París

Aquest any, fart de reis de debò, tocava esperar els reis mags a una república. Concretament, a la república francesa, i, més en concret, a la "República de Paris". Cert que ni Melcior, ni Gaspar, ni Baltasar van aparèixer pels carrers parisencs. Ens conformarem, i en molt, amb les corones reials sobre les Galettes des Rois. Tocava començar l'any 2018 a Paris. Massa temps des de l'última visita. I, a més, enguany és el cinquantè aniversari del maig del 68.

Encara que vam tenir escassament una setmana, teníem un pla perfectament organitzat: 1. Marató de museus. 2. Trescar molt. 3. Fotografiar gàrgoles. 4. Una nit de jazz. 5. Tenir algunes experiències gastronòmiques.

I. Com és gairebé impossible tenir una estona a París i no anar a presentar homenatge a la Victòria de Samotràcia en el Louvre; o com les peces de les col·leccions permanents canvien tan freqüentment, i cada vegada que vas sembla que visites un museu diferent, donar un cop d'ull a les plantes 4 i 5 del Centre Georges Pompidou; es van unir aquestes dues visites a l'objectiu prioritari de fer primeres visites al Musée du Quai de Branly - Jacques Chirac, al Musée National des Arts Asiatiques - Guimet, al Musée d'Art Moderne de la Ville de Paris, i, sobretot, al Museu Marmottan - Monet. Val a dir que encara no m'explic com no havíem visitat abans aquest últim museu, on, entre moltes meravelles, s'exposa una molt interessant curiositat: El quadre de Claude Monet "Impression. Solei Levant" de 1873, que, pel que sembla, és l'origen de la denominació d' impressionisme.

Pel que fa als altres museus esmentats, dir que el Guimet és fantàstic, amb una museística excepcional, però no és el mateix contemplar les peces in situ. Els temples cambodjans tenen la seva pròpia vida a Cambodja. En el d'Art Moderne de la Ville es pot gaudir d'una bona selecció de les diferents tendències de l'art del segle XX. En qualsevol cas, el que més va cridar l'atenció va ser la Sala Dufy. En la que l'enorme "La Fée Electricité" de Raoul Dufy narra la història de l'electricitat des dels seus començaments.

I, què dir del Quai de Branly? Doncs que és un magnífic museu etnològic de les diferents civilitzacions del planeta, amb unes moderníssimes instal·lacions, i una tècnica museística valentament innovadora. A més de les immenses col·leccions permanents, hi ha exposicions temporals prou interessants. En aquesta ocasió es tractava de "Le Pérou avant les Incas", un recorregut per l'origen i l'organització del poder a les ciutats abans de l'imperi Inca.

II. Per conèixer alguna cosa a una ciutat, cal petejar-la. I fer-ho a Paris és un d'aquests plaers. A més del centre més turístic (voltants de l'Opera, Champs Elysees, Montmartre, Les Halles, les voreres del Sena...), hi ha altres llocs on perdre's. Per exemple, el barri Le Marais Nort (imprescindible el mercat des Enfants Rouges), o la Rue du Faubourg-Saint-Denis, a on està el llegendari bar Sully, que passa per ser un dels més barats de Paris. En aquesta ocasió no vàrem visitar-la expressament,  però  la Tour Eiffel és gairebé omnipresent ...

III. L'interès d'aquesta estada parisenca no era visitar l'interior de Notre Dame, sinó pujar a les seves torres i fotografiar, tranquil·lament, les gàrgoles. Objectiu complit: Poca gent, i temps suficient per a diferents plànols de la lletjor de la majoria d'aquests éssers.

IV. Ens preguntàvem on estaven els turistes que massificaven el Louvre. Doncs sembla que eren tots als carrers peatonalitzats de Le Quartier latin (el Barri Llatí), on també està el Club de Jazz (amb una bona pista de swing) Le Caveau de la Huchette. Potser que el fet que allí es filmessin les escenes de jazz de la pel·lícula La La Land hagi popularitzat més la sala. No obstant això, l'ambient i els preus estan molt bé. Una molt bona nit precedida d'un sopar de crepès salades i dolses!

V. El punt difícil a Paris és menjar malament. Tinc la sensació que la gent que treballa a la restauració ha millorat molt en amabilitat. El meu particular gaudir de la gastronomia parisenca ha transitat des d'uns formatges al Marché couvert Saint-Quentin (a París, cada barri té el seu mercat), a una copiosa ració de Tripes au Calvados a La Tour Montlhéry - Chez Denise.

Fora de "programa" una sorpresa: A l'Ajuntament de Paris hi havia l'exposició "Le Che à Paris". Ente fotografies de l'estança del Che a la capital francesa, es podia contemplar l'original de la famosíssima foto de Korda al Che, i la Norton amb la que va fer el mític viatge per Llatinoamèrica en el que l'Ernesto es va convertir en el Che.

Una de les frases del Che que es presenten en els plafons de l'exposició és una adreçada a sa mare l'any 1955 que diu: "Visiter Paris est une nécessité biologique, un objectif auquel il m'est impossible de renoncer me faudrait-il traverser l'Atlantique à la nage”.

Ses dubte, s'ha d'anar a Paris més sovint.