2018: Creixement econòmic, pors socials

Si fem cas a les previsions de les institucions autonòmiques, i d’altres 'influencers' econòmics illencs, l'any que acabem d'estrenar serà un bon any econòmic. Totes les previsions apunten a un creixement entorn del 3,5% del PIB. Lògicament –o, millor dit, contra tota lògica–, cap d'aquests influenciadors públics o privats assenyalen les limitacions del PIB per mesurar la qualitat del creixement econòmic. Hi ha creixements que provoquen morir d'èxit, i n'hi ha que s'aconsegueixen a força d'accelerar la injustícia social i ecològica.

És cert que aquesta relativitat o insuficiència del valor del PIB per mesurar l'estat real de la salut socioeconòmica i socioambiental no és una novetat. El punt nou és que, des de l'esclat el 2007-2008 de la crisi-estafa, l'evolució del PIB serveix molt poc per dissipar les percepcions socials d'incertesa de la majoria de la ciutadania. Per més que el PIB creixi, el 2018 no deixarem d'estar instal·lats en la societat amb pors, és a dir, en la situació que Tony Judt va anomenar el 2010, poc abans de deixar-nos, "nova era del temor".

Prenguem com a exemple la pujada del salari mínim, que ha quedat fixat en 14 pagues mensuals de 736 € per al 2018, i amb unes pujades per al 2019 i per al 2020 que el situaran en 850 €. Tot i que aquesta decisió és, a parer meu, insuficient perquè relega 'ad calendas graecas' situar-ho a 1.000 €/mes, i complir així amb la Carta Social Europea que estableix que aquest salari mínim ha de ser equivalent al 60% del salari mitjà, aquesta podria haver estat una notícia positiva per alleujar incerteses i temors. Però el missatge 'esperançador' queda aigualit en condicionar les pujades de 2019 i 2010 al fet que es registri cada any un creixement del PIB real superior al 2,5%, i un augment de l'afiliació mitjana a la Seguretat Social superior a les 450.000 persones. Res és, doncs, segur. Es persisteix en la incertesa i es consolida el que el sociòleg alemany Heinz Bude defineix en el seu últim llibre com la "societat de la por".

Em tem que les 'bones' previsions de creixement del PIB balear poc alleugeriran la motxilla d'incerteses, pors, temors i precarietats vitals d'una bona part de la societat illenca. Si els citats 'influencers' econòmics volguessin influir per alleugerir tal motxilla de pors i temors socials, els seria útil llegir un llibre recentment publicat –acuradament editat per Debat, i amb exquisides il·lustracions de Miriam Sugranyes– en el qual es reedita el cèlebre article de 1983, signat per l'enyorat José Luis Sampedro, intrigantment titulat 'El reloj, el gato y Madagascar'. El professor Sampedro reivindica l'economia com a ciència social, amb algunes estirades d'orelles a aquests prescriptors tan entusiàstics del PIB. Vegin-ne un exemple: "... l'error d'aquests economistes consisteix a voler estudiar la realitat social amb instruments conceptuals únicament aptes per analitzar sistemes mecànics [el rellotge], i, només en certa mesura, els biològics [el moix]".

Seguint a José Luis Sampedro, per analitzar i, consegüentment, fer previsions de com afecta l'evolució de l'economia en el Madagascar del títol del citat article, fan falta altres indicadors. Si parlam de les Illes Balears, bé estan les previsions optimistes de PIB, però quines són les previsions sobre, posem per cas, els següents àmbits: a) Pressupostos familiars (la temporalitat extrema i la parcialitat no desitjada continuaran minvant els salaris reals?, continuarà caient la protecció per desocupació?, les famílies empobrides continuaran sent les que més paguen a Europa per serveis bàsics necessaris per dur una vida amb uns mínims de dignitat?...); b) Reducció de desigualtats (es reduirà el 'gap' entre salari màxim i mínim i la bretxa salarial per gènere?, continuaran aguditzant-se les carències materials severes, atès que l'Indicador Públic de Renda d'Efectes Múltiples (IPREM) no es revaloritzarà?, hi ha alguna previsió de derogació de la Reforma Laboral de 2012?...); c) Capacitat de debò d'emancipació de la gent jove (continuarà proliferant el frau dels becaris i dels falsos autònoms, emmascarats en suposats emprenedors?, millorarà l'eficàcia del programa de Garantia Juvenil?...); d) Millora de la justícia social (veurem complir alguna de les reivindicacions de les Kellys?, milloraran les pensions?...).

En qualsevol cas, feliç 2018, perquè –com ens recorda José Luis Sampedro en l'últim paràgraf de l'article esmentat– Neruda ens cantà "no es hacia abajo ni hacia atrás la vida".

Publicat originalment a l’Ara Balears (04/01/2018)