Marta Rovira
Martínez, en el seu llibre "La Transició franquista. Un exercici
d'apropiació de la història" (Pòrtic, 2014), ens convoca a reflexionar
"sobre el paper de la memòria pública com a element de cohesió de la
societat". És una apel·lació sempre pertinent, que ens ha de fer anar més
lluny en les polítiques fins ara implementades per a garantir els drets de lesa
democràcia a la veritat, la justícia, i la reparació de totes les víctimes del
cop d'estat franquista contra la Segona República, i la posterior repressió
feixista. En el fet d'anar més lluny en matèria de memòria democràtica, hi
reivindic, entre altres, les lluites per la democràcia i la millora de les
condicions socials i de feina de l'incipient moviment obrer illenc dels anys
60-70. Així mateix, em sembla del tot escaient la reivindicació de la memòria
de les primeres lluites i conquestes en l'etapa post dictadura franquista.
Aquesta
reivindicació de memòria democràtica ve a tomb de la celebració aquest
proppassat cap de setmana a Palma del segon congrés estatal de Kellys Unión, en
el qual l'organització va tenir l'excel·lent idea d’oferir, en la primera de
les sessions, una xerrada de dues pioneres, Antònia Andani i Maria Bonnín, de
la lluita obrera a l'hoteleria de Mallorca. Maria Bonnín va ser protagonista
principal de, en paraules de Llorenç Capellà en el llibre "Mallorca i el
món obrer" (Editorial Moll, 1977), "uns dels primers conflictes
laborals que gaudí d'un cert ressò a la Mallorca franquista". Val a dir que,
en aquest llibre de Capellà s'expliquen amb bastants detalls els orígens,
desenvolupament, i conclusió d'aquesta vaga a l'Hotel Bellver, iniciada l'estiu
de 1973, i protagonitzada, fonamentalment, per cambreres de pis, és a dir, per
kellys. Paga la pena recordar que les infrahumanes condicions de feina de les
kellys vénen de lluny. Fixau-vos el que en aquest llibre– per cert, un text que
consider hauria de tenir més difusió per la qual cosa potser és
imprescindible una reedició-, diu María Angeles Larrasquitu: "Com a
cambrera que som, he treballat desset hores diàries, fèiem guàrdia cada cinc
dies, i cobràvem nou mil pessetes".
Encara que,
malauradament, no hi hagi –almenys que jo conegui- literatura que faci menció a
les cambreres de pis capdavanteres de les més importants lluites sindicals de
finals dels anys 70 i principis dels 80, s'ha de recordar que conquestes
laborals, com ara els dos dies lliures consecutius a la setmana, o el fet que
cambreres de pis cobrin el mateix que les categories professionals de menjador
o bar, tenen noms i llinatges de moltes kellys mallorquines. Cal fer-les
justícia, i tenir memòria d'aquestes kellys, pioneres en la lluita per a la
conciliació de vida laboral i personal, i contra la bretxa salarial de gènere.
Fet i fet, la
qüestió és que, com deia Mario Benedetti, l'oblit és ple de memòria.
Consegüentment, tinguem memòria de la lluita de les kellys d'abans com
impugnació de la dictadura i de la manca de drets, i, alhora, no oblidem que la
lluita de les kellys d’avui és una impugnació a un model turístic turbocapitalista,
que no s'arregla amb analgèsics farmacològics o socials.
Publicat originalment a dBalears (18-11-2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada