Publicat originalment a dBalears
(14-10-2019
El
petroli va ser un dels motors essencials per a la globalització econòmica que,
alhora, va potenciar els estats i regions petrodependents. Malgrat la situació
d'emergència climàtica, no pocs estats, nacions i regions segueixen en la
lògica de la petrodependència; tant se val si són models socials basats en la
distòpia del neoliberalisme, o en models alternatius no neoliberals; és igual
que aquests models socials tinguin forma política de democràcia formal o de
dictadura real.
Tots
els models socials amb petrodependència tenen, a parer meu, almenys les
següents característiques comunes: i) La irresistible "necessitat"
dels poders públics i privats de cercar -fins i tot manu militari contra la
humanitat i el planeta- més i més reserves petrolieres. ii) Una gran iniquitat
en la distribució de la riquesa, que fa que el creixement econòmic vagi intrínsecament
associat a una situació de subdesenvolupament per a àmplies capes de la
societat. iii) Una classe política amb una tendència molt accentuada a la
retòrica buida de contingut. Hi ha, encara, una quarta característica comuna:
Les polítiques públiques de subsidis (en alguns casos per a les elits, i en
altres per a les persones no estrictament riques) als carburants. És a dir, per
molt que es glorifiqui o es maleeixi l'economia de mercat, no es respecten els
aspectes positius que, per exemple en termes de Karl Polany, tenen els mercats.
El
cas és que, com el turisme del segle XXI és part essencial de l'actual estatus
de la globalització, no és un disbarat fer un paral·lelisme entre realitats
politicosocials de petrodependència i de turismedependència.
Tot
plegat ve a tomb perquè aquest dies ha quedat novament palesat que la
turismedependència de les Illes Balears no és només una construcció econòmica,
social i cultural. Amb la sobreactuació de les institucions autonòmiques i
insulars en tot allò que envolta la fallida de Thomas Cook, la
institucionalitat de la nostrada turismedependència ha arribat a extrems
vergonyosos. Hom diària que, tot plegat, és el "colmo"!
Amb
un entusiasme que ja voldríem veure per fer front a autèntiques crisis, com ara
la social i la climàtica, la irresistible "necessitat" de cercar
noves "reserves de turistes" no ha tingut cap problema pressupostari,
ni cap conflicte amb el Gobierno de España. Hi ha "barra lliure" per
a més promoció turística, per a ajuts directes a les empreses turístiques
(siguin quins siguin els beneficis empresarials, o facin més o manco
acomiadaments de treballadors i treballadors), per gastar més dobles públics en
connectivitat, etc. Pura lògica del model de turismedependència que, seguint
amb Polany, res té a veure amb un model econòmic amb mercats, i, per contra,
molt amb la lògica turbo-neoliberal de societat de mercat on sempre guanyen els
poderosos.
La
turismedependència balear -com qualsevol construcció social de
petrodependència- provoca una feridora iniquitat. Vet aquí per demostrar-ho l' "Informe sobre exclusion y desarrollo social en
las Islas Baleares" de FOESSA,
publicat la setmana passada per Càritas. Algunes conclusions són prou
rellevants: 1. Balears és una comunitat demogràficament dinàmica, amb nivells
de renda per habitant i pobresa monetària similars al conjunt de l'Estat, i amb
taxes més reduïdes de desocupació, però suporta majors taxes de desigualtat de
renda i té una despesa social inferior a la mitjana. 2. Les taxes de
desigualtat són elevades, degut, entre altres raons, al creixement dels
ingressos de les persones més riques, i a l'estancament dels ingressos de la
població més pobra. 3. Les persones en situació d'exclusió social representen
el 21,5% de la població illenca, la qual cosa implica que més d'una de cada
cinc persones (243.000 en termes absoluts) estan en una situació d'exclusió. 4.
És molt significatiu que l'habitatge, l'ocupació, i la salut siguin de les
causes que, en major mesura, generen situacions d'exclusió social.
Com
deia abans, la retòrica buida de contingut de la classe política és una
característica comuna de la petrodependència i de la turismedependència. El hit retòric d'aquesta època incorpora la
novetat de declaracions "d'emergència climàtica", i, alhora, manté
els estantissos conceptes retòrics de "sostenibilitat", i "canvi
de model productiu". Però la pràctica és: més autopistes o carreteres
desdoblades, més cotxes, més turistes, més creuers, més ciment en el sòl
rústic, més connectivitat aèria, més i més... i zero trens, zero polítiques de
decreixement (¿Algú recorda aquell temps en què alguna institució intentava dur
a la pràctica operacions d' "esponjament", és a dir, d'eliminació
d'hotels per a alliberar espais?). Ara vivim temps de pura retòrica turismedependent
del no-res. La retòrica d'uns governants que sembla s'hagin begut enteniment
perquè, fita a fita, construeixen la irreversibilitat del model d' "Illa
Ressort" com avantsala del no retorn de la insostenibilitat ecològica,
econòmica, social i democràtica. Se m'antulla que la disjuntiva és rebel·lió
contra la turismedependència o crisi total.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada