Publicat
originalment a diari JORNADA (28-07-2018)
Ja fa més de deu anys que es va
publicar Mesurar les nostres vides. Les limitacions del PIB com a indicador de
progrés, el llibre en què Joseph E. Stiglitz, Amartya Sen i Jean-Paul Fitoussi
van formular les seves objeccions al PIB com a indicador macroeconòmic
sacrosant i, alhora, van suggerir construir un nou paradigma —més proper a
l’Índex de Desenvolupament Humà— per a la quantificació de l’assoliment de
progrés i cohesió social de les societats.
Després de la transformació
radical que ha experimentat el mercat laboral com a conseqüència de les
reformes laborals durant la crisi estafa, potser ha arribat el moment que la
«ciència econòmica» qüestioni l’Enquesta de Població Activa (EPA) com a
instrument de mesurament cabal de la situació laboral.
Al meu entendre, la metodologia
d’aquesta enquesta de l’INE fa que, ara mateix, hagi perdut molta precisió a
l’hora de captar el caràcter de l’ocupació i la desocupació. Intentaré explicar
aquesta idea, atenent als resultats publicats el 26 de juliol, corresponents al
segon trimestre del 2018.
Parem esment, en primer lloc, a
la població ocupada. Els resultats són que, en el conjunt de l’estat espanyol,
s’aconsegueix, amb 19.344.100, el rècord de persones ocupades en un segon
trimestre en l’última dècada. Aquest record s’aconsegueix també als Països
Catalans, amb poblacions ocupades de 3.360.400, 574.200, i 2.051.500 persones a
Catalunya, les Illes Balears el i País Valencià, respectivament. Però, cal
advertir que l’EPA considera persones ocupades les de 16 anys o més que en la
setmana en què són enquestades han treballat a canvi d’una retribució durant
almenys una hora. Amb percentatges de població assalariada temporalment del
26,8% a l’estat espanyol i del 29,9%, 21,6% i 28,8% a Catalunya, les Illes
Balears i el País Valencià, respectivament, i tenint en compte el creixement
del nombre de contractes d’una durada inferior als sis dies, ens quedem sense
saber quina taxa de subocupació hi ha en aquestes xifres d’ocupació.
Fixem-nos ara en la població
aturada. En el conjunt de l’estat espanyol es registra, amb 3.490.100, la xifra
més baixa de població aturada de l’última dècada. El mateix succeeix a
Catalunya i al País Valencià (432.000 i 380.300 persones, respectivament). No
obstant això, a les Illes Balears, amb un registre de població a l’atur de
72.500 persones, augmenta el 0,7% respecte del mateix trimestre de l’any
anterior, en el qual sí que es va registrar la xifra de població aturada més
baixa dels darrers deu anys.
En tot cas, encara que siguem lluny de qualsevol
situació semblant a la de plena ocupació, no són males xifres formals d’atur.
Bones notícies, doncs? No necessàriament, atès que la metodologia de l’EPA és,
en contrast amb la laxitud per definir la població ocupada, extraordinàriament
rígida a l’hora de considerar que una persona és a l’atur. S’exigeix que en la
setmana de l’enquesta aquesta persona hagi estat sense ocupació, disponible per
treballar i en recerca activa d’ocupació (es defineixen nou formes concretes
per al compliment d’aquesta darrera exigència).
És a dir, s’avalua més si la
població aturada compleix amb unes exigències, i s’exclou a qui no les compleix
que no pas a qui és realment a l’atur. El fenomen de l’«atur desanimat» no es
té en compte, i les persones aturades desanimades —la majoria amb raons
objectives— són estadísticament culpabilitzades del seu desànim. El cert i
segur és que hi ha alguns estudis que calculen que a l’estat espanyol la taxa
d’atur ajustada és fins al 6% més alta que la taxa oficial. Fins i tot hi ha
alguna iniciativa institucional que manifesta preocupació per saber la xifra
real de la població desocupada. És el cas d’un recent acord unànime del
Parlament del País Basc pel qual s’insta el Govern Basc a estudiar diferents
metodologies amb l’objectiu de mesurar l’atur real a Euskadi.
En definitiva, que l’EPA ens
informi d’una certa revifada de l’ocupació i d’una relativa disminució de la
desocupació ja no vol dir que augmenti la taxa de població amb un estàndard de
vida acceptable. Els falsos autònoms, els contractes de curta i molt curta
durada, les plantilles de les empreses multiserveis, les persones
externalitzades, els treballs a temps parcial no desitjats, les treballadores i
treballadors de la llar, etc., han convertit per a moltes persones en un luxe
el fet de ser mileurista. L’oferta d’ocupació publicada fa uns dies pel Servei
d’Ocupació de les Illes Balears (SOIB), en la qual s’oferia treball d’empleada
de la llar interna, amb una jornada laboral de 24 hores diàries i un dia lliure
a la setmana, per 602 euros bruts mensuals, amb les pagues extres incloses, és
quelcom més que una anècdota.
Certament, al trio d’il·lustres
economistes que van proposar de complementar el PIB amb altres indicadors que
repercuteixen més en la vida quotidiana de les persones no se’ls va fer gaire
cas, i el PIB segueix regnant, gairebé en solitari, a les comptabilitats
estatals i regionals.
I, tanmateix, potser hem arribat
al bon punt que, per analitzar els mercats laborals, s’hagi d’intentar incloure
nous ítems a l’EPA, o, en cas contrari, caldrà recórrer a l’«epidemiologia
popular» que ja ens indica que l’actual creixement de l’ocupació va associat a
un creixement del nombre de persones amb ocupació (mal)retribuïda, usuàries
dels serveis socials i de les ONG de lluita contra la pobresa, la fam o
l’exclusió social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada