Publicat
originalment a dBalears (05-11-2018)
Mentre l'establishment local
braveja de la situació laboral illenca, creixen les cues –cada cop més
sovintejades de treballadors i treballadores pobres- de les entitats socials
que fan feina -millor dit, fan
caritat- per ajudar a la gent empobrida. Què ens passa? Com és possible que
hàgim arribat a aquest baixíssim grau d'integració social del treball remunerat,
especialment de les noves ocupacions, i,
alhora, no saltin les alarmes socials i polítiques?
Idò, perquè el que ha succeït és
que el turboneoliberalisme ha normalitzat un paradigma en el qual l'excessiva
desigualtat, i l'empobriment de les "classes mitjanes" ha deixat de
considerar-se una falla corregible del sistema, per transformar-se en quelcom
consubstancial amb el que sustenta al sistema: competitivitat, productivitat,
flexibilitat de les relacions laborals, etc. En definitiva, s'ha normalitzat la
lluita de classes que han guanyat els rics!
Per això, gairebé ningú no
s'empegueeix de xerrar de rècords d'ocupació, i baixades històriques d'atur,
sense posar en relleu el càstig social de l'ultraprecarietat realment existent
al nostre mercat laboral. Dit sense embuts: Que el mercat laboral estiuenc
(juliol, agost, i setembre) de les Illes Balears s'hagi engrandit, i que la
població aturada s'hagi encongit, s'ha d'associar, entre d'altres, als següents
indicadors de precarietat:
a) Una taxa de temporalitat del
30,6%, amb una insuportable temporalitat de molt curta durada, car més del 22%
(25.514 contractes en termes absoluts) dels contractes registrats en el
trimestre de juliol, agost i setembre són d'una durada inferior als 6 dies. b)
Un 11,8% (73.500 persones) del total de la població ocupada ho és a temps
parcial. Una parcialitat que, no s'oblidi, és molt majoritàriament no desitjada
i feminitzada, amb un 5,6% en el cas de l'ocupació masculina, i un 18,7% el cas
de la femenina. c) L'existència de 67.222 empresaris/es sense assalariats o
treballadors/es independents/es, que incorporen una important proporció de falsos
autònoms o autònoms forçats, i, per tant, extraordinàriament precaris. I d) Una
dada molt important: En el tercer trimestre d'enguany un total de 221.100
persones assalariades tenien una antiguitat del contracte de menys d'1 any. Val
a dir que aquest col·lectiu de gran precarietat per la seva escassa estabilitat
laboral, i per esser "nadius" de les relacions laborals de la Reforma
Laboral del PP (2012) ha augmentat en un 70% des del 2012, i en el període
2015-2018 (actual legislatura) ho ha fet en un 37%.
Tot plegat ens indica que
l'ultraprecarietat, a més de ser un factor clau d'empobriment i d'exclusió
social de bona part de la societat, i de generació de punyents desigualtats, ha
esdevingut en un recurs de disciplina social. És a dir, l'efecte disciplinari
de l'atur massiu a què feia referència K. Marx, ara mateix s'aconsegueix amb
l'ultraprecarietat laboral que, alhora, esdevé en precarietat vital. Vet aquí
una possible explicació de la "pau social" en l'actual context present
d'agreujament de la injustícia social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada