El passat 17 d'octubre,
coincidint amb la commemoració anual del Dia Internacional per a l'Eradicació
de la Pobresa, la Xarxa Europea Contra la Pobresa (EAPN) va publicar el seu
estudi sobre "L'estat de la pobresa. Seguiment de l'indicador de risc de
pobresa i exclusió social a Espanya 2008-2016". Un dels aspectes que, al
meu entendre, és més interessant d'aquesta radiografia de l'estat de les víctimes
de les polítiques neoliberals és l'anàlisi sobre la intensitat de la pobresa i
les condicions d'habitatge. Més enllà de l'avaluació de les preocupants
carències materials relacionades amb les condicions en què es viu en els
habitatges (pobresa energètica, entre d'altres), l'informe d'EAPN ens adverteix
que "existeixen grans diferències en les condicions dels habitatges de la
població pobre pel que fa a les de la resta de la població". Per tant,
garantir el dret a un habitatge digne no hauria de ser només el "principi
rector" d'una política sectorial sempre condicionada per les lleis del
mercat i del sacrosant dret a la propietat privada. Una societat que privilegia
drets subjectius de les classes propietàries i dels operadors dels mercats,
mentre relega a una mera -i gairebé mai avaluable- millora d'oportunitats la
necessitat bàsica d'habitatge, és, difícilment, una societat justa i regida per
paràmetres d'estat social de debò.
Al meu entendre, per modificar la cartografia
de la pobresa i la desigualtat que ens descriu EAPN, i altres entitats com ara
Càritas, i que ens permeti avançar cap a una veritable societat justa, haurien
d'implementar-se polítiques públiques d'habitatge que, aplicant la
jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans i d'alguns tribunals d'estats
membres de la UE, i del "sentit comú no neoliberal", s'orientessin cap a la consideració de
l'habitatge com un dret subjectiu. Potser, abans de seguir, convé dedicar unes
línies per aclarir què és això d'un "dret subjectiu". Fins a on jo
sé, hi ha prou teoria jurídica sobre aquest concepte, però, simplificant molt,
es pot dir que un dret subjectiu és " el de cada persona", per
exemple, el de propietat que un té de la seva casa. Doncs el "dret
subjectiu a l'habitatge" és el dret que tothom té a tenir una casa on
viure dignament. Com a tals, tots dos drets (a la propietat i a l'habitatge)
són susceptibles de ser reclamats davant els tribunals per a que es facin
efectius, i no únicament quedin en drets declaratius.
Des d'aquesta perspectiva, el
Projecte de la Llei de l'habitatge de les Illes Balears, tot sent un avanç, és
una certa decepció. Si no es canvia substancialment, serà una legislació de, en
el millor dels casos, millora d'oportunitats en l'accés a l'habitatge (igual
lògica tenen els anuncis en aquest àmbit fets en el recent debat de política
general de la Comunitat Autònoma per la Presidenta Armengol), però, en cap cas,
de garantia de debò d'aquest dret bàsic. És a dir, com en l'exposició de motius
s'afirma que "és important que la Llei permeti donar una resposta integral
i coherent sobre què cal fer a les Illes Balears per atendre la problemàtica de
l'habitatge amb caràcter general", hom pot concloure que en aquesta
resposta integral i coherent no hi entra una garantia com la que es regula en el
capítol II de la Llei 3/2015, de 18 de juny, d'Habitatge del País Basc. Que
aquesta llei basca inclogui un capítol titulat "Dret subjectiu d'accés a
l'ocupació legal d'un habitatge digne i adequat" demostra, almenys, dues
coses: D'una banda que la desqualificació d'aquest dret subjectiu com un mite o
una quimera és una desqualificació interessada i irreal. Clar que sí que es
pot! I no val al·legar únicament que el País Basc té un sistema de finançament
del seu autogovern que permet aquestes polítiques. Sent això cert, no es pot
negligir que les administracions basques han tingut, des de fa temps, unes
prioritats pressupostàries (un percentatge del total del pressupost destinat a
polítiques d'habitatge) que lis permeten implementar tals polítiques.
D'altra banda, aquest capítol de
la llei basca d'habitatge certifica que François Dubet no va mal encaminat quan planteja que "Una societat no es
percep i no actua de la mateixa manera segons s'inclini per igualtat de posicions
o per la igualtat d'oportunitats". ( "Repensar la justícia social.
Contra el mite de la igualtat d'oportunitats". Siglo XXI, 2011). Per al cas que ens ocupa, la igualtat de
posicions significa que no hi hagi ningú sense un habitatge que li permeti una
vida amb una mínima dignitat, i, a partir d'aquesta igualtat de posicions,
operaran –o no- altres mecanismes d'igualtat d'oportunitats. Per contra, quan
el dret a l'habitatge és una política més d'igualtat d'oportunitats, allò que
sol succeir és que els mecanismes tendents a la reducció de desigualtats i a la
dispensació d'igualtat d'oportunitats de debò ni tan sols es posen en
funcionament.
En fi, en paraules de David
Casasses, en l'actualitat "... la
perspectiva dels drets cobra la major de les importàncies. En efecte, els drets
-entre ells, els econòmics i socials-, per la seva pròpia naturalesa, aspiren a
contradir la dinàmica expropiatòria-desposseïdora del capitalisme".
("Revertir el Guió". Catarata, 2016). Reduir el dret a un habitatge
digne a una mera millora de les oportunitats per exercir-ho és una política
adaptativa –més decent i humanitària que les que manquen d'elles- a aquesta
expropiació desposseïdora de drets. Cal, idò, revertir el guió del Projecte de
Llei de l'habitatge de les Illes Balears. Atrevim-nos!
Publicat originalment a Diario de Mallorca (26-X-2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada