Empobrir-se: l’únic dret garantit

Publicat originalment al diar JORNADA (23-06-2018)

Zygmunt Bauman —en el llibre Desconeguts a la porta de casa— ens advertia sobre «l’angoixa aclaparadora» de l’anomenada classe mitjana per «l’alta probabilitat de caure en la pobresa». Són les conseqüències de la globalització neoliberal i dels programes europeus d’austeritat sense pietat per als febles. A casa nostra cada pic és més evident que, veritablement, no és l’economia en majúscules —amb repartiment i sostenibilitat ecològica de debò— el que ha millorat, sinó només la situació de les classes poderoses.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) que cada any publica l’INE és un instrument imprescindible per intentar objectivar aquesta angoixa. Però abans d’analitzar els resultats de 2017, que es van publicar dijous, convé fer dues consideracions prèvies:

Primera: quan, d’acord amb l’ECV, es parla de persones pobres, amb risc de pobresa o d’exclusió social, no ens referim només a la situació de la gent que demana almoina a la porta de, posem per cas, una església o un supermercat, o de la que és usuària permanent dels serveis socials. En aquestes categories hi ha incloses les persones amb uns ingressos econòmics i en espècie que no els permeten arribar a final de mes amb les necessitats bàsiques decentment ateses. Per exemple: no poden fer front al cost d’una cistella d’aliments prou sana, no tenen prou diners per atendre un copagament farmacèutic, els rebuts de lloguer, de la comunitat de veïns o de la llum, una activitat extraescolar o les despeses dels llibres de text, o no els arriba el pressupost per canviar-se les ulleres o pagar-se la salut bucodental. Són persones per a les quals uns dies de vacances a l’any o uns mòdics consums culturals són luxes inassolibles.

Segona consideració: el «llindar de pobresa» equival al 60% de la mitjana espanyola dels ingressos de l’any anterior al de l’enquesta per unitat de consum (persona o llar). Pel que fa a l’ECV de 2017, aquest llindar ha quedat fixat en 8.522 €/any, és a dir, 313 € més que l’any anterior. Això és coherent amb una lleugera pujada de la renda de persones i llars, sobre la qual cal prendre en consideració que la diferència entre salaris alts i baixos ha crescut de manera important, cosa que podria indicar que la situació de pobresa és més extrema i les diferències més grans. Per una altra banda, cal tenir present la distorsió geogràfica d’aquest indicador, ja que, donat el cost de la vida, les carències materials seran més grans si es viu, per exemple, a Palma, que si es resideix a Lugo.

Dit això, anotem els principals resultats: el percentatge de població en risc de pobresa —que no supera el llindar de pobresa— es va situar en el conjunt de l’estat espanyol en un 21,6%, un 0,7% menys que l’any anterior. Però atenció: als Països Catalans, especialment a les Illes Balears, el percentatge de risc de pobresa de 2017 és superior al de 2016, ja que Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià registren, respectivament, un 15%, 21,3% i un 25,6% per al 2017, enfront un 13,2%, 15,5%, i 24,4% de l’any anterior.

I, tanmateix, el que m’interessa posar en relleu és que l’indicador AROPE —que és l’homologat a la UE, i que, a més de si s’arriba o no al llindar de la pobresa, incorpora elements de qualitat en l’ocupació i de carències materials— presenta resultats amb la mateixa tendència que l’anterior: l’estat espanyol un 26,6% el 2017 versus un 27,9% el 2016; Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, un 19,4%, 24,7% i 31,3% el 2017 versus un 17,9%, 19,1%, i 30,5% el 2016.

L’ECV ens proporciona molta més informació que la que s’ha comentat en aquestes línies, cosa que permet una, diguem-ne, bastant precisa fotografia de l’empobriment i de les carències materials, que corrobora, entre altres coses, que la pobresa segueix tenint cara de dona, que la pobresa infantil i de la gent gran és especialment punyent, i que la perdurable reforma laboral precaritzadora cronifica situacions d’exclusió social, fins i tot per a les persones que tenen un treball (mal) remunerat. Però el que he sigut capaç d’encabir en aquest espai permet concloure que sense una renda bàsica (universal, incondicional, individual, suficient, i complementària al que coneixem com a Estat del Benestar), l’únic dret garantit de debò és el d’empobrir-se. És una angoixa aclaparadora de conseqüències incertes.