Vist i escoltat a Madagascar

Publicat originalment a dBalears (27-08-2018)

Fugint de la massificació turística estiuenca de Mallorca, aterro a la immensa illa-continent de Madagascar. Han estat molts quilòmetres recorreguts gaudint d'una mixtura africana-asiàtica en el paisatge i en els costums i tradicions de la població malgaix. He vist moltes coses, i he posat l'orella per escoltar. Vet aquí una petita selecció:

He vist com segueix la desertització de l'illa, iniciada a l'època de colonització francesa. Avui només el 28% de la superfície de Madagascar és boscosa, i aquesta es concentra en la part est de l'illa. Les causes són diverses, però, sobretot, es deu al fet que entorn del 70% de la població viu a zones rurals i cuina amb carbó de llenya. Altres causes de desertització són, òbviament, el canvi climàtic, i l'absència de polítiques públiques de reforestació. La situació és greu. Els hàbitats per a la fauna comencen a escassejar.

He vist que malgrat, com ja he dit, es cuina amb carbó de llenya, les cases no tenen xemeneia. El fum surt per una -la que es veu negra- de les finestres. Això és, especialment per a les dones que són les que cuinen, un problema de salut pública, ja que afecta els seus pulmons i als seus ulls. Val a dir que no és, ni de bon tros, el del fum dintre de les cases el problema sanitari principal. No obstant això, cal tenir en compte que l'esperança de vida dels 25 milions de persones que habiten Madagascar és de les més altes de l’Àfrica subsahariana, superant els 65 anys.

He vist una població gairebé tota ella vestida amb roba de segona mà. La "friperie" ha arrasat. S'ha carregat la indústria tèxtil local, i la forma de vestir tradicional. La "friperie" és, en poques paraules, una gran distribuïdora de roba usada que ONGs recullen, principalment a Europa, i que es ven a un preu molt econòmic a multitud de petites botigues i llocs de carrer que trobes per tot Madagascar. Com sóc mal pensat, sospit que algú fa un gran negoci amb la roba que recullen gratuïtament aquestes ONGs. En qualsevol cas, ara per ara, Amancio Ortega té molt poc mercat a Madagascar.

He vist l'enginy de la gent per resistir a l'empobriment causat pels programes de precarització social, i de privatitzacions imposats des de fa dècades per l'FMI i per un règim polític estructuralment corrupte. Un exemple d'aquest enginy: Hi ha trams de carreteres en les quals l'asfalt tot just s'intueix. En alguns d'ells hi ha gent que tapa els sotracs amb terra, i, a canvi, es guanyen una propina de molts conductors.

He vist molta, però molta, gent fent bugada, i roba estesa a balquena. L'escassetat d'aigua corrent a les cases provoca que es renti la roba en els rius, llacs, torrents, o en qualsevol bassiot de certa dimensió. Davant la falta de tecnologia de l'estenedor i les pinces de roba, la roba s'estén a terra, damunt de l'herba, a una tanca... A més de la bugada domèstica quotidiana, és costum –especialment a les Terres Altes- que quan hi ha una defunció d'un familiar, es faci bugada de tota la roba (de vestir i de la casa) del difunt. Una gran estesa de roba esdevé en un indicatiu que qui l'ha estès està de dol. Tot plegat fa que la roba estesa sigui part del paisatge malgaix.

He vist que l'extrema austeritat amb la qual viuen la immensa majoria dels i les habitants de Madagascar (el 80% de la població viu sota el llindar de la pobresa, amb 1,25 dòlars al dia) la porten amb molta dignitat. Escasseja la mendicitat. La pobresa genera pocs residus, i, per tant, els abocadors són escassos. I la gent sembla tenir les necessitats més bàsiques cobertes.

He vist que a Madagascar també hi ha un sud. Sempre, i en tots els llocs, hi ha un sud. I, tanmateix, el sud malgaix és un sud-sud que fa que les condicions de precarietat vitals de la gent s'extremin. Però, fam no sembla que en passi gairebé ningú.

He vist alguna tanca publicitària (a Antananarivo, la capital) d'algun candidat a les eleccions presidencials convocades pel propvinent 7 de novembre. Amb aquestes eleccions, oficialment, es pretén tancar l'última crisi política que s'arrossega des del 2009, i que sembla haver revifat a partir del passat mes de maig. Les mobilitzacions socials van posar contra les cordes a l'actual president de República de Madagascar, Hery Rajaonarimampianina. Tot i això, hi ha pocs símptomes de canvi. I, per si de cas, algú em comenta que, si no guanya Rajaonarimampianina, hi haurà l'acostumat intent de cop d'estat.

He sentit a dir que "esperen molt del turisme". Qui m'ho explicava no entenia res del que jo li podia explicar sobre els perills de la turistització. Val a dir que a Madagascar -malgrat el seu modest volum de turistes (en 2008 van registrar el màxim històric, amb un milió; en 2009 va caure a la xifra de 300.000, i, aquest any es preveu que arribaran al mig milió de turistes)- és molt fàcil massificar i fer insostenible el seu major atractiu per als visitants: la biodiversitat amb una fauna i flora excepcional. En qualsevol cas, el que ja es pot observar és que, a tocar dels ressorts turístics, hi segueix vivint la gent en la més absoluta precarietat.

He escoltat molts comentaris sobre la gran, petita, i mitja corrupció. Una corrupció generalitzada. Hom diria que, fins i tot, normalitzada. "És una malaltia amb la qual el malalt ha après a conviure, i amb la qual morirà de vell" explicava un exmissioner laic murcià, un tal Manolo, que ara regenta un restaurant als voltants d'Ambatolampy.

He sentit a dir que, sent la vainilla un producte històricament de gran tradició malgaix, ara mateix és un producte de luxe. Gairebé tota la producció es destina a l'exportació. No hi ha vainilla per a la gastronomia local, basada, fonamentalment, en la carn de zebú, l'arròs, i les verdures.

He escoltat històries sobre el manteniment del colonialisme econòmic francès, i sobre el neocolonialisme xinès que, pel que he sentit, genera una no dissimulada xino-fòbia.

Amb el que he vist i he escoltat en aquest viatge estival, em sembla que Madagascar és un país en el qual, certament, bufen aires de rebel·lió. Encara que sigui una rebel·lió que es farà a poc a poc. És a dir, "mora-mora" (es pronuncia "mura-mura", ja que en malgaix el so de la "u" es correspon a la "o" sense accent).

Per acabar, no puc estar de dir que, amb el que he vist i he escoltat, em dol el menyspreu del món (de l'anomenada "comunitat internacional") al gran tresor de la humanitat que hi ha a Madagascar. Una biodiversitat inigualable que va més enllà -encara que n'és part essencial- dels reclams turístics dels parcs naturals amb lèmurs, camaleons, baobabs... Madagascar -la gran illa vermella africana- es mereix estar al centre de les preocupacions mediambientals mundials perquè, entre altres coses i en paraules de Gerald Durrell al llibre Rescat a Madagascar, "... l'única forma de veure què és el que estem fent malament és assabentar-nos de com funciona el planeta, a fi de tenir una possibilitat de salvar-ho i salvar-nos nosaltres amb ell".

PD. Per cert, no he vist rastre, ni he escoltat cap comentari relacionat  amb l’ Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID).