Exigències i impertinències

Sóc de l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de tals indicadors.

Doncs bé, aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades, potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta molt".

La primera d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017, que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i, després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades (el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.

Però aquesta estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs, que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.

L'Enquesta sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet. Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i fallades en la cohesió social de debò.

En qualsevol cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical. Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!

Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017)