Canvi model turístic: #AraoMai

Publicat originalment a Diari JORNADA (01-09-2018)

S’ha acabat el quart agost de la legislatura dels Acords pel Canvi del govern autonòmic de PSOE-PSIB, MÉS per Mallorca, i, en la part inicial, també de MÉS per Menorca, un govern que, a més, ha tingut i té el suport de Podem i de Gent per Formentera. A tocar del final de l’últim estiu d’una legislatura amb una correlació de forces esbiaixada a l’esquerra com mai s’havia vist per aquestes contrades insulars, escau la següent pregunta: s’ha produït algun canvi transformador en el model turístic de les illes del tot turisme? La resposta és, de moment, no.

En coherència amb els programes electorals dels signants dels esmentats Acords pel Canvi, i de la seua literalitat —tot s’ha de dir— s’ha practicat, en el millor dels casos, el que Marina Garcés anomena «solucionisme», és a dir, gestionar implementant solucions sense canvis estructurals, sense transformar. En aquest sentit, l’ecologisme i els moviments crítics amb el model turístic que ho arrasa tot vàrem becar. De bon principi hauríem d’haver denunciat les limitacions d’aquells compromisos programàtics.

El cas és que s’ha aplicat una política turística que hom podria qualificar genèricament de tecnocràtica, però equivocada.

L’equivocació rau en una mala tria de les anomenades tres D citades en alguna literatura especialitzada. El trípode de desestacionalització (més creixement turístic, sense reducció dels pics estiuencs), deluxe tourism (agreujament de la dificultat per a exercir el dret a l’habitatge dels i de les residents, més turistització del territori no urbà i gentrificació) i diversificació (turisme per terra, mar i aire) no canvia les inèrcies de fons de la política turística del PP de la legislatura anterior: creixement turístic sense límit, agudització de la crisi ecològica, iniquitat social i estrès infraestructural.

Les dues D essencials per al canvi eren —i són encara ara— les de decreixement i democratització. Ambdues D del canvi eren —i són— tecnocràticament aplicables, però —ai els emperòs!— requerien voluntat política de canvi, i una política d’aliances amb els sectors socials transformadors.

A tall d’exemple, a la D de decreixement cal associar-hi la proposta ecologista de moratòria de places turístiques, l’aplicació de la mesura de dues places de baixa per cada nova plaça turística i una autèntica ecotaxa amb unes finalitats ben diferents de les del mal anomenat impost del turisme sostenible.

D’altra banda, la imprescindible democratització de la política turística té a veure amb una inspecció turística que garanteixi un racional compliment de les normes turístiques; una participació de debò de la societat en les decisions turístiques claus, amb total transparència, i el rebuig als lobbys, incloent-hi, entre altres coses, la restitució i potenciació del Consell Assessor de Turisme que la llei turística de Bauzá&Delgado va eliminar, i una actitud ètica que faci del tot impossible que una directora general de turisme hagi de dimitir per estar investigada en un greu cas de corrupció o que el conseller de Turisme hagi de fer-ho per un viatge totalment gratis a Punta Cana, finançat per una empresa turística.

Amb tot plegat, el canvi turístic roman pendent. Gairebé no queda temps, però, potser, encara és possible. Decreixement i democratització no poden ser un objectiu ad calendas graecas. És, en paraules del GOB, #AraoMai.