Publicat originalment al diar JORNADA (23-06-2018)
Zygmunt Bauman —en el llibre Desconeguts a la porta de casa— ens advertia
sobre «l’angoixa aclaparadora» de l’anomenada classe mitjana per «l’alta
probabilitat de caure en la pobresa». Són les conseqüències de la globalització
neoliberal i dels programes europeus d’austeritat sense pietat per als febles.
A casa nostra cada pic és més evident que, veritablement, no és l’economia en
majúscules —amb repartiment i sostenibilitat ecològica de debò— el que ha
millorat, sinó només la situació de les classes poderoses.
L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que cada any publica l’INE és un
instrument imprescindible per intentar objectivar aquesta angoixa. Però abans
d’analitzar els resultats de 2017, que es van publicar dijous, convé fer dues
consideracions prèvies:
Primera: quan, d’acord amb l’ECV, es parla de persones pobres, amb risc de
pobresa o d’exclusió social, no ens referim només a la situació de la gent que
demana almoina a la porta de, posem per cas, una església o un supermercat, o
de la que és usuària permanent dels serveis socials. En aquestes categories hi
ha incloses les persones amb uns ingressos econòmics i en espècie que no els
permeten arribar a final de mes amb les necessitats bàsiques decentment ateses.
Per exemple: no poden fer front al cost d’una cistella d’aliments prou sana, no
tenen prou diners per atendre un copagament farmacèutic, els rebuts de lloguer,
de la comunitat de veïns o de la llum, una activitat extraescolar o les
despeses dels llibres de text, o no els arriba el pressupost per canviar-se les
ulleres o pagar-se la salut bucodental. Són persones per a les quals uns dies
de vacances a l’any o uns mòdics consums culturals són luxes inassolibles.
Segona consideració: el «llindar de pobresa» equival al 60% de la mitjana
espanyola dels ingressos de l’any anterior al de l’enquesta per unitat de
consum (persona o llar). Pel que fa a l’ECV de 2017, aquest llindar ha quedat
fixat en 8.522 €/any, és a dir, 313 € més que l’any anterior. Això és coherent
amb una lleugera pujada de la renda de persones i llars, sobre la qual cal
prendre en consideració que la diferència entre salaris alts i baixos ha
crescut de manera important, cosa que podria indicar que la situació de pobresa
és més extrema i les diferències més grans. Per una altra banda, cal tenir
present la distorsió geogràfica d’aquest indicador, ja que, donat el cost de la
vida, les carències materials seran més grans si es viu, per exemple, a Palma,
que si es resideix a Lugo.
Dit això, anotem els principals resultats: el percentatge de població en
risc de pobresa —que no supera el llindar de pobresa— es va situar en el
conjunt de l’estat espanyol en un 21,6%, un 0,7% menys que l’any anterior. Però
atenció: als Països Catalans, especialment a les Illes Balears, el percentatge
de risc de pobresa de 2017 és superior al de 2016, ja que Catalunya, les Illes
Balears i el País Valencià registren, respectivament, un 15%, 21,3% i un 25,6%
per al 2017, enfront un 13,2%, 15,5%, i 24,4% de l’any anterior.
I, tanmateix, el que m’interessa posar en relleu és que l’indicador AROPE
—que és l’homologat a la UE, i que, a més de si s’arriba o no al llindar de la
pobresa, incorpora elements de qualitat en l’ocupació i de carències materials—
presenta resultats amb la mateixa tendència que l’anterior: l’estat espanyol un
26,6% el 2017 versus un 27,9% el 2016; Catalunya, les Illes Balears i el País
Valencià, un 19,4%, 24,7% i 31,3% el 2017 versus un 17,9%, 19,1%, i 30,5% el
2016.
L’ECV ens proporciona molta més informació que la que s’ha comentat en
aquestes línies, cosa que permet una, diguem-ne, bastant precisa fotografia de
l’empobriment i de les carències materials, que corrobora, entre altres coses,
que la pobresa segueix tenint cara de dona, que la pobresa infantil i de la
gent gran és especialment punyent, i que la perdurable reforma laboral
precaritzadora cronifica situacions d’exclusió social, fins i tot per a les
persones que tenen un treball (mal) remunerat. Però el que he sigut capaç
d’encabir en aquest espai permet concloure que sense una renda bàsica
(universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que
coneixem com a Estat del Benestar), l’únic dret garantit de debò és el
d’empobrir-se. És una angoixa aclaparadora de conseqüències incertes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada