Publicat originalment a Diario de Mallorca (09-06-2019)
Els grans assumptes d’aquestes
setmanes han sigut els resultats electorals, i l’aplicació -més o menys
matussera- d’una mena de "teoria econòmica de jocs" a la negociació
per a la formació de governs a tots els àmbits (municipal, provincial (insular
en el nostre cas), autonòmic, i estatal), i, no obstant això, hi ha vida més
enllà d’aquests assumptes. I, si hi ha vida, hi ha conflicte. Millor dit,
conflictes d'una importància que transcendeixen aquestes estires i arronses dels
pactes. Posem dos exemples que, de la seva resolució, depèn el bon o el mal
viure de la gent, o, senzillament, la vida en el planeta Terra.
I. El conflicte de la desigualtat. Encara ara, no s'ha canviat del
tot el tractament de l'austeritat rigor
mortis, ideat durant la crisi-estafa, altrament dita Gran Recensió, i ja
s'anuncia una nova dosi de la mateixa medicina. El Banc d'Espanya, que mai
falla en aquesta tasca, en el seu darrer informe no s'està d'insistir-hi.
Alhora que proclama que "será necesario que aumente el empleo a edades
avanzadas", és a dir, que l’edat de jubilació ha d’ endarrerir-se, proposa
reformar (retallar) les pensions (les públiques, és clar) abans que no sigui
massa tard, car en el futur immediat hi haurà massa persones majors amb motius
per protestar, i a sobre les jubilades i els jubilats acostumen a votar. Una
altra de les perles conflictives d'aquest document és que, alhora que es
reconeix que el 10% de llars pobres destinen el 50% de la renda a pagar la
hipoteca, l'opinió del Banc d'Espanya és que "no parece adecuado regular el precio de los
alquileres". El conflicte és transcendent, en tant que és una
aposta per la desigualtat i per una progressiva dualització social.
I, tanmateix, la nova dosi de
càstig social no ve recomanada únicament pel regulador bancari. Tot indica que
estem en presència de la gran renúncia a la derogació de les Reformes Laborals,
de 2010 i de 2012 amb la gasosa proposta, per part del PSOE, d'un nou
"Estatut dels Treballadors del segle XXI". Mentrestant, els salaris
reals (no els formals que, per cert, en les nostres recents eleccions
autonòmiques van ser matèria d'espot electoral per part del partit guanyador)
continuen baixant, tal com posa en relleu l'informe del Banc d'Espanya al qual
abans he fet referència. Per una altra banda, la precarietat laboral continua
minvant l'estabilitat vital de cada vegada més àmplies capes de la nostra
societat. És cert que els discursos oficials ens presenten un fals miratge de
millora de l'anomenat mercat laboral, conseqüència, en bona part, de miratges
estadístics. Però la crua realitat és que, ara i aquí, per a entendre la
pobresa cal parlar de baixa intensitat d'ocupació, com a conseqüència de la
seva precarietat, i no només d'atur administrativament registrat i
d'afiliacions a la Seguretat Social, sense prendre en consideració de quants
dies d'afiliació estem parlant.
El cas és que, sense revertir
urgentment les regles legals de la precarietat laboral, es crea molt poca
ocupació que vagi associada a una certa seguretat d'integració social.
Veritablement, el que es crea és subocupació, i pobresa laboral. En aquest
sentit, em sembla oportú recordar que, fa alguns anys, Heiner Flassbeck ja
advertia en el text "Un manifest global per a recuperar les nostres
economies i sortir de la crisi" (Deusto, 2014) que "la caiguda del
preu en el mercat laboral comporta un nou problema", i el problema, o,
millor dit, el conflicte, es diu desigualtat.
II. El conflicte de la crisi ecològica. Tenim les evidències de l'impacte
del carboni en el turisme perquè sabem que les emissions de la indústria
turística (viatges, més el cicle de vida complet del carboni en l'activitat del
turisme) s'ha, com a mínim, triplicat en els últims anys. Els investigadors i
les investigadores, posem per cas del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi
Climàtic de la Universitat de les Illes Balears (LINCC-UIB), ens adverteixen
que, en un territori i tan turistitzat com les Illes Balears, qualsevol
acció seriosa contra l'escalfament climàtic passa, si o si, pel decreixement
d'emissions de CO2, i que això només és possible amb una estratègia que combini
justícia social i decreixement turístic. Fa uns dies la prestigiosa entitat Transport
& Environment informava que Palma és la segona ciutat d'Europa més
contaminada pels creuers. Està més que estudiat que l'augment d'autopistes i/o
desdoblaments va associat d'un major ús del cotxe. Continuem consumint
territori com si no importés el demà. L’Indicador de Pressió Humana (IPH) mitjà
del primer trimestre d’enguany (1.218.462 persones), tot i que les festes de
Pasqua han estat ben avançat l’abril, ha crescut en 7.684 persones en relació
al mateix trimestre de l’any passat, amb Pasqua a finals de març…
I, no obstant això, s'actua
políticament amb una certa dosi d' "ecoescepticisme", és a dir,
"minimitzant la triple crisi ecològica actual (clima, biodiversitat, i
ecosistemes)", en paraules d' Éloi Laurent, qui, en el seu llibre
"Les nostres mitologies econòmiques" (El Viejo Topo, 2016), ens
adverteix que "les crisis ecològiques actuals [a diferència de les
anteriors crisis] no només són especialment greus, sinó que també són molt
ràpides. Es produeixen a un ritme que no permet l'adaptació a aquestes
condicions noves...". Per això, allò que està en joc és la vida,
prioritàriament i principalment, de les classes menys riques, o directament
empobrides.
Ben mirat, aquests conflictes no
fan més que confirmar, tal com explica el mestre Josep Fontana en la seva
magnífica obra pòstuma intitulada "Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com
va començar aquest engany", que el capitalisme i la democràcia han sigut
construccions socials històricament conflictives.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada