Conflictes

Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-06-2019)

Els grans assumptes d’aquestes setmanes han sigut els resultats electorals, i l’aplicació -més o menys matussera- d’una mena de "teoria econòmica de jocs" a la negociació per a la formació de governs a tots els àmbits (municipal, provincial (insular en el nostre cas), autonòmic, i estatal), i, no obstant això, hi ha vida més enllà d’aquests assumptes. I, si hi ha vida, hi ha conflicte. Millor dit, conflictes d'una importància que transcendeixen aquestes estires i arronses dels pactes. Posem dos exemples que, de la seva resolució, depèn el bon o el mal viure de la gent, o, senzillament, la vida en el planeta Terra.

I. El conflicte de la desigualtat. Encara ara, no s'ha canviat del tot el tractament de l'austeritat rigor mortis, ideat durant la crisi-estafa, altrament dita Gran Recensió, i ja s'anuncia una nova dosi de la mateixa medicina. El Banc d'Espanya, que mai falla en aquesta tasca, en el seu darrer informe no s'està d'insistir-hi. Alhora que proclama que "será necesario que aumente el empleo a edades avanzadas", és a dir, que l’edat de jubilació ha d’ endarrerir-se, proposa reformar (retallar) les pensions (les públiques, és clar) abans que no sigui massa tard, car en el futur immediat hi haurà massa persones majors amb motius per protestar, i a sobre les jubilades i els jubilats acostumen a votar. Una altra de les perles conflictives d'aquest document és que, alhora que es reconeix que el 10% de llars pobres destinen el 50% de la renda a pagar la hipoteca, l'opinió del Banc d'Espanya és que "no parece adecuado regular el precio de los alquileres". El conflicte és transcendent, en tant que és una aposta per la desigualtat i per una progressiva dualització social.

I, tanmateix, la nova dosi de càstig social no ve recomanada únicament pel regulador bancari. Tot indica que estem en presència de la gran renúncia a la derogació de les Reformes Laborals, de 2010 i de 2012 amb la gasosa proposta, per part del PSOE, d'un nou "Estatut dels Treballadors del segle XXI". Mentrestant, els salaris reals (no els formals que, per cert, en les nostres recents eleccions autonòmiques van ser matèria d'espot electoral per part del partit guanyador) continuen baixant, tal com posa en relleu l'informe del Banc d'Espanya al qual abans he fet referència. Per una altra banda, la precarietat laboral continua minvant l'estabilitat vital de cada vegada més àmplies capes de la nostra societat. És cert que els discursos oficials ens presenten un fals miratge de millora de l'anomenat mercat laboral, conseqüència, en bona part, de miratges estadístics. Però la crua realitat és que, ara i aquí, per a entendre la pobresa cal parlar de baixa intensitat d'ocupació, com a conseqüència de la seva precarietat, i no només d'atur administrativament registrat i d'afiliacions a la Seguretat Social, sense prendre en consideració de quants dies d'afiliació estem parlant.

El cas és que, sense revertir urgentment les regles legals de la precarietat laboral, es crea molt poca ocupació que vagi associada a una certa seguretat d'integració social. Veritablement, el que es crea és subocupació, i pobresa laboral. En aquest sentit, em sembla oportú recordar que, fa alguns anys, Heiner Flassbeck ja advertia en el text "Un manifest global per a recuperar les nostres economies i sortir de la crisi" (Deusto, 2014) que "la caiguda del preu en el mercat laboral comporta un nou problema", i el problema, o, millor dit, el conflicte, es diu desigualtat.

II. El conflicte de la crisi ecològica. Tenim les evidències de l'impacte del carboni en el turisme perquè sabem que les emissions de la indústria turística (viatges, més el cicle de vida complet del carboni en l'activitat del turisme) s'ha, com a mínim, triplicat en els últims anys. Els investigadors i les investigadores, posem per cas del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la Universitat de les Illes Balears (LINCC-UIB), ens adverteixen que, en un territori i tan turistitzat com les Illes Balears, qualsevol acció seriosa contra l'escalfament climàtic passa, si o si, pel decreixement d'emissions de CO2, i que això només és possible amb una estratègia que combini justícia social i decreixement turístic. Fa uns dies la prestigiosa entitat Transport & Environment informava que Palma és la segona ciutat d'Europa més contaminada pels creuers. Està més que estudiat que l'augment d'autopistes i/o desdoblaments va associat d'un major ús del cotxe. Continuem consumint territori com si no importés el demà. L’Indicador de Pressió Humana (IPH) mitjà del primer trimestre d’enguany (1.218.462 persones), tot i que les festes de Pasqua han estat ben avançat l’abril, ha crescut en 7.684 persones en relació al mateix trimestre de l’any passat, amb Pasqua a finals de març…

I, no obstant això, s'actua políticament amb una certa dosi d' "ecoescepticisme", és a dir, "minimitzant la triple crisi ecològica actual (clima, biodiversitat, i ecosistemes)", en paraules d' Éloi Laurent, qui, en el seu llibre "Les nostres mitologies econòmiques" (El Viejo Topo, 2016), ens adverteix que "les crisis ecològiques actuals [a diferència de les anteriors crisis] no només són especialment greus, sinó que també són molt ràpides. Es produeixen a un ritme que no permet l'adaptació a aquestes condicions noves...". Per això, allò que està en joc és la vida, prioritàriament i principalment, de les classes menys riques, o directament empobrides.

Ben mirat, aquests conflictes no fan més que confirmar, tal com explica el mestre Josep Fontana en la seva magnífica obra pòstuma intitulada "Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany", que el capitalisme i la democràcia han sigut construccions socials històricament conflictives.