Ja estem en ple estiu, i es
repeteixen els debats de gairebé sempre: Qualitat del turisme, qualitat de
l'ocupació que genera l'activitat turística, rendibilitat econòmica i social de
la temporada turística, desestacionalització, sostenibilitat ecològica del
model, ¿Hi ha turistes sobrers?, etc. Hi ha, certament, alguna important
novetat a l'inventari de debats estivals que en els últims anys s'ha incorporat
amb força: saturació turística i resistència a la turistització de pobles i
ciutats. Per tal de diversificar un poc més els debats amb la xafogor estiuenca
propòs incorporar urgentment un nou tema: L'abandó de nins i nines mentre estan
de vacances escolars, i els seus progenitors sofreixen alts ritmes -en extensió
i intensitat- de treball remunerat. És una problemàtica que, amb menor
gravetat, es produeix durant els mesos no estivals de l'any quan molts nins i nines no tenen qui els vagi
a cercar a la sortida de l'escola, però en els mesos d'estiu augmenta
exponencialment i esdevé un gravíssim problema. També és cert que aquesta
problemàtica ve de lluny -ja en els anys 90 del segle passat alguns ajuntaments
turístics, record singularment el de Calvià, es van preocupar per l'assumpte i
van implantar algunes polítiques municipals pal·liatives- no obstant això, ara
la gravetat és extrema donada la intensitat de la precarietat i la pobresa
laboral.
Molt oportunament, la Fundació
EDUCO, que és membre de la prestigiosa ChildFund Alliance, ha publicat
recentment un informe titulat En busca de
los niños de la llave. Una mirada indiscreta a la España que emerge de La Gran
Recesión en el qual posen sobre la taula els efectes de la precarietat i la
pobresa laboral sobre "una infància silenciosa que sobreviu esquivant els
paranys de l'escassetat". Els efectes del mix precarietat-pobresa laboral
i responsabilitats en la cura de fills i filles de poca edat (menors de 6 a 14
anys) són devastadors per a la cohesió social i el dret a una infància digna
per a tothom. Val a dir que en els darrers anys, en aplicació de les polítiques
de retallades dels DESC (Drets Econòmics, Socials i Culturals), de les quals la
Reforma Laboral de 2012 és una peça fonamental, s'ha convertit en estructural
la situació de persones amb treballs precaris, i amb salaris que tot just
basten per a malviure, i que, en cap cas, no permeten cap extra: ni vacances,
ni campaments, ni colònies, ni tan sols l’ajuda d’ algú que pugui cuidar dels
seus fills (no tothom té padrins o una altra xarxa familiar) mentre ells
compleixen amb el seu horari laboral. En aquest sentit, recordin que, segons
les darreres dades disponibles de l'Agència Tributària, l'any 2015 el 30% de
persones assalariades de Balears tenien uns salaris que no arribaven al Salari
Mínim Interprofessional (9.080 €/any), i el 17% ni tan sols arribaren a la
meitat del SMI (4.540 €/any). No és, idò, inversemblant que a casa nostra hi
hagi molts casos que, com assenyala el citat estudi de la Fundació EDUCO,
"mentre els pares treballen, els nins han de quedar-se sols a casa i sense
el seu únic menjar complet al dia".
Cal confrontar els discursos
governamentals, que afirmen que estem en la senda de la recuperació, amb algunes
dades feridores, com ara que un de cada tres nins i nines d'arreu d'Espanya,
segons dades d'Unicef (2017), segueixen estant en risc de pobresa o exclusió
social. Cal confrontar, igualment, l'augment del PIB de Balears, i la històrica
i saturadora temporada turística de l'any passat, amb el fet que en 2016 el
27,9% dels nins i les nines a les Illes Balears estigueren en risc de pobresa
(dades de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) elaborada per l’INE, i
sol·licitades per EDUCO).
Tanmateix, l'informe d'EDUCO ens
adverteix que "l'escassetat no és tan sols de recursos econòmics, sinó a
més de temps ..." Avui en dia tenir una ocupació remunerada, a més de no
garantir la inclusió social, pot comportar una pèrdua de llibertat, i
necessitat de disponibilitat de temps vital. Hom podria afirmar que el
capital s'ha apropiat de la disponibilitat absoluta del temps dels
treballadors/es. No parl d’unes hores prefixades de jornada laboral de difícil
conciliació amb la vida familiar i/o personal de la gent, ni d’horaris
irracionals. Allò que sostinc és que la disponibilitat total del temps “laboritzat”
és cada pic més freqüent: Torns diaris incompatibles amb qualsevol altra
obligació o desig; prolongacions de jornades; hores extres imposades, i, en
molts casos, no pagades; o dificultat extrema d'uns mínims de controls, com
ara, la dispositiva del Tribunal Suprem del proppassat mes d'abril que ha
sentenciat que les empreses no estan obligades a fer un registre de la jornada
diària de tota la plantilla per comprovar que es compleix la jornada laboral.
Amb tot plegat, no és agosarat
concloure que els efectes de la devaluació salarial, i de la implantació d'un
model autoritari de relacions laborals van més enllà de la contracció del
consum, i de l'estirabot de les desigualtats. Estem en presència d'una situació
de precarietat vital de la qual els nins i nines no se'n surten. Cal capgirar
aquesta situació abans que sigui massa tard, i hàgim de lamentar alguna
desgràcia, o es consolidi la desigualtat d'oportunitats d'una bona part d'una
futura generació.
Publicat originalment a Diario de Mallorca (29-VI-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada