Un malestar que reclama un altre paradigma cultural i social

Pot ser que, a la llarga, haurem  d'agrair la, diguem-ho suaument, inestabilitat de la política cultural dels governs dels Acords pel Canvi. Com ha plogut damunt banyat, aquesta situació ha propiciat un cert malestar de la gent del món de la cultura, especialment del precariat cultural illenc i, alhora,  s’ha propiciat una major visibilització del  pensament crític en aquests àmbit. Per una altra banda, pot ser que, més prest que tard, haurem d'agrair que el Pla de Cultura de les Illes Balears avanci tan lentament. El lliurament per capítols d'aquest esperat pla potser sigui una altra oportunitat per repensar que, abans de planificar el camí cap a l'horitzó, convé saber cap a on es vol anar, i com arribar-hi.

Val a dir que els pactes per se –independentment dels continguts- em fan més por que el Dimoni Cucarell. Generalment, aquests "acords d'estat" o "pactes entre antagònics" serveixen perquè s'imposi el "sentit comú" neoliberal. Si, per contra, es pretenen planificar les fites per arribar a un mínim comú denominador cultural no neoliberal pur, potser convindria tenir més o menys definit aquest horitzó. Per exemple: s'ha d'afrontar la problemàtica de la precarietat laboral i vital dels i de les artistes? Ha d'haver-hi més transparència i participació real entorn del projecte governamental de l'Institut d'Indústries Culturals? Són  preguntes escaients car en els àmbits del "neoliberalisme progre" (els Acords pel Canvi no són altra cosa) se sosté  -encara que sigui amb una dissimulada vehemència- que qui s'ha d'ocupar de l’assumpte de l'existència material de les persones creadores d'art, o de l'eficiència i garantia d'igualtat d'oportunitats en, posem per cas, el citat l'Institut d'Indústries Culturals, en  expressió de Rodrigo Rato, “es el mercado, amigo".

Precisament els aspectes socioeconòmics, més enllà de PIB, associats al món de la cultura són, a parer meu, essencials perquè, entre altres coses, no es pot deixar únicament al mercat la solució de les conflictives relacions entre pobresa i creació, entre existència material i llibertat de creació. En aquest sentit, els debats sobre cultura no haurien de ser aliens als que es produeixen entorn de la proposta d'una Renda Bàsica Incondicional que, a més de ser una poderosíssima eina per a la distribució de la riquesa i l'erradicació de la pobresa, és, en garantir el dret d'existir, garantia de llibertat de debò de tots els ciutadans i ciutadanes.

Sigui com sigui, en aquesta legislatura autonòmica, que entra en la seva recta final, i en la qual s'havia promès que la cultura i les formes de participació ciutadana en les polítiques públiques culturals serien un factor de canvi essencial, s'ha demostrat que, al marge de les institucions, hi ha vida per debatre, i, per què no, problematitzar qualsevol àmbit del món cultural. Una d'aquestes demostracions ha estat el col·lectiu "Afta perfecta" (@AftaPerfecta) que, després del seu cicle Emergències, ara ha organitzat -el propvinent 26 de gener a les 19,30 hores a la sala d'actes de la Misericòrdia de Palma- una taula rodona amb el títol de "Polititzacions del malestar. Converses sobre participació i política cultural'.

Si no ho tinc mal entès, el debat s'articularà entorn del llibre que porta també el títol de "Polititzacions del malestar", però que incorpora el subtítol: "Dret a l'angoixa. L'art i els processos creatius com a instrument per canalitzar el malestar". El volum, amb l'edició a cura de Nora Ancarola, Laia Manonelles i Daniel Gasol, és una reflexió molt coral i prou fidel al que s'anuncia al títol i subtítol. És un d'aquests llibres que ajuden a esvair la desconfiança que la modernitat turbocapitaliste genera envers noves (ecològiques, feministes, alliberadores) concepcions de progrés. Explica molts arguments, experiències i projectes de gran utilitat per enfrontar-se a la ideologia de la negació de qualsevol millora  de les conquestes socials, entre elles òbviament el dret a la cultura i a la seva creació.  Són unes 260 pàgines que -tot i que, en paraules Henry David Thoreau en el seu Passejades, "de vegades, sens dubte, ens costa escollir la direcció, perquè encara no existeix clarament en la nostra idea"- ajuden, i molt, a carregar les motxilles per transitar el camí cap a un altre paradigma social i cultural.

Publicat originalment a Diario de Mallorca ( 23/01/2018)