Pàgines

dimecres, 29 d’agost del 2018

Res de comiat, (re)llegir Josep Fontana!



Tanmateix Josep Fontana segura viu, perquè el seguirem (re)llegint.

Us he de confessar que, per l'època de publicació (la difícil època per a les idees i l’acció política i social emancipadora dels  principis dels anys 90 del segle passat),  el llibre de Fontana que, potser, més m’ha marcat, ha sigut “La historia después del  fin de la historia”.

Fullejant-ho hi trobo un paràgraf especialment subratllat. Diu així:

“Porque conviene que quede claro que hay algo de lo que sostuvimos en el pasado de lo que no nos avergonzamos ni hemos renegado: El propósito de seguir luchando por un mundo donde haya la mayor igualdad posible dentro de la mayor libertad. En este combate no importa perder una batalla, porque sabemos que otros lo proseguirán. E incluso si supiéramos de antemano que es inútil, porque todas las batallas deben perderse, habría merecido la pena librarlo.”

Gràcies, Mestre per tant i tant. Seguim!

diumenge, 26 d’agost del 2018

Si existeixes, mereixes una garantia d'existència



Publicat originalment a dBalears (20-08-2018)

Hi ha moltes raons per defensar la RB (Renda Bàsica universal, incondicional, individual, suficient, i complementària de les altres prestacions del que coneixem com a "estat del benestar"). Per a mi, l'essencial és que és una forma de garantir el dret material més essencial: el de l'existència dels individus, i, per tant, l'erradicació radical de la pobresa. N'afegiria una altra. En aquest cas, manllevada de David Graeber -l'autor del llibre "Treballs de merda", definits com el nou esclavisme de passar-se la vida treballant en alguna cosa totalment innecessària- que afirma que la RB "fa que les persones siguin més lliures per desafiar al sistema".
Però, aquestes raons són les meves. Poden conèixer, i, si és el cas, adoptar moltes altres raons a favor de la RB amb una breu bibliografia que, o bé perquè és de recent edició, o bé perquè ha caigut recentment a les meves mans, he manejant aquestes setmanes estiuenques.
El primer text és de fa uns anys, concretament de 2014, es titula "Renda Bàsica de les iguals i feminismes", i en ell Mari Fidaldo, Alicia Alonso Merino, Rosa Zafra Lizcano, i la prologuista del llibre, Yayo Herrero, reflexionen sobre el paper de la RB en el desitjable trànsit "de la centralitat de l'ocupació a la centralitat de la vida". Un segon llibre molt recomanable és el de Daniel Raventós, titulat "Renda Bàsica contra la incertesa". Aquest text, editat per RBA en la col·lecció "Els reptes de l'economia", és una excel·lent compilació de les polièdriques raons a favor de la RB. Sens dubte he de seguir suggerint -i molt- la lectura del llibre "Renda bàsica incondicional. Una proposta de finançament racional i justa", signat per Jordi Arcarons, Daniel Raventós i Lluis Torrens. Igualment us recoman que no perdeu de vista la panòplia d'opcions, fonaments filosòfics, i  viabilitat financera i política de la RB que podeu trobar a "Ingrés Bàsic. Una proposta radical per a una societat lliure i una economia assenyada", de Philippe Van Parijs i Yannick Vanderborght.
He deixat per al final una recomanació especial: L'últim llibre de David Casassas, titulat "La llibertat incondicional. La renda bàsica en la revolució democràtica". De la contraportada d'aquest llibre copiï que David Casassas "ens dóna pistes per fer de les grans transformacions que estem vivint una oportunitat per prendre el control de les nostres vides. Perquè la renda bàsica suggereix que la nostra existència no està en venda, que hi ha importants línies vermelles que no haurien de ser creuada". Guy Standing ens presenta aquesta obra com "una defensa ètica de la renda bàsica edificada sobre el valor de la llibertat republicana: una proposta important en una era de capitalisme rendista que permet a les elits plutocràtiques embutxacar-se cada vegada més riquesa". Precisament, en acabar aquestes setmanes de vacances, em submergiré en la lectura del llibre de Standing, recentment publicat amb el suggeridor títol de "La Renda Bàsica: Un dret per tots i per sempre".
Daniel Raventós acaba el citat "Renda Bàsica contra la incertesa" tot citant l'escriptor de ciència-ficció britànic Arthur C. Clarke (1917-2008) que ens va deixar escrit: "Cada nova idea passa per tres fases. Primera: és una bogeria, no em faci perdre temps. Segona: és possible, però no val la pena. Tercera: ja vaig dir des del principi que era una bona idea!” Sembla que la idea de la Renda Bàsica està entrant en aquesta tercera fase.

Un llibre imprescindible per a un debat inajornable


Publicat originalment a dBalears (13-08-2018)

Em podria limitar a complir aquesta cita setmanal amb els lectors i les lectores de dBaleares amb una simple recomanació: Comprin i llegeixin el llibre "La indústria invisible, 1950-2016. El desenvolupament del turisme a l'economia balear" de Carles Manera i Ferran Navinés, recentment editat per Lleonard Muntaner.
Però, encara que siguin dies d'estiu, cal justificar una mica la recomanació. Idò som-hi: Si el compren, contribuiran al sosteniment de la indústria editorial local. I aquest suport res tindrà a veure amb la mercantilització neoliberal que es preveu fer amb la cultura mitjançant ‘Institut d'Indústries Culturals de les Illes Balears’.
Si el llegeixen, s'adonaran del gran debat que plantegen els autors, i que, sincerament, crec que és inajornable, i imprescindible fer amb nombres i arguments robustos. Manera i Navinés no s'estan d'afirmar que l'interrogatori a l'economia balear que el catedràtic d'Història Econòmica de la UIB i el doctor en Economia per la UB formulen en el llibre "està més farcit de dubtes que de certeses, més d'hipòtesis de treball que de veredictes certs i acrítics". Un impressionat contrast amb altres discursives econòmiques  força mediàtics.
En el plantejament de l'obra hi ha un treballat intent de demostrar que la, diguem, sostenibilitat del creixement turístic illenc es pot aconseguir amb una bona gestió de les externalitats negatives que genera el turisme, i, d'altra banda, amb una militant aposta per la diversificació del model econòmic de les Illes Balears a partir d'un gran esforç col·lectiu en R+D+i. En la meva opinió, la sostenibilitat del turisme només vindrà des del decreixement. I per gestionar aquest canvi decreixent es necessita voluntat política, potents polítiques públiques per pagar i dirigir la transició, i, molt important, transparència. En aquest sentit, és intolerable que, per exemple, Espanya no hagi realitzat, des de 2007, cap estudi que mesuri la petjada de carboni del turisme. Val a dir que llavors va ser del 10,6% del total d'emissions! D'altra banda, em tem que siguin excessives les esperances dipositades en la R-D+i. Al costat de l'impuls públic i privat de la recerca, s'hauria de parlar de què cal investigar. En més turisme, o, posem per cas, en el sector econòmic de les cures de les persones?
Per acabar d'arrodonir una obra ja de per si rodona, potser és estat interessant que  els autors haguessin  dedicat unes pàgines a: (i) alguna reflexió sobre el valor del Diàleg Social en el suggerit pels autors lideratge per al canvi o correcció del model de creixement, (ii) alguna aproximació als problemes que, per a un creixement inclusiu, genera una demografia empresarial tant de micro empresa, (iii) una major èmfasi en les desigualtats consubstancials al nostre sistema econòmic (encara que molt encertadament parlin de "manchesterització de les relacions aborals”), i (iv) algun pronòstic  sobre les repercussions de l'hipotètic Règim Especial de les Illes Balears (REIB). Val a dir que, en opinió de l'ecologisme social i polític canari, les conseqüències de les "avantatges fiscals" per a Canàries han estat catastròfiques en termes de sostenibilitat ecològica.
I, tanmateix, és un llibre imprescindible, encara que només sigui per animar el debat, i per evidenciar que, a casa nostra, no tot són "pirotècnies discursives que tracten de camuflar el principal sentit que regeix la filosofia central de la competitivitat. Reduir costos per a, de retruc, comunicar que es pujaran els esglaons perduts en els rànquings econòmics".

Mandangues empresarials


Publicat originalment a dBalears (06-08-2018)

El passat 24 de juliol es va publicar l'Enquesta Anual de Cost Laboral corresponent a 2017. En el treball estadístic de l'INE sobresortien dues informacions: Primera, que els treballadors i les treballadores de Balears han perdut un 8% de poder adquisitiu en els últims 10 anys; segona que el salari brut anual mitjà a Balears (21.662,63 €) està 544 euros per sota de la mitjana estatal.
Sens dubte, són informacions que corroboren quant injustes han estat les mesures d'ajust aplicades durant la crisi-estafa als sectors socials més febles. Uns han perdut capacitat adquisitiva, mentre uns altres han tingut un enriquiment creixent. Però hi havia, almenys, altres dues informacions que em semblen extraordinàriament rellevants, i que van tenir menys ressò mediàtic:
D'una banda, la forta baixada del cost de l'acomiadament. Des del 2011 (any en el qual va esser plenament d'aplicació la Reforma Laboral del PSOE, amb la qual es va inaugurar el recent cicle de retallades laborals) ha descendit més del 82%. Ha passat d'una mitjana anual de 591,93 € en 2011, a una de 105,12 € en 2017. La pèrdua de protecció real del contracte indefinit té molt a veure amb aquesta tendència a la baixada de la indemnització mitjana. Per això, seria bo que tothom fos molt prudent sobre la suposada millora del mercat laboral illenc pel creixement de la contractació indefinida.
D'altra banda, crida a l'atenció el baix cost laboral en formació professional, i la seva tendència a la baixa. Dels 50,50 € de mitjana anual de 2010, s'ha passat als 45,36 € de l'any passat. Amb un ridícul percentatge del 0,15% de despesa en formació sobre el cost total laboral brut de les empreses illenques, és molt difícil creure's alguns discursos empresarials sobre competitivitat, responsabilitat social, i altres mandangues.

Jazz per a l'estiu 2018



Publicat originalment a dBalears (30-07-2018)

Sóc molt de Miles Davis -millor dit, tinc per a mi que, si Déu existeix, es diu Miles,  i que amb el Milestones  (1958) arribà l’Epifania-  però aquest estiu 2018 és de John Coltrane.  El passat 20 de juny es va publicar Both Directions at Once: The Lost Album, un àlbum gravat el 6 de març de 1963 pel quartet del saxofonista d'aquella època, és a dir, el mateix Coltrane, McCoy Tyner, Jimmy Garrison, i Elvin Jones. Sembla que ni els més documentats/des historiadors/es del jazz, ni els més minuciosos biògrafs de John Coltrane coneixien l'existència d'aquesta gravació.
La discogràfica imprescindible de Coltrane -una vegada, l'any 1960, trencà amb Miles Davis- es concentra, amb prou feines, en vuit anys (1958-1965). La crítica coincideix en l'imprescindible que és el conjunt de les següents deu obres mestres: Blue Train (1958), Giant Steps (1960), Thelonious Monk with John Coltrane (1961), My Favorite Things (1961), Africa/Brass sessions (1961), Coltrane "Live" at the Village Vanguard (1962), Duke Ellington and John Coltrane (1963), Coltrane's sound (1964), Crescent (1964), i el canònic A Love Supreme (1965).
Personalment, afegiria a aquestes Ballads i Olé, totes dues de 1961 i, des d'aquest estiu, sens dubte cal afegir la citada Both Directions at Once: The Lost Album. Aquesta nova joia coltraneiane conté cinc versions de temes coneguts (com ara Slow Blues, One Up, o One Down), i dues noves composicions originals que Coltrane va deixar sense nom, i així s'han quedat. Tot l àlbum és elegància, i pura vitamina per a l'esperit.
És cert que, en tenir notícia que anava a sortir al mercat, vaig sospitar que seria una de les múltiples reedicions, o edicions de materials gravats inèdits –de dubtosa qualitat i generalment prescindibles- de les grans figures de tots els gèneres musicals, per a negoci de les companyies discogràfiques. Anava ben errat, car Both Directions at Once: The Lost Album és una altra cosa: Pura qualitat imprescindible. Una altra vegada ens trobem amb un disc en el qual John Coltrane "no bufa el saxo: el perverteix". Com tots els estius tenen una mica de perversió, el declar el meu disc de l'estiu de 2018.
Escoltar jazz a l'estiu ajuda a suportar la xafogor, i la saturació turística. Escoltau, doncs, aquestes noves peces de John Coltrane. És una recomanació d'amic! I recordin que, per prendre la fresca, no hi ha res millor que escoltar la ràdio més lliure, és a dir, escoltar Ona Mediterrània. No ho dubteu, per gaudir del que queda de l'estiu, cada dia a les 20 hores  redifusions de Ràdio Jazz Cafè al dial 98.0 FM, i en podcast aquí i ... preparau-vos per a la temporada vinent que ens prepara el mestre Toni Rotget.  Atents i atentes!
Salut, jazz, republicà, i perversió estiuenca!

dimecres, 1 d’agost del 2018

Taxistes: Una revolta contra la precarietat?


Publicat originalment a Diario de Mallorca (01-08-2018)

Per un instant històric, va semblar que, ara sí, "la fi de la història", pronosticada per Francis Fujuyama l'estiu de 1989, es feia realitat. La mal anomenada economia col·laborativa significava l'inici de la fi del treball assalariat  i autònom. En conseqüència, s'iniciava la desaparició d'una classe social, i la fi d'un conflicte d'interessos que havia marcat l'esdevenir del final del segle XIX i de la totalitat del XX. No va ser més que un somni humit de l'establishment dels poderosos, i d'alguns importants i influents sectors del, diguem-li, neoliberalisme progre. No obstant això, la crua realitat demostra que, de la fi de la història res de res.

Segueixen -i marquen l'esdevenir de la història de les societats que governen les seves complexitats amb paràmetres més o menys democràtics- els conflictes capital vs. treball, els del capitalisme de despossessió vs. manteniment de drets conquistats i reivindicació de drets de nova generació. Són conflictes provocats per les causes i el fons de sempre, i que es manifesten amb formes clàssiques, i amb les noves que imposa la globalització tecnològica neoliberal, altrament dita, capitalisme de plataforma. Entre aquests últims n'hi ha, com ara el que enfronta la plataforma d'ensenyament d'idiomes "Sharing academy" amb les acadèmies i professors/as d'idiomes, que es produeixen d'una forma bastant soterrada, i sense gran visibilitat per a l'opinió pública. Uns altres són molt més visibles, per exemple: Les lluites pel Dret a la ciutat, i per un habitatge digne, que s'enfronten a la lògica de la turistització i mercantilització de les ciutats a través d'Airbnb, HomeAway, Homestay, Kindandcoe (si es viatja amb nins petits), etc.; la conflictivitat entorn de les condicions laborals, i de seguretat social dels repartidors (riders) de plataformes com Deliveroo o Glovo; o la que aquests dies està de plena actualitat: la del sector del taxi enfrontat, sobretot, amb Uber i Cabify, però també amb Amovens o Blablacar.

Independentment de les reivindicacions concretes del món del taxi, i la seva possible satisfacció mitjançant canvis normatius i pràctiques administratives; independentment de la major o menor simpatia per les formes i maneres de mobilització dels i les professionals del taxi, aquesta conflictivitat cal emmarcar-la en el context de resistència a un capitalisme gens inclusiu, un capitalisme que, si algun dia va voler aparentar tenir una cara socialment amable, ara es presenta sense complexos amb la cara de la precarització vital de la majoria social.

Les mobilitzacions de les i dels taxistes d'aquests dies posen de manifest que la crua realitat (precarització; increment de la desigualtat d'oportunitats, resultats, possessió; descohesió social, etc.) s'imposa al mite de la falsa economia col·laborativa, que res té a veure amb els valors col·laboratius de debò. Cal recordar, tantes vegades com calgui,  que, "l'economia col·laborativa no és una història d'alternatives basades en la comunitat; és la història de fons de capital de risc d'influents i poderosos interessos financers, que estenen el mercat lliure desregulat a àrees de les nostres vides que abans estaven protegides". Aquesta reflexió de l'investigador canadenc especialista en tecnologia i temes socials, Tom Slee, explica moltes coses de l'actual conflictivitat el món del taxi.

El citat mite de l'economia col·laborativa s'està desmuntant per la via que s'han desmuntat altres mites econòmics i ideològics: La conflictivitat social i democràtica. Sembla que la inicial idealització (eximint de qualsevol contradicció i/o conflictivitat) de les TIC, i els suposats beneficis infinits per a consumidors i consumidores (el mite de les societats de consumidors/es, en contraposició a les societats de ciutadans/es) s'han anat en orris. Primer, perquè les TIC, o són una eina per a una democràcia econòmica amb impuls igualitari, o esdevenen en conflictives. I segon, tenint en compte que, en paraules d'Adrián Todolí en "El treball en l'era de l'economia col·laborativa", "... aquestes plataformes no aconsegueixen un èxit del no-res, sinó que el seu triomf està en funció de aprofitar una legislació menys protectora dels autònoms i una llibertat de fixació de preus –subhasta a la baixa- que no existeix quan s'està en el camp de la protecció laboral [amb Salari Mínim Interprofessional]". Tot i que, personalment, corregiria la primera part de la frase del professor de la Universitat de València, en el sentit que allò que hi ha a les "plataformes col·laboratives" és una perversió gairebé delictiva de la legislació dels autònoms, més que un aprofitament legal d'aquesta, la seva opinió no invalida que els beneficis per als consumidors i consumidores siguin  els propis de les societats low cost. És a dir, de societats profundament desiguals, on uns pocs –els que poden oferir els seus productes i/o serveis de baix cost– copen el mercat i s'enriqueixen, mentre que les majories viuen unes vides low cost.

En aquest sentit, no hi ha dubte que cal contestar afirmativament la pregunta amb què he titulat aquestes línies: la dels i les taxistes és una -una altra- revolta contra el model social de la precarietat. Tot i que, de moment, el sector del taxi illenc no està formalment afectat, potser convindria que anés al moll de l'os de l'assumpte i no cerqués solucions a aquest desafiament (amb la gestió d'una marca blanca de llicències VTC) que no són ni figa ni raïm.