Bones ocupacions contra violència masclista

En el Dia internacional contra la violència cap a les dones és pertinent assenyalar que, aquesta xacra, cal combatre-la des de tots els àmbits. També des de l'àmbit laboral. La violència masclista és, sens dubte, la manifestació més dramàtica de la desigualtat entre homes i dones que generen les dinàmiques de les estructures socials patriarcals. Val a dir que una d'aquestes estructures patriarcals és l'anomenat mercat de treball remunerat.

Un dels objectius –tan important com retòric– de les societats democràtiques és remoure les dificultats perquè aquestes esdevinguin en societats amb un alt grau d'igualtat social i, òbviament, d'igualtat de gènere. Però em tem que, en la mesura que l'impuls igualitari de la democràcia minva –és, a tall d'exemple, més important aplicar polítiques d'austeritat sense pietat per controlar el dèficit i/o el deute que no pas reduir les desigualtats socials o de gènere per garantir la cohesió social–, es produeix una mena de normalització d'aquestes desigualtats. D'aquesta falta de compromís de debò amb la igualtat entre homes i dones, n'és un bon exemple la falta de reacció de les institucions, amb mesures pràctiques, per a capgirar la situació que palesen dos informes recentment publicats amb una autoria, en els dos casos, gens sospitosa de feminisme radical: 1. L'Informe global sobre la bretxa de gènere 2017 del Fòrum Mundial de Davos, per primera vegada en una dècada –des del 2006, any en el qual va començar a realitzar-se–, demostra que la bretxa de gènere creix en les quatre variables que calcula (assoliments educatius, salut, oportunitats econòmiques i apoderament polític). La conclusió de l'informe és demolidora en afirmar: "Més enllà de les sensibles diferències per regions, al ritme actual, la bretxa econòmica global es tancarà en 217 anys". 2. La constatació de les reculades en igualtat d'oportunitats entre homes i dones al món del treball remunerat que posa de manifest el ‘Social Justice in the EU - Index Report 2016’, que elabora la fundació Bertelsman.

És en aquest context global de desigualtat on cal analitzar les desigualtats que sofreixen les dones al mercat laboral illenc. Vegem algunes dades: a) La taxa d'ocupació de les dones en el tercer trimestre d'enguany ha estat un 12% inferior a la dels homes. b) El percentatge de població ocupada masculina a temps parcial ha estat aquest estiu del 6%, mentre que el de població femenina s'ha enfilat fins al 17,6%. c) Les recents dades de l'Agència Tributària sobre salaris del 2016 posen en relleu que la bretxa salarial és del 17,6% i que la pobresa laboral és, especialment, pobresa femenina, ja que el 32% de les dones tenen un salari declarat a Hisenda inferior al Salari Mínim Interprofessional (9.172,80 €/any) i més del 17% amb prou feines arriben a la meitat d'aquesta quantitat. d) Segons l'últim informe –amb dades del 2016– de la Xarxa Europea de Lluita contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN), a les Illes Balears la taxa de pobresa femenina segueix sent un punt superior a la masculina –16,1% i 15%, respectivament–. No obstant això, el que és substancial és que un 5,1% de dones viuen en situacions de privacions materials greus, mentre que els homes en aquesta situació representen el 2,3%.

Tot plegat ens està indicant que totes les dones, i també les víctimes de la violència masclista,  sofreixen una major precarietat laboral que, diguem-ho sense embuts, les col·loca en una situació de vulnerabilitat i precaritza la seva capacitat de resistència a les agressions, i de resiliència per recuperar-se’n. En aquest sentit, convé no perdre de vista que el treball remunerat segueix sent el principal distribuïdor primari de la riquesa generada i, per tant, de la renda disponible de les persones. En absència d'una Renda Bàsica Incondicional, la majoria de la gent depèn d'un salari per poder exercir el dret bàsic de qualsevol ciutadà o ciutadana: el de la seva existència material. Per tant, la llibertat de debò és precària si aquesta disponibilitat salarial és precària. La precarietat laboral esdevé, en la majoria dels casos, precarietat vital. I, per tant, en la lluita contra la violència masclista és essencial, encara que no suficient, garantir la llibertat i l’apoderament de les dones que dóna la independència econòmica.

D'altra banda, la situació –imposada per la reforma laboral del 2012– de neofeudalisme en el si de les empreses no facilita unes relacions laborals que siguin garants d'igualtat de gènere (plans d'igualtat) i que contribueixin a l'eradicació de la violència contra les dones. Serien, en canvi, necessàries mesures com les proposades per CCOO i UGT. Per exemple: garantir que les situacions derivades de la violència de gènere, com ara les absències o baixes mèdiques, no suposin una minva econòmica per a les treballadores o negociar protocols d'actuació i mesures de protecció específiques dels drets laborals per a les treballadores víctimes de violència de gènere que no hagin denunciat el seu agressor.

Concloc: l'objectiu de violència masclista zero exigeix un conjunt integral de mesures i d'actuacions molt polièdriques. No crec que el pacte d'Estat que el Congrés dels Diputats va aprovar per majoria –però no per unanimitat– el proppassat mes de setembre sigui suficient, entre moltes coses perquè no fixa l'objectiu d'aconseguir ‘good work for all’ (bones ocupacions per a tothom). Òbviament, no és suficient –no és garantia de viure vides desitjades– el fet que hi hagi bones ocupacions per a les dones, però en la lluita contra la violència masclista aquesta és una condició necessària.

Publicat originalment a l’Ara Balears (25-XI-2017)