Per tant, hom pot dir que arreu, i a les Illes Balears en particular, el veritable i polièdric conflicte entorn del grau de cohesió social està en la qualitat de l'ocupació realment existent i no tant en la seva quantitat. Determinades dades quantitatives de l’EPA del primer trimestre del 2017 no ens haurien d'encegar fins a l'extrem de no veure que la persistència de la pobresa laboral i un irrefrenable estirabot del fenomen dels i de les ‘working poor’ (persones treballadores pobres) és una realitat absolutament conflictiva amb els democràtics anhels d’un ordre de cohesió social. Concloc amb una afirmació i una pregunta: l'estabilitat laboral ha esdevingut un bé social no garantit; per tant, està garantida de debò la condició de ciutadania per a tothom? Aquest és, al meu entendre, un veritable i greu conflicte que, ara mateix, tenim plantejat com a societat.

Publicat originalment a l’Ara Balears (30-IV-2017)