Sóc de
l'opinió que l'exigència d'estadístiques rigoroses, i correctament explicades i
difoses, és directament proporcional a la generació entre la societat
d'anàlisis (i percepcions) crítiques de la realitat. Potser per això, sembla
que el poder –no només, ni molt manco, els governs de les institucions
democràtiques– tracta determinades estadístiques com a autèntiques
impertinències. Un exemple prou il·lustratiu d'això és la certa
invisibilització de les estadístiques sobre l'evolució de la desigualtat
social. Entenc que a un poder no democràtic li importi un rave, a tall
d'exemple, l'evolució del coeficient de Gini o qualsevol altre que mesuri la
desigualtat a les Illes Balears, però igualment crec que, per a qualsevol
govern democràtic, hauria de ser una exigència ètica l'anàlisi i difusió de
tals indicadors.
Doncs bé,
aquests últims dies s'han publicat algunes estadístiques que, ben mirades,
potser contradiuen el relat 'mainstream' segons el qual "en matèria
socioeconòmica anem bé, encara que [no se sap exactament per a què] falta
molt".
La primera
d'aquestes estadístiques és la de Mobilitat Laboral i Geogràfica de l'any 2017,
que el passat 6 d'octubre publicà l'INE, i que ens informa que les Illes
Balears és, en l'últim any, després de la Comunitat de Madrid, la comunitat
autònoma amb major mobilitat geogràfica de persones ocupades (el 3,3%); i,
després d'Andalusia, la que té menor mobilitat geogràfica de persones aturades
(el 87,1%), mesurada en termes del percentatge més gran de població aturada
resident que no han canviat de municipi de residència durant els últims cinc
anys. És a dir, sorprenentment, existeix una escassa mobilitat geogràfica de la
població activa (tant ocupada com aturada) entre municipis illencs, i, molt menys
sorprenent, entre illes. Cal, doncs, preguntar-se fins a quin punt el model
d'habitatge basat en una gairebé testimonial presència històrica del sector
públic i, últimament, superconflictivitzat pel lloguer turístic, és un factor
de fre per a un mercat laboral amb major mobilitat geogràfica.
Però aquesta
estadística de Mobilitat Laboral i Geogràfica ens revela una dada que és, a
parer meu, la veritablement rellevant: la població ocupada que només fa 5 anys
que resideix a les Illes ha passat de 30.300 persones el 2014 a 41.700 aquest
any, és a dir, ha tingut una estirada de gairebé el 38%. Hom pot intuir, doncs,
que seguim sent una comunitat autònoma receptora de mà d'obra forana, i que els
creixements de PIB regional dels últims anys (molt lligats al creixement del
turisme) no són únicament factors de creixements endògens d'ocupació. Pot ser
que, sense caure en la insolidaritat, ni posar en perill la cohesió social a
casa nostra, existeixin marges per a un cert decreixement.
L'Enquesta
sobre Equipament i Ús de Tecnologies d'Informació i Comunicació a les Llars és
la segona estadística que desmenteix el mantra abans citat d' "anam
bé". A mi no em sembla que anem pel bon camí tenint, per exemple, un total
de 41.623 habitatges principals que no disposen d'accés a internet; i molt
menys si resulta que en el 28,2% d'aquestes llars no en tenen perquè els costos
de l'equip els resulten massa alts per als seus pressupostos familiars, o que
en el 53,1% dels casos és perquè es tenen pocs coneixements per utilitzar internet.
Aquestes carències materials, i aquest percentatge de carències de coneixements
per a l'ús de la xarxa, em semblen símptomes prou importants de desigualtat, i
fallades en la cohesió social de debò.
En qualsevol
cas, tinguin per segur que l'exigència en l'anàlisi d'algunes estadístiques ha
esdevingut una actitud d'impertinència davant el poder. És a dir, en paraules
del cada vegada més hegemònic "sentit comú", en una posició radical.
Idò, deixem-ho així: Visca els exigents impertinents!
Publicat originalment a l’Ara Balears (12-X-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada