El GOB no és una organització de “rebuig total”

Publicat originalment a dBalears (25-03-2019)

Ha esdevingut gairebé en tradició: en tocar la finalització de cada legislatura autonòmica i insular, el GOB-Mallorca en fa balanç. En aquest sentit, la setmana passada l'organització ecologista ha presentat el document intitulat "Balanç legislatura 2015-2019".

Sembla que el balanç no ha sigut del grat dels governants insulars, ni de les elits locals. Les institucions i els partits polítics que conformen aquestes majories han mantingut ensordidors silenciïs públics com a forma de menystenir i refusar el debat. Les elits locals parlen mitjançant "testaferros", com ara el petit titular que deia: "Otro balance del GOB con excesivas críticas a la gestión de la izquierda" (Última Hora de 24/04/2019). Tot plegat és, a parer meu, un intent de presentar al GOB com el que alguna literatura especialitzada en moviments socials denomina "organització (o moviment social) de rebuig total".

Tanmateix, el tema no és si agrada o no agrada el balanç d'aquesta legislatura que es fa des de l'ecologisme mallorquí. El punt substancial és si és un balanç cert i rigorós. Òbviament, ho és amb escreix. El GOB no s'està de parlar, en primer lloc -per això no és un balanç de rebuig total-, de "les bones notícies de la legislatura": Decret sobre conservació de la posidònia oceànica, l'ampliació de les ZEPA, l'ampliació del Parc Nacional de Cabrera, la creació de noves reserves marines, la llei de canvi climàtic i transició energètica, l'impuls a l'Agència de Defensa del Territori, la prohibició a Palma del lloguer a plurifamiliars, i l'impost turístic.

Tot i que en alguns d'aquests temes valorats positivament hi ha importants emperons, el gruix de la crítica es desenvolupa en els set apartats de la segona part de l'esmentat document: 1/ Agreujament de la dependència de la indústria turística. 2/ Sense límits derivats de la capacitat de càrrega territorial. 3/ Més asfalt. 4/ No revisió del creixement i del nou boom de luxe. 5/ Desplaçament poblacional i increment de les desigualtats. 6/ El caos de la gestió litoral. 7/ Overtourism.

El document finalitza afirmant conclusivament que "la realitat és que, a grans trets, i malgrat iniciatives legislatives importants que hem ressaltat, s'han impulsat polítiques que representen una continuïtat d'un model fracassat: construcció, turisme, infraestructures viàries... que ens aboca al col·lapse territorial, ambiental i climàtic que a dia d'avui hauria d'esdevenir prioritari abordar des de totes les polítiques progressistes d'esquerres. No ha estat el cas".

No hi puc estar més d'acord. La legislatura amb una correlació de forces teòricament més a l'esquerra de les que hi ha hagut des de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de 1983 no ha sigut igual que les legislatures de majories de la dreta negacionista dels límits ecològics del creixement. Però, com l'esquerra governant ha esdevingut negacionista pel que fa a la gravetat de la crisi ecològica i social insular, la cosa ha quedat en governs de canvi mínim.

Tinc, tot s'ha de dir, un petit emperò a la conclusió del GOB. És el següent: m'espanta xerrar de "polítiques progressistes", perquè, com bé diu Marina Garcés, "El progrés es va convertir, així, en prosperitat. Avui la prosperitat, ja insostenible, és la nostra amenaça". Potser, idò, millor tornar al "No logo" de Naomi Klein, i, al marge de marques com ara "progressistes", recordar l'antiga (més que l'evangeli segons Mateu) sentència del "pels seus fets els coneixereu".

Pólvora mullada contra la precarietat laboral

Publicat originalment a dBalears (18-03-2019)

Richard Sennett a la seva obra "La corrosió del caràcter" ens explica que, entre "les conseqüències personals del treball en el nou capitalisme", està el malestar (el caràcter corroït) que a la gent que pateix la precarietat provoquen els eufemismes sobre la seva situació, o sobre les polítiques que s'implementen per a, suposadament, facilitar projectes de, per dir-ho d'alguna manera, relatives bones vides laborals. Val la pena recordar que Sennett en el citat text, la primera edició del qual és de l'any 2000, ja ens advertia que "... en l'actualitat, el terme flexibilitat s'usa per a suavitzar l'opressió que exerceix el capitalisme".

Fet i fet, en la política de les acaballes del segon decenni del segle XXI proliferen força aquests eufemismes, que sovint s'acosten perillosament a la falsedat. Un exemple de desconstrucció de la veritat en matèria de lluita contra la precarietat laboral es va produir al Consell de Ministres del passat divendres, 8 de març. Anem a pams:

La literalitat de la referència oficial de la reunió ministerial, sota el títol de "mesures contra la precarietat laboral", era la següent: “El Real Decreto-ley aprobado en el Consejo de Ministros modifica el Texto Refundido del Estatuto de los Trabajadores para establecer la obligatoriedad de registrar el inicio y la finalización de la jornada laboral. De esta forma, se garantiza el cumplimiento de los límites del horario de trabajo y se posibilita el control por parte de la Inspección de Trabajo y Seguridad Social. Se facilita, así, la resolución de discrepancias en cuanto a la jornada y por tanto, sobre el salario...”.

No obstant això, al BOE de 12 de març, que publicà el susdit Reial decret llei, el registre de la jornada laboral i dels horaris realment realitzats deixa de ser obligatori. Ara resulta que haurà d'implantar-se "mediante negociación colectiva, o acuerdo de empresa, o, en su defecto, decisión del empresario, previa consulta con los representantes legales de los trabajadores en la empresa”.

Una mesura que, segons l'anunciat, a ben segur hauria estat molt eficaç per a combatre alguns dels aspectes (com ara prolongacions de jornades no retribuïdes, contractes a temps parcial que veritablement fan jornades de temps complet, incertesa en la turnicitat, etc.) de la precarietat laboral característica dels sectors de serveis, tan majoritaris a les Illes Balears, s'ha quedat en pólvora mullada, fogueig efectista sense efectes en la millora de les vides laborals de la gent.

Mala peça al teler. En l'època de la precarietat integral, per a combatre el neofeixisme es requereixen polítiques reals –i no d'artifici- que restitueixin seguretats a partir de les quals la gent no estrictament rica pugui prosperar i viure vides que valguin la pena ser viscudes.

Subvencionar fixos discontinus i el "Better in winter"

Publicat originalment a dBalears (11-03-2019)

En plena orgia neoliberal (rescat bancari, retallades socials i contrareforma laboral del PP, etc.), i ajudat pel tsunami que va imposar la turistització total, el lobby hoteler va aconseguir unes subvencions per a cadascun dels contractes fixos discontinus que iniciï o mantingui l'alta a la Seguretat Social durant les temporades turística mitjana i alta, és a dir, entre els mesos de novembre i  març. Es tracta d'una bonificació de fins al 50% de les quotes que l'empresa paga a la Seguretat Social per contingències comunes, per desocupació, i per formació. Aquest és un regal exclusiu per a les empreses del sector turístic, i, inicialment, era per a el trienni 2012-2015, però es va prolongar en els Pressupostos Generals de l'Estat (PGE) de 2016, 2017, i 2018.

Aquest tema ve al cas perquè, davant la no aprovació dels PGE per a 2019, aquestes bonificacions han decaigut i, pel que sembla, el Govern de les Illes Balears s'ha mobilitzat perquè el Govern d'Espanya les mantingui via Reial Decret Llei. Segons sembla, els regals a la indústria turística pertanyen als assumptes prioritaris!

Si no conegués el desvergonyiment neoliberal, podria dir que em sorprèn que aquestes bonificacions es concedissin a un sector que no ha conegut la crisi que han sofert altres sectors econòmics, però que si s'ha beneficiat de les mesures laborals contingudes en els programes de càstig social que es van aplicar a partir de 2010. No obstant això, el sense complexos turistitzador pretén normalitzar una subvenció a una activitat privada (la sacrosanta i neoliberal "col·laboració públic-privada") absolutament innecessària, és a dir, que pren part de les polítiques "non-fact based policies", altrament dit, de les polítiques no basades en fets reals. Quants dels 40.744 contractes fixos discontinus de març o dels 15.492 de novembre de l'any passat no s'haurien realitzat sense les bonificacions que comentam? Pos messions que se n'haurien fet els mateixos.

Amb tot, el punt veritablement indignant és que el "Govern del canvi mínim" se sumi al relat neoliberal sobre subvencions dels contractes com a forma d'abaratir el cost laboral. Sembla que l'estratègia de massificació turística de tot l'any (el "Better in winter") inclou renegar de qualsevol convicció d'esquerres, com ara eliminar les bonificacions als contractes (excepte per a col·lectius molt determinats amb dificultats especials d’inserció laboral) com una de les mesures del “mix” per a garantir a mitjà i llarg termini el finançament de les pensions públiques.

Tot plegat, molt lamentable!

Contra canvi climàtic: Decreixement!

Publicat originalment a Illa Global (21-02-2019)

L'aprovació de la Llei del canvi climàtic i transició energètica de les Illes Balears és, sens dubte, una de les realitzacions d'aquesta legislatura autonòmica que s'escapen de la lògica del "mal menor", o del "no es va poder fer". A l'espera del desplegament de la llei, diguem que és un orgull que aquestes illes siguin pioneres en aquest tipus de legislació.

No obstant això, em sembla escaient reflexionar, en la línia del que Naomi Klein va explicar en el llibre "Això ho canvia tot. El capitalisme contra el clima" (2015), que, per fer front a aquest gran desafiament per a la humanitat -especialment per a les classes populars-, a més de la implicació de les institucions democràtiques, és imprescindible una acció comuna de la comunitat científica, els moviments socials, i el moviment sindical. És a dir, la catàstrofe que s'albira amb l’escalfament global es frenarà de debò només si es produeix un cert canvi social, per a la qual cosa és imprescindible la mobilització del que alguna literatura denomina "subjecte transformador desinstitucionalitzat".

No és estrany, doncs, que des dels moviments socials illencs, especialment dels que advoquen per un decreixement practicable, per exemple implementant mesures de reducció de places turístiques, o aturant l'execució d’una obra com l'autopista -o desdoblament de la carretera, tant se val- Llucmajor-Campos, es posi, de forma implícita o explícita, en el debat públic la contradicció existent entre les disposicions de l'esmentada Llei del canvi climàtic i transició energètica, i la pràctica política.

¿Per ventura no hi ha una contradicció entre la política de promoció turística del "Better in winter", i els suggeriments  de decreixement turístic per part de la comunitat científica? Per una banda, els poders públics celebren tot cofois els resultats creixents, com els que el Director de l'Aeroport de Palma, José Antonio Álvarez, posava de manifest en una entrevista a Diario de Mallorca en data 17/02/2019 en afirmar que "venim de sis anys seguits de creixement [de passatgers]. La seva radiografia demostra el que desitgem tots els agents econòmics i socials (sic): un creixement molt important a l'hivern (12%), moderat en mesos intermedis (3%), i pràcticament el mateix trànsit en els mesos punta, juliol i agost (1%)". Mentrestant, des de la comunitat científica, a tall d'exemple, la Dra. Catalina M. Torres en un text titulat "Causes i conseqüències del canvi climàtic a les Balears. La necessària acció pel clima", inclòs a la Memòria de 2017 del Consell Econòmic i Social (CES) de les Illes Balears, sosté que l'acció efectiva a Balears contra el canvi climàtic passa per un canvi de paradigma consistent en "posar límits al creixement turístic, i diversificar l'economia en favor de sectors més respectuosos amb el nostre territori, patrimoni, i idiosincràsia. I és que, davant la creixent intensitat energètica i material del turisme, i els elevats impactes ambientals i socials que se'n deriven, a dins i fora de les Illes, la justícia climàtica obliga a cercar formes alternatives de desenvolupament social que posin la natura i les persones en el centre de les polítiques".

I. tanmateix. una de les contradiccions més cridaneres d'ara mateix és la construcció de l'esmentada infraestructura viària Llucmajor-Campos (un inusitat incentiu al cotxe privat), mentre s’aprova inicialment  -i sembla que la seva aprovació definitiva és imminent- el Pla Director Sectorial de Mobilitat de les Illes Balears. Val a dir que el dit PDSMIB  fixa com un dels seus objectius "transformar la distribució modal a favor dels modes no motoritzats i col·lectius: reduir la participació del cotxe a un 36% en els desplaçaments dels residents, i a un 30% en els dels turistes".

Per canviar  a un paradigma que ens permeti lluitar de debò contra el canvi climàtic, i, alhora, deixar de mal conviure amb tanta contradicció, el repte immediat és garantir majories parlamentàries, i, sobretot, socials perquè la Llei del canvi climàtic i transició energètica de les Illes Balears es desenvolupi en un context de decreixement turístic, i s'iniciï una autèntica transició justa des d’una perspectiva social. En aquest sentit, malament anam si, parafrasejant la simplificació  de la cèlebre frase de Lenin, segons la qual el comunisme eren els soviets més l'electricitat, simplifiquem la lluita contra l'escalfament global en alguna cosa com ara "creixement turístic, però amb cotxe elèctric".

Manuel Sacristán, a més de ser un gran marxista heterodox, va ser un grandíssim savi. D'ell és la següent frase: "Ens sembla malament la civilització muntada sobre el balafiament energètic, encara que fos muntada sobre enormes concentracions de plantes solars". Unes paraules contingudes en una entrevista publicada al diari barceloní Tele/Expres d’ara fa quaranta anys, que ,per la seva actualitat, han de seguir sent   reivindicades avui.

Campaments de refugiats i refugiades sahrauís

El 4 de març, uns dies després d'arribar del viatge, el dBalears em publicava aquest article:

“Visita als campaments de refugiades sahrauís i vaga feminista del 8-M

I.- Era una assignatura pendent. La visita als campaments de refugiats i refugiades sahrauís de Tindouf, al sud-oest d'Algèria, ha coincidit a tocar el 43 aniversari de la proclamació de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), la qual es va produir el 27 de febrer de 1976. També ha coincidit amb la incipient represa del diàleg entre el Front Polisari i el Marroc que, a finals l'any passat i promogut per l'ONU, es va posar en marxa a Ginebra, amb Algèria i Mauritània com a països observadors. Val a dir que feia sis anys que no existia cap diàleg per a intentar solucionar l'últim conflicte colonial a l'Àfrica.

Al meu entendre, hi ha motius tant per a l'optimisme com per al pessimisme pel que fa als resultats d'aquests contactes. Entre els primers cal citar l'empitjorament de la situació política, econòmica i social de la zona (amb Líbia i Síria com a exemples més preclars), i, encara que sembli mentida amb l'administració de Donald Trump, el manteniment de la tradicional posició dels EUA, favorable a una solució negociada a aquesta prolongava injustícia envers el Sàhara Occidental. Els motius per al pessimisme són els de sempre: els interessos econòmics que espolien al poble sahrauí, els xantatges a la UE per part del Marroc, com ara el de deixar de fer de frontera per a l'emigració, o l'indigne paper que continua jugant el Regne d'Espanya. També hi ha raons per a certa incertesa, perquè caldrà veure com afecta a tot plegat la "revolta algeriana" que aquests dies s'ha produït contra la presentació a la reelecció presidencial d'Abdelaziz Bouteflika.

Tanmateix, la visita tenia un objectiu principal: assistir al VIII Congrés de la Unió Nacional de Dones Sahrauís (UNMS) -que se celebrava a la "wilaya" (campament) d'Auserd-, tot formant part d’una delegació de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears. Encara que hagis estat compromès des de sempre amb la causa sahrauí, és a dir, contra la invasió, espoliació, i robatori dels seus territoris; per més que, des de fa anys i panys, hagis fet costat a la resistència sahrauí; encara que faci temps que t'indigni la conculcació estructural dels drets humans que embolica aquest conflicte colonial; la visita als campaments de refugiades i refugiats ho canvia tot.

La cantant i artista sahrauí Aziza Brahim té raó quan, a la presentació del seu disc Soutak (2014), escriu que "els sahrauís ens veiem obligats a la utopia: no podem viure en pau en la nostra pròpia terra...", i, no obstant això, en els campaments, malgrat la precarietat en què viuen, els exemples de dignitat, fraternitat, sororitat, hospitalitat, generositat, i solidaritat presagien una bella utopia practicable d'un Sàhara Occidental Lliure en el qual es puguin viure vides dignes, solidàries, decents, és a dir, en un context postneoliberal. Amb tot plegat, es produeix un ràpid trànsit del compromís amb la causa de la llibertat del poble sahrauí a sentir-se part d'aquest poble. La solidaritat més o menys "liquida" es transforma en llaços indelebles d'amistat. Fins i tot diria que m'han regalat una nova pàtria, encara que sigui, com totes les meves pàtries, en els termes de la cançó "Mi patria en mis zapatos" del grup musical "El último de la fila".

II.- Del congrés de la UNMS he après quatre coses essencials: a) que el paper capital de les dones sahrauís en la resistència del seu poble, i en la lluita per la independència del Sàhara Occidental, és evident, i reconegut pel moviment feminista internacional; b) que, així i tot, no s'han alliberat de l'opressió patriarcal, però –i això és l'important- les noves generacions, malgrat les dificultats afegides per la seva condició de refugiades, o de malviure en una situació d'apartheid en els territoris ocupats, estan "en peu de pau" en la seua particular lluita feminista"; c) que la radical voluntat pacífica de la lluita sahrauí té cara de dona. En el taller "Promoció de la pau i dels Drets Humans" en el que vaig participar ens van donar una magistral lliçó entorn de l'interessantíssim concepte de "les armes de la no-violència"; d) mentre escoltava la vibrant intervenció de la representant de Moçambic, i alhora portaveu de la "Marxa Mundial de les Dones", no em vaig poder estar de pensar que avui el feminisme és el moviment emancipador més genuïnament internacionalista. En aquest sentit, la Vaga General Feminista del 8 de març és també la lluita de les dones sahrauís, de la Unió Nacional de Dones Sahrauís, i de tot el Front Polisari.”

Tot i que procur que els articles setmanals al dBalears estiguin lligats amb l'actualitat -i en aquesta ocasió la vaga feminista del 8-M ho era- tinc poques coses a afegir-hi.

En qualsevol cas, com als campaments de refugiats i refugiades  sahrauís no s'hi va a fer turisme ni a fer de viatger, n'hi he d'afegir una de cosa substancial: Hi ha uns instants en què es  passa malament. Són els instants del comiat. Mentre es prepara el comboi que ens ha de conduir a l'aeroport de Tindouf, intentes disminuir amb frases com ara "ens tornaren a veure", "ens veurem a Mallorca" ... però el comiat és molt dur.

Sobren raons per a la vaga feminista del 8 de març

Publicat originalment a Diario de Mallorca (06-03-2019)

Les diverses mobilitzacions, singularment la vaga general, convocades per a aquest 8 de març estan carregades de raons. Dit sense embuts: es tracta de capgirar la lògica androcèntrica del patriarcat que opera en tots els àmbits de la vida, i, per descomptat, també en el sociolaboral. A algunes d'aquestes raons, a les que s'ha convingut en denominar bretxes o gaps de gènere sociolaborals, em referiré seguidament, sempre fent referència a la situació de les Illes Balears, i sobre la base de les últimes dades disponibles.

I.- Bretxa Salarial: amb dades de l'Agència Tributària, es constata que en 2017 el salari mitjà anual va ser de 18.256 €, amb una bretxa de gènere a favor dels homes d’un 21% (el salari mitjà dels homes va ser de 19.793 €, mentre que el de les dones es va situar en 15.784 €). El gap salarial de gènere entre la població molt jove (menor de 18 anys) és d'un 43%.

II.- Precarietat laboral: hi ha, almanco, dos indicadors que demostren que les dones pateixen una precarietat laboral més intensa que els homes. Primer, mentre que, amb dades de l'EPA-INE, en 2018 la població ocupada masculina a jornada parcial va ser un 5,6% del total, la femenina s'enfilà fins a un 19,5%. És a dir, hi ha un gap de gairebé d’un 14%! Val a dir que l'ocupació a temps parcial és molt majoritàriament no desitjada, no debades el 18,5% del total de les dones ocupades l'any passat declaraven que desitjaven una ocupació diferent amb un horari més ampli. En el cas dels homes aquest desig afectà només al 7,6%. Segon, en el 2018 els contractes temporals de curta i de molt curta durada varen ser majoritàriament per a dones. Concretament, segons les dades subministrades per l'Observatori del Treball de les Illes Balears (OTIB), els contractes d'una durada inferior al mes representaven un 22% del total de contractes registrats en el cas de les dones, mentre que pel que fa als homes tot just representaven un 19%. Les dones també foren majoria, amb un 16% sobre el total (14% els homes), en el que fa referència als contractes registrats de durada inferior a 5 dies.

III.- El gap d'insatisfacció laboral: és evident que l'anomenat fenomen de la "sobrequalificació" genera insatisfacció laboral. En aquest sentit, val a dir que, segons les dades de l'EPA, l'any passat el 34,9% de dones manifestaren que desitjaven una ocupació més adequada a la seva formació. Una insatisfacció que, en el cas dels homes, afecta  només al 13,7%.

IV.- Bretxa de les pensions: les dades de l'Agència Tributària ens permeten també calcular la bretxa de gènere de les pensions que, en termes de mitjana, es va situar en 2017 en un 37,6%. Val a dir que la pensió mitjana anual dels homes es va situar en 15.803 €, mentre que la de les dones només arribà als 11.482 €. Per acabar d'arrodonir-ho, anotem que el gap entre la població pensionista masculina i femenina que va cobrar les pensions més baixes –les que estan per sota del SMI- és d'un 20% a favor de les dones; en canvi el gap de gènere de la població que cobra les pensions més altes (173.317 € de mitjana anual) és d'un 300% a favor dels homes.

V.- Bretxa en els treballs de la llar i de cures: dues dades sobre aquest assumpte: a) segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) la mitjana del nombre de les persones inactives per causa de la seva dedicació a "tasques de la llar" fou en 2018 de 88.400, de les quals el 87% eren dones; b) segons l'estadística del Ministeri de Treball, Migracions i Seguretat Social, durant 2018 es varen tramitar a casa nostra un total de 1.473 excedències per a cures de familiars, el 86% de les quals eren per a dones!

VI.- "L'apartheid" invisibilitzat del treball domèstic: durant l'any 2018 un total de 10.600 persones van estar afiliades al Sistema Especial de la Seguretat Social per a Empleats de la Llar. D'entrada em sembla una xifra força baixa que sembla indicar que, en aquest sector extraordinàriament feminitzat (més del 95% són dones), la irregularitat és gairebé la norma. Per una altra banda, la no ratificació per part del Regne d'Espanya del Conveni 189 de l'OIT sobre el treball decent per a les treballadores i els treballadors domèstics fa que convisquem amb una mena d'apartheid laboral femení.

Val a dir que aquestes, entre altres bretxes sociolaborals de gènere, es donen en un context en què les dones tenen més formació que els homes (l'any passat les dones ocupades amb educació superior superaren en gairebé un 6% als homes), i més presència laboral en el sector públic (17,8% dones vs. 13,7% homes) on semblen més fàcil combatre dites bretxes sociolaborals, i, sobretot, en un marc legal d'igualtat i no discriminació. Potser el que falten són polítiques integrals per a l'aplicació efectiva d'aquests principis formals d'igualtat i no discriminació. Vet aquí una, entre tantes, bona raó per mobilitzar-se el 8 de març, i cada dia.

Reduir la jornada laboral

Publicat originalment a dBalears (25-02-2019)

Em diran que sóc un antic, però avui defensaré la vigència d'una reivindicació obrera clàssica: la reducció de la jornada laboral sense pèrdua de salari. Per quin motiu escric avui d'això? Idò perquè un vell company sindicalista britànic m'ha aconsellat la lectura d'un recent informe del think tank Autonomy titulat "The Shorter Working Week: A Radical And Pragmatic Proposal" que es podria traduir, més o menys, com "Reduir jornada laboral setmanal: una Proposta Radical i Pragmàtica".

L'anàlisi del citat informe és contundent: l'excés de treball (amb els seus efectes en accidents laborals, i malalties de tota mena), sumat a l'estrès i l'ansietat, li costa milions cada any, tant al sector públic com al privat. Les dades corroboren que el 25% de les jornades de baixa per malaltia són conseqüència directa de la pressió laboral, i que les llargues -i poc racionals- jornades laborals tiren a la baixa la productivitat del factor treball. Anotem, finalment, que la proposta és iniciar una transició envers una setmana laboral de quatre dies, amb jornades diàries que no superin el nombre actual d'hores de treball, i augmentar el poder dels treballadors i les treballadores sobre el control del temps de treball.

Val a dir que Autonomy, probablement encara ara impactat pels efectes de la demagògia política que van desplegar els partidaris del Brexit, en els seus arguments a favor d'aquesta proposta de reducció de jornada laboral n'inclou un de caràcter polític: és una proposta per a canalitzar democràticament el descontentament social amb el no repartiment de la riquesa que genera el capitalisme actual. És a dir, reduir la jornada laboral és una mesura redistributiva -diria que predistributiva-, i, per tant, d'encongiment de les grans desigualtats que, com és sabut, són una de les causes principals de la revifada arreu de l'extrema dreta, i/o del neofeixisme.

Una reducció de la jornada laboral com la que comentam té, a parer meu, molts altres efectes positius. Entre d'altres: trenca el paradigma del neoliberalisme consistent en la fal·làcia que els mercats milloren la seva eficiència en la mesura que disminueixen les regulacions de tota mena; al no dur associada reducció salarial, es qüestiona una altra mitologia neoliberal que considera que els salaris s'han de reduir gairebé sempre; és una mesura que ajuda a la corresponsabilització en els treballs de la llar i de cures...

I, tanmateix, hi ha dues raons que són absolutament claus per a defensar una reducció de jornada laboral sense reducció salarial: en primer lloc, ens permet pensar en una nova economia, baixa en carboni, i en la que la nostra petjada ecològica es vagi reduint de forma sensible; en segon lloc, és una proposta concreta, comprensible, i mobilitzada per a capgirar l'actual statu quo. Premsem-hi!