La situació era tan dramàtica com
singular. L'any 1938 Barcelona era una ciutat amb un gran creixement demogràfic
causat per la contínua arribada de refugiats, la qual cosa feia que
escassegessin els queviures per alimentar a tanta gent. La capital catalana era
la principal font de generació d'economia del territori espanyol lleial a
legalitat republicana, comptava amb la més important indústria de guerra, i,
alhora, era la seu de tot el poder polític resistent contra el feixisme: el
Govern de la Segona República, el Basc, i, òbviament, el de la Generalitat de
Catalunya.
Amb aquesta situació dramàtica, la
gent vivia vides força complicades. Les autoritats republicanes feien el que
podien, i, val a dir-ho, no escatimaven esforços per mantenir l'escolarització
dels infants. Sense embuts: entenien, molt encertadament, que l'escola era –-i és- una poderosa arma contra el feixisme! Potser
en els preparatius de la resistència no van preveure la capacitat de maldat i
crueltat de l'enemic. Potser aleshores era imprevisible. Hannah Arendt
escriuria "La banalitat del mal" l'any 1963, un quart de segle
després dels dramàtics successos a la Barcelona de 1938.
El cas és que els dies 16, 17, i 18
de març de 1938 l'Aviació Legionària italiana va bombardejar Barcelona
deixant-la cruelment assolada. Hi moriren 875 civils, 118 dels quals eren nins
i nines. Precisament l'exposició "Una infància sota les bombes", que
es pot visitar en El Born Centre de Cultura i Memòria fins el 31-03-2019, és
una mirada des de la infantesa a la crueltat feixista. En el programa de
l'exposició s'hi pot llegir que "la Guerra Civil Espanyola va marcar un
punt d'inflexió en la guerra aèria: s'utilitzava per primer cop com una arma
d'atac sistemàtic contra la població civil". I, per cert, els feixistes no
parlaven d'efectes col·laterals!
El muntatge expositiu s'estructura
en tres àmbits. El primer ens presenta la Barcelona de 1938, i l'impacte dels
bombardejos sobre la geografia barcelonina i la gent que hi vivia. El segon
dóna visibilitat als nins i a les nines que van ser testimonis del conflicte
bèl·lic. Ho fa amb fotografies i material cinematogràfic de l'època (després de
visitar l'exposició, mai no serà el mateix passejar per Ciutat Vella –si la
turistització no ho impedeix-, i passar per davant del col·legi Sant Felip Neri,
on van morir 42 civils, la majoria infants, i on encara ara es poden veure a la
façana els impactes de la metralla de les bombes), i, sobretot, ho fa a través
dels dibuixos, on les nines i els nins dibuixaren allò que van viure i van
veure. Aquesta és, sens dubte, la part de l'exposició que més em va
impressionar. El tercer àmbit s'endinsa en l'univers dels adults que van patir
els bombardejos. Aquí hi té un protagonisme estel·lar Josep Guinovart, amb
obres com "Des del Guernica", o la sèrie "No esborrem la
memòria". Per a no esborrar la memòria, aquesta és una exposició que s'ha
de visitar.
La casualitat va voler que el
mateix dia que la visitava -el proppassat 25 d'octubre-, el Parlament Europeu
va adoptar una resolució sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa.
Entre moltes altres coses, aquesta resolució subratlla "que el coneixement
de la història és un dels requisits per impedir que en el futur tornin a
ocórrer delictes d'aquest tipus [els comesos pels feixismes] i exerceix un
paper important a l'educació de les generacions més joves". La retòrica
del Parlament Europeu és, malgrat les seves insuficiències, una bona notícia.
Però, com sovint les bones notícies són massa efímeres, pocs dies després de la
visita a l'exposició "Una infància sota les bombes", una piulada em remetia a un diari que
informava que "Itàlia
torpedina la investigació judicial sobre els bombardejos de Barcelona".
Tant es valen les maniobres
barroeres del govern neofeixista italià per negar la veritat, justícia, i
reparació que Barcelona es mereix per aquests fets. Tanmateix, NO PASSARAN!
Publicat originalment a dBalears (12-11-2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada