40 anys després d'aquell 29 d'octubre...

Fa anys que un dels meus referents del republicanisme modern és Xosé Manuel Beiras. Els ensenyaments d'aquest polític i economista gallec només han estat comparables amb els del recentment traspassat filòsof català, Antoni Domènech. Resulta que l'últim text que he llegit del gallec (que és la seva col·laboració en el llibre "Repensar l'Espanya plurinacional") és una imprescindible reflexió sobre la conflictiva relació entre Estat i nació, no sense abans advertir-nos que també li preocupen molt la relació entre l’ Estat i les classes socials o l'estructura social, entre l’ Estat i la base econòmica, i entre l’ Estat i la ciutadania. Beiras confessa que, si tracta únicament la primera d'aquestes conflictivitats, ho fa per disciplina amb l'encàrrec de l'editora del llibre.

Pot ser que, amb raó, es preguntin què té a veure tot això amb el títol de l'article que, evidentment, fa referència a l'aniversari -que se celebra aquest diumenge vinent- de la gran manifestació a favor de l'autonomia que fa 40 anys va omplir de gom a gom la Plaça Major de Palma. Doncs té a veure bastant. Els que vam participar en aquella manifestació de 1.977, i, molt modestament, vam contribuir una mica a organitzar-la, tenim raons sobrades per sostenir que, 40 anys després, els avanços d’autogovern de debò són molt minsos. La qüestió és que el procés autonòmic ha esdevingut una fal·làcia. Sense sobirania -més o menys disruptiva-,  únicament és raonable parlar de certa -i conflictiva- descentralització administrativa.

És dur acceptar que aquella il·lusió de joventut era infundada. Tanmateix, amb la joventut de llavors era difícil qualsevol lectura crítica a l'anomenada “Transició” que tot just s’iniciava.  Però el que no té cap sentit és que, des de posicions no conservadores,  es negui un balanç crític d'aquest procés de segona restauració borbònica. En aquest sentit, Beiras, en el text abans citat, escriu: "Sabotejat i truncat el projecte rupturista de la sobirania popular [el que l'oposició al franquisme va anomenar ruptura democràtica], el poble espanyol va ser suplantat pel poder del Departament d'Estat nord-americà, amb la col·laboració de les grans Internacionals (la socialdemòcrata i la democristiana), la complicitat de nous quadres dirigents parvenus en algunes organitzacions antifranquistes -primordialment del PSOE, des del Congrés de Suresnes a la tardor de 1974-, i l'adhesió de sectors oportunistes del règim franquista, que van veure en aquesta operació el cel obert per a la seva supervivència, començant pel nou monarca investit per les Corts franquistes en aplicació de res menys que la Llei de Successió de 1947. En paraules de Juan Garcés, 'el poble espanyol', en lloc de poder obrar com a 'sobirà', va quedar reduït a un poble 'intervingut' (per enèsima vegada en la seva història, per cert, des de 1714)".

D'aquella pols, vénen aquests fangs: El cop d’estat, via article 155 de la constitució borbònica del 1978, contra les institucions catalanes (cal recordar tantes vegades com  calgui que la Generalitat de Catalunya és una institució d'origen republicà i restaurada prèviament a l'existència d'aquesta constitució),  i el procés de  (des)autogovern (Segons Beiras: "Avui en dia pot dir-se que el títol VIII [de la constitució del 78] està pràcticament derogat, és a dir, desproveït d'un contingut que realment estigui en vigència) d'unes illes (esdevingudes en colònia turística) que segueixen espoliades, i que, per no poder, no poden autogovernar-se les portes d'entrada a un territori que, a més de ser limitat,  està més que saturat.

Existeix, efectivament, una gran diferència entre la situació de Catalunya i la de casa nostra: Al principat hi ha, en paraules de Xosé Manuel Beiras, una rebel·lió cívica rupturista que, tard o d'hora, triomfarà. A les nostres illes, per contra, les espurnes de rebel·lió cívica rupturista que es van poder albirar en la massiva i persistent oposició cívica-ciutadana a les polítiques de José Ramón Bauzá, en lloc de consolidar-se amb el Govern dels Acords del Canvi, van esvaint-se. Per tant, 40 anys després d’ aquell 29 d'octubre de 1977,  si triomfa el cop d’estat contra les institucions i el poble de Catalunya,  dubt molt que tinguem prou forces per resistir un nou  tsunami recentralitzador.  Al temps! 

Publicat originalment a dBalears ( 23-X-2017)