Estem a tocar d'un altre 1 de maig. Un any més celebrarem el Dia Internacional dels Treballadors i les Treballadores. Un altre mes de maig que s'inicia amb els actes sindicals als carrers en reivindicació de la memòria, i en homenatge als Màrtirs de Chicago; però també amb el cabàs de reivindicacions actuals, que es podrien resumir en un enèrgic: Que ens tornin ja els drets i salaris robats amb l'excusa de la crisi estafa!
Però, més enllà d'aquesta devolució del deute social (o és que, segons el pensament únic neoliberal, s'han de pagar tots els deutes, excepte el social, i seguir indefinidament amb l'estafa?), suggeresc que aquest primer de maig sigui el de la pèrdua de la por a abordar, almenys, dos debats que em semblen fonamentals.
El primer fa referència al futur del treball (el de mercat i el reproductiu). És un debat crucial en el qual cal aprofundir en la línia del que els passats dies 6 i 7 d'abril va fer l'Organització Internacional del Treball (OIT) amb la iniciativa "El futur del treball que volem: un diàleg global". És evident que els avanços tecnològics de la nova revolució industrial, en la qual estem immersos, canvia inexorablement -encara que no de forma disruptiva- el paper dels treballs en les societats del segle XXI.
Un segon debat seminal d'aquesta època és el que gira entorn de la implantació de la Renda Bàsica (RB) universal i incondicional. És un debat associat a l'anterior, i, per això, seria desitjable que ho liderés el moviment sindical, entre altres coses, per barrar d'arrel propostes de RB absolutament neoconservadores i substitutives a la baixa dels actuals sistemes de benestar. En aquest sentit, em sembla una bona notícia que, en el procés congressual de CCOO que finalitzarà el propvinent 1 de juliol, siguem cada vegada més afiliats i afiliades que defensem que el congrés aprovi el següent text:
"En defensa d'una renda bàsica incondicional (RB)”
A més de la defensa de la "garantia de rendes" condicionada, CCOO defensa una renda bàsica incondicional (RB), és a dir, una assignació monetària i pública a tota la població sense condicions. Les principals raons són:
1) La pèrdua de l'ocupació provoca una situació de gran inseguretat econòmica i vital. Perdre el lloc de treball, però disposar d'una RB suposaria afrontar la situació de forma menys angoixant. En una situació com l'actual, on a causa de les polítiques econòmiques austericides, la desocupació és immensa, i les condicions de vida i treball de la gran majoria de la societat no rica són cada vegada pitjors, l'accés a una renda bàsica cobra major importància social.
2) La RB podria complir un paper molt important en la recomposició de l'interès col·lectiu de la classe treballadora, i en les lluites de resistència. La RB no és una alternativa substitutiva del salari, i no afebleix la defensa dels interessos dels treballadors i les treballadores, sinó que apareix com un instrument que enforteix la posició de tota la força de treball, tant en el mateix lloc de treball, com en la mateixa recerca d'ocupació. A més, la RB suposaria, en cas d'haver d'afrontar vagues, una espècie de caixa de resistència incondicional, i un augment del poder de negociació de la classe treballadora. La disponibilitat d'una RB permetria afrontar el conflicte laboral d'una forma molt menys insegura: ara com ara, depenent dels dies de vaga, els salaris poden arribar a reduir-se de forma difícilment suportable si, com sol ocórrer per a la immensa majoria de la classe treballadora, no es disposa d'altres recursos.
3) Una de les conseqüències més assenyalades de la RB seria la gran mitigació de la pobresa. Inclús permetria, de manera realista, plantejar la seva efectiva eradicació. No només possibilitaria treure a milions de persones de la pobresa, sinó que construiria un suport de protecció per no recaure en ella.
4) La RB es presenta com un instrument imprescindible per la minoració dels "costos de transició" en l'imprescindible canvi de l'actual model productiu cap a un social i ecològicament sostenible.
5) La defensa de la RB no contradiu la tradicional defensa del sindicat dels subsidis condicionats (SC) a la pobresa, o a no arribar a determinat nivell de renda. Per a molts, un SC apareix com més just que una RB. No és així.
La RB es garanteix ex-ante, el SC, en cas de poder tenir accés a ell, ex-post. Aquesta característica converteix a la RB en una mesura essencialment preventiva de l'exclusió. Sobre el SC, per raons evidents, no pot afirmar-se el mateix.
La RB permet eludir els anomenats paranys de la pobresa i de l'atur. Aquests paranys apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats, com és el cas del SC, no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent, i fins a un llindar establert). D'aquí la inexistència d'estímuls molt elevats per acceptar ocupacions que suposin la pèrdua del SC. A diferència del SC, la RB no constitueix un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del qual les persones poden acumular qualsevol altre ingrés. A més, la RB podria ser, en molts casos, un estímul per desenvolupar treballs remunerats, mentre que els subsidis condicionats no només no suposen aquest incentiu, sinó que representen tot el contrari.
6) La RB com que no està condicionada, la rebria tota la població, com queda dit. Aquesta característica tan distintiva d'aquesta proposta ha suposat que algunes persones hagin expressat el seu desacord amb què també la rebin els rics. Si s'entén totalment que tan important és la quantitat de la RB com la forma de finançar-la (i hi ha més d'una i de dues formes de fer-ho), pot desfer-se alguna confusió. Que tothom rebi la RB no vol dir que tothom guanyi. Els rics perden si les propostes de finançament de la RB se sostenen en una profunda justícia social i una fiscalitat radicalment progressiva i equitativa" (Aquí poden llegir un exemple de possible finançament de la RB en la qual els rics no guanyen).
En definitiva, aquest Primer de Maig ha de ser, com deia més amunt, el de la fi de la por a aquests debats, encara que sigui només perquè, en paraules d'Eduardo Galeano "la por és una presó molt avorrida".
Publicat originalment a dBalears.cat (24-IV-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada