Turismedependència

Publicat originalment a dBalears (14-10-2019

El petroli va ser un dels motors essencials per a la globalització econòmica que, alhora, va potenciar els estats i regions petrodependents. Malgrat la situació d'emergència climàtica, no pocs estats, nacions i regions segueixen en la lògica de la petrodependència; tant se val si són models socials basats en la distòpia del neoliberalisme, o en models alternatius no neoliberals; és igual que aquests models socials tinguin forma política de democràcia formal o de dictadura real.

Tots els models socials amb petrodependència tenen, a parer meu, almenys les següents característiques comunes: i) La irresistible "necessitat" dels poders públics i privats de cercar -fins i tot manu militari contra la humanitat i el planeta- més i més reserves petrolieres. ii) Una gran iniquitat en la distribució de la riquesa, que fa que el creixement econòmic vagi intrínsecament associat a una situació de subdesenvolupament per a àmplies capes de la societat. iii) Una classe política amb una tendència molt accentuada a la retòrica buida de contingut. Hi ha, encara, una quarta característica comuna: Les polítiques públiques de subsidis (en alguns casos per a les elits, i en altres per a les persones no estrictament riques) als carburants. És a dir, per molt que es glorifiqui o es maleeixi l'economia de mercat, no es respecten els aspectes positius que, per exemple en termes de Karl Polany, tenen els mercats.

El cas és que, com el turisme del segle XXI és part essencial de l'actual estatus de la globalització, no és un disbarat fer un paral·lelisme entre realitats politicosocials de petrodependència i de turismedependència.

Tot plegat ve a tomb perquè aquest dies ha quedat novament palesat que la turismedependència de les Illes Balears no és només una construcció econòmica, social i cultural. Amb la sobreactuació de les institucions autonòmiques i insulars en tot allò que envolta la fallida de Thomas Cook, la institucionalitat de la nostrada turismedependència ha arribat a extrems vergonyosos. Hom diària que, tot plegat, és el "colmo"!

Amb un entusiasme que ja voldríem veure per fer front a autèntiques crisis, com ara la social i la climàtica, la irresistible "necessitat" de cercar noves "reserves de turistes" no ha tingut cap problema pressupostari, ni cap conflicte amb el Gobierno de España. Hi ha "barra lliure" per a més promoció turística, per a ajuts directes a les empreses turístiques (siguin quins siguin els beneficis empresarials, o facin més o manco acomiadaments de treballadors i treballadors), per gastar més dobles públics en connectivitat, etc. Pura lògica del model de turismedependència que, seguint amb Polany, res té a veure amb un model econòmic amb mercats, i, per contra, molt amb la lògica turbo-neoliberal de societat de mercat on sempre guanyen els poderosos.

La turismedependència balear -com qualsevol construcció social de petrodependència- provoca una feridora iniquitat. Vet aquí per demostrar-ho l' "Informe sobre exclusion y desarrollo social en las Islas Baleares" de FOESSA, publicat la setmana passada per Càritas. Algunes conclusions són prou rellevants: 1. Balears és una comunitat demogràficament dinàmica, amb nivells de renda per habitant i pobresa monetària similars al conjunt de l'Estat, i amb taxes més reduïdes de desocupació, però suporta majors taxes de desigualtat de renda i té una despesa social inferior a la mitjana. 2. Les taxes de desigualtat són elevades, degut, entre altres raons, al creixement dels ingressos de les persones més riques, i a l'estancament dels ingressos de la població més pobra. 3. Les persones en situació d'exclusió social representen el 21,5% de la població illenca, la qual cosa implica que més d'una de cada cinc persones (243.000 en termes absoluts) estan en una situació d'exclusió. 4. És molt significatiu que l'habitatge, l'ocupació, i la salut siguin de les causes que, en major mesura, generen situacions d'exclusió social.

Com deia abans, la retòrica buida de contingut de la classe política és una característica comuna de la petrodependència i de la turismedependència. El hit retòric d'aquesta època incorpora la novetat de declaracions "d'emergència climàtica", i, alhora, manté els estantissos conceptes retòrics de "sostenibilitat", i "canvi de model productiu". Però la pràctica és: més autopistes o carreteres desdoblades, més cotxes, més turistes, més creuers, més ciment en el sòl rústic, més connectivitat aèria, més i més... i zero trens, zero polítiques de decreixement (¿Algú recorda aquell temps en què alguna institució intentava dur a la pràctica operacions d' "esponjament", és a dir, d'eliminació d'hotels per a alliberar espais?). Ara vivim temps de pura retòrica turismedependent del no-res. La retòrica d'uns governants que sembla s'hagin begut enteniment perquè, fita a fita, construeixen la irreversibilitat del model d' "Illa Ressort" com avantsala del no retorn de la insostenibilitat ecològica, econòmica, social i democràtica. Se m'antulla que la disjuntiva és rebel·lió contra la turismedependència o crisi total.