Nova ocupació: Ja garanteix una vida decent?

Publicat originalment a Diario de Mallorca (19-11-2019)

Des dels anys més durs de la crisi econòmica i social, allà per 2013, procur no oblidar tres idees manllevades, que han sigut fonamentals per a les meves anàlisis de l'anomenat mercat laboral de les Illes Balears. La primera va ser la següent afirmació de Josep Ramoneda: "llegint la literatura econòmica, hom té la sensació que, amb tantes xifres al cap, ja no se'n recorden que darrere d'elles hi ha vides i drames humans". Es reblava el clau en aquesta denúncia de manca d'empatia amb les víctimes de la crisi-estafa amb les següents paraules "ni una sola de les decisions vinculades amb 'l'austeritat' que adopten els alts càrrecs polítics, econòmics i financers els afecta personalment o el seu entorn immediat. En no sofrir-les, les mesures anticrisi són un espectacle llunyà que coneixen a través de les macroxifres...". Ambdues reflexions són, a parer meu, de plena actualitat en les anàlisis del tarannà actual de la situació sociolaboral que presenta un panorama  que, cal recordar-ho tantes vegades com faci falta, s'ha transformat radicalment a conseqüència d'aquelles mesures d'austeritat neoliberal. Per tant, no es pot negligir que, darrere les recents macroxifres laborals, hi ha nous drames de vides precàries. Obviar aquesta realitat seria posar-nos a l'altura ètica dels alts càrrecs als que es referia Mariano Aguirre en la segona d'aquestes idees manllevades.

El tercer manlleu és una declaració de Lazló Andor que, sense manifestar el més mínim neguit, digué que "desafortunadament, no podem dir que tenir una ocupació equival necessàriament a un estàndard de vida decent". Una declaració que, val a dir-ho, esdevingué "canònica" en les anàlisis crítics del funcionament del que, tot i que el treball no és una mercaderia, s'anomena mercat de treball. El cas és que la qüestió clau ara mateix en matèria sociolaboral rau a saber si és pot sostenir quelcom substancialment diferent d'allò que digué, en la seva condició de comissari europeu d'ocupació, Lazló Andor.

Convé filar prim en aquest assumpte car, insistesc, ens movem en un marc conceptual i real en el qual la precarietat, com a falla del sistema, s'ha normalitzat. A tall d'exemple, el fet que el Govern de les Illes Balears, en la presentació de les dades d'afiliacions a la Seguretat Social i d'atur administratiu, ens parli de "Qualitat de l'ocupació", basant-se en una continuïtat en la reducció de la parcialitat i de la taxa de temporalitat, contrasta amb les declaracions de la Coordinadora de Creu Roja Balear (Diario de Mallorca de 10-11-2019) en les que afirmava: "Lo que me dice nuestro responsable de Empleo es que este verano se ha podido insertar a todas las personas que estaban en este programa, especialmente en el caso de los jóvenes. Pero también ha sido la temporada en la que los contratos han sido más cortos, con más medias jornadas, prácticamente ningún contrato indefinido, y sin llegar a adquirir el derecho a una prestación ¿Cómo va esta gente a salir de la pobreza?". El punt important és si aquesta reducció de la parcialitat i la temporalitat contractual és suficient per poder xerrar d'una millora estructural de la qualitat de l'ocupació. Tanmateix, el que em sembla més perillós és associar, com es fa en  les citades valoracions governamentals, que "els salaris signats en convenis col·lectius a Balears continuen liderant l'augment pactat en el conjunt d'Espanya, amb major o menor qualitat de l'ocupació”. Aquí caldria parafrasejar el "The economy, stupid!" (És l'economia, estúpid!) de la campanya electoral del 1992 de Bill Clinton contra George H. W. Bush (pare), per un "és la capacitat adquisitiva, estúpid!" Al cap i a la fi, allò que veritablement importa és si la nova ocupació proporciona més oportunitats d'estàndards de vides decents. Altrament dit, si tenim present que darrere les xifres hi ha persones, i, alhora, es vol manifestar una mica d'empatia amb qui viu vides (laborals i personals) precàries, i, òbviament, no desitjades, convindria avaluar si tenir un treball formal i remunerat és garantia de no ser pobre, i, conseqüentment, si es pot tenir, amb més o menys dificultats, un habitatge decent, acabar el mes sense necessitat d'ajuts de beneficència, fer front a una despesa imprevista, o emancipar-se, en el cas del jovent.

Alguna literatura ja advertia, allà per 2013, que les polítiques empresarial de turboprecarització de l'ocupació, possibilitades  a Espanya amb les Reformes Laborals de 2010 i 2012, no s'havien d'entendre com a inevitables en la fase més aguda de la crisi, sinó com anticipació de la normalitat futura. Malauradament, sembla que, fins i tot des de posicions "progressistes", es pretengui la normalització de la societat dels tres terços, és a dir, d'una classe alta i oligàrquica, una classe mitjana amb tendència a minvar quantitativament, i amb els ascensors socials avariats, i una classe conformada per les persones treballadores pobres i precàries i per les radicalment excloses. Tot plegat, mala peça al taler per a la salut de la democràcia!