Publicat originalment a www.illaglobal.com (12-02-2020)
L'acord
de "Coalició Progressista" entre el PSOE i UNIDAS PODEMOS, que
constitueix el programa de legislatura del Govern d'Espanya, inclou tot un
seguit de compromisos sobre assumptes cabdals pel treball remunerat. N'hi ha
tres que són especialment rellevants: i) elaboració d'un "Estatut dels
Treballadors del segle XXI"; ii) recuperació dels drets laborals
arrabassats per la reforma laboral de 2012 mitjançant un procediment que
–encara que en el text es parli de derogació d'aquesta reforma laboral- sembla
més aviat apuntar a un procés de desconstrucció, és a dir, de desmuntar-la
gradualment pel que fa als seus aspectes més nocius i generadors de precarietat
i desigualtat; iii) reforma de les normes sobre contractació. Val a dir que, a
l'hora de definir aquests compromisos, són recurrents expressions, com ara,
"previ diàleg amb els agents socials", "en el marc del diàleg
social", o "impulsarem el diàleg social per a...".
En
qualsevol cas, i tenint en compte que venim de l'aplicació dels programes de
polítiques de vulnerabilitat i sofriment per a les majories socials a
conseqüència de, seguint a Bernat Riutort en el seu llibre "La gran ofensiva", la consolidació, en els
decisius anys vuitanta, de la nova relació de forces [extraordinàriament
favorable al capital], no és poca cosa la proposta en matèria laboral del
primer govern de coalició del Regne d'Espanya. No obstant això, l'aparent
subordinació al tan citat "diàleg social" és, si més no, motiu de
neguit que aquests objectius s'aigualeixin. Diguem-ho sense embuts: El
"diàleg social" ha estat una metodologia per a gestionar el consens
previ entorn d’un cert "estat social". Una vegada dinamitat aquest
consens previ, té sentit mantenir les dinàmiques de diàleg, acord o pacte
social, sense problematitzar dites dinàmiques? Serveix per a afrontar les
transformacions del treball remunerat d'avui dia? Més concretament, l'anunci
que l' "Estatut dels Treballadors del segle XXI" s'elaborarà previ
diàleg amb els agents socials, es refereix a la clàssica participació dels
sindicats i patronals, com si les dinàmiques del capitalisme actual –i les
resistències anticapitalistes- fossin les mateixes que el segle passat?
Mala
peça al teler si aquesta és la proposta del Govern de Coalició Progressista.
D'una banda, els nous reptes exigeixen capgirar el model empresarial (després
de tantes reformes laborals, ja va sent hora d'una autèntica reforma
empresarial), i no el manteniment de privilegis corporatius atorgats a
organitzacions patronals. I, tanmateix, el punt més important és que el
sindicalisme assumeixi que, per a establir unes noves regles de joc en les
relacions laborals d'aquest segle, convé tenir ben present l’actual correlació de
forces que, en paraules de les promotores i els promotors de la Plataforma per
la Democràcia Econòmica, és de "debilitamiento
de los sindicatos en los países centrales, el predominio absoluto de los
principios neoliberales en la academia, la utilización de las crisis como excusa
para la disciplina social, el debilitamiento de lo público... son el
contrapunto a la hegemonía absoluta de las grandes corporaciones regidas por un
nuevo paradigma: ya no se interesan por la creación de beneficios económicos a
largo plazo sino por la maximización inmediata de su cotización bursátil".
Per
a engegar un procés d'elaboració d'un Estatut dels Treballadors i les
Treballadores del segle XXI, a més de prendre en consideració, com ja s'ha dit,
la real correlació de forces, res millor que fer cas a Bruno Trentin -un dels
clàssics del sindicalisme europeu, secretari general de la CGIL italiana, i
autor del gran llibre intitulat "La cità del laboro. Sinistra e
crisi del fordisme"-
que, ja en 1997, assenyalava la imprescindibilitat que els sindicats fossin
portadors d'un projecte de societat, i no sols agents centrats en aspectes
contractuals, salarials, o normatius. Amb el permís de Trentin, diria que un
projecte de societat que no sigui la continuïtat de la institucionalització de
valors, principis, i practiques prototípicament neoliberals que posen en perill
la continuïtat del planeta i de la vida, requereix, sens dubte, les aportacions
imprescindible del sindicalisme, però també les dels reeixits moviments
feminista i ecologista.
En
aquest sentit, no m'imagín un l'Estatut dels Treballadors i les Treballadores
del segle XXI que vagi en la direcció d’un nou contracte social, sense el
diàleg entre els moviments sindical, feminista, i ecologista, i que, alhora, a
conseqüència d’aquest diàleg, ampliï l’agenda de la disputa. Altrament dit, l'aliança
de sindicalisme, feminisme, i ecologisme és essencial per bastir una proposta
per a unes altres relacions laborals, a partir d'un imaginari contrahegemònic.
Per exemple: 1. Enfront del capitalisme de despossessió, drets incondicionals
per a viure una vida digna i amb dignitat. 2. Contra el model de precarietat
integral, garantir estàndards d'estabilitat laboral i seguretat social. 3. Com
a model alternatiu a una democràcia de baixa intensitat, més i millor
democràcia igualitària. 4. Partint de la premissa que l'escalfament global
també modificarà el món laboral, i contra la distopia neodarwinista de creació
d' "oasis climàtics per a les elits", associar escenaris de
decreixement al d'una significativa reducció de la durada màxima de la jornada
laboral. (Vegeu el document "Escenarios
de trabajo en la transición ecosocial
2020-2030"
d'Ecologistes en Acció). 5. Per a frenar les resistències a la
(des)patriarcalització del treball remunerat (per una combinació de factors,
des del pes més gran de la parcialitat a la població ocupada femenina, passant
per una major segregació horitzontal de les dones cap a sectors pitjor
retribuïts, i amb una gran presència d'ocupacions efímeres, fins als
persistents sostre de cristall i sòl enganxós, el treball remunerat de les
dones ha perdut major capacitat d'integració que el dels homes), una nova
regulació integral de les relacions laborals ha d'incorporar una visió integral
de gènere que, al costat d'altres instruments legals, reverteixi aquesta
situació fàctica de desigualtat entre homes i dones en el si de les empreses.
Un
sisè tema d'ampliació de l'agenda de disputa capital-treball entorn de
l'Estatut dels Treballadors i les Treballadores del segle XXI, al qual em vull
detenir una mica més, és el de la participació de treballadors i treballadores
a l'empresa. Anem a pans:
L'abans
esmentada Plataforma per la Democràcia
Econòmica inicia el seu manifest
assumint que "hablar hoy
de Democracia Económica supone adentrase en un terreno sobre el que se ha
producido una pérdida casi absoluta de referencias comparada con épocas
pasadas. Términos como autogestión, cogestión o participación del trabajo en
las empresas, que en los 70 significaban para sindicatos, organizaciones sociales
y partidos progresistas un intento serio de superar la democracia formal y
avanzar en la igualdad real de las personas, están hoy rodeadas de un silencio
ensordecedor, caídas en el profundo olvido". És molt escaient el recordatori, car la
proposta de participació de les persones treballadores a l'empresa va ser un
clàssic del programa progressista en el període dels "anys gloriosos"
de la socialdemocràcia europea, i que, amb el triomf del neoliberalisme, va
desaparèixer de qualsevol imaginari alternatiu a l'statu quo neoliberal. Dit
això, malda assenyalar com a imprescindible tornar a imaginar que la democràcia
econòmica és una peça clau per a acabar amb l'actual desori civilitzatori. Cal
anar a l'ofensiva a una disputa complicada, entre altres coses, perquè, com ens
recorda Ignacio Sánchez-Cuenca, "siempre resulta más fácil defender el statu quo que su modificación. Para
cambiar las cosas hay que tener buenas razones, así como una idea clara de las
consecuencias que puede traer el cambio. Sin embargo, para defender lo que ya
hay basta con apelar a la realidad, que siempre está de parte del
conservadurismo"[i].
Òbviament,
no n'hi ha prou amb la nostàlgia d'uns temps passats, en els quals la consigna
"La democràcia no ha de detenir-se a la porta de les fàbriques"[ii]
era present en els programes electorals i de govern de les forces
politicosocials progressistes europees. Avui hi ha renovades aportacions teòriques
i polítiques per a avançar en aquesta disputa. Per exemple, l'economista Thomas
Piketty, en el seu decàleg de propostes per a reduir les grans desigualtats,
situa en primer lloc la següent: "Els assalariats ocuparan la meitat dels
llocs en els consells d'administració". Però és que, a l'altra banda de
l'Atlàntic, la democratització de la de l'economia és molt present en el debat
polític, com ho demostra que la senadora Elizabeth Warren, i el senador Bernie
Sanders, des de fa algun temps, proposin la cogestió o codecisió, és a dir, que
els treballadors i les treballadores de les majors empreses estatunidenques
puguin triar, almenys, el 40% dels membres del consell d'administració.
Per
tant, ningú, amb dos dits de front, hauria d'escandalitzar-se davant
reivindicacions tendents a democratitzar les empreses capitalistes. Al cap i a
la fi, no es proposa altra cosa que una certa reforma empresarial per a
civilitzar un poc el sistema. Però, arribats al punt actual de turbocapitalisme
desfermat, és una proposta que esdevé contrahegemònica a l'erm d'idees no
imposades per l'establishment.
Em
direu que plantejar l'ampliació de la disputa esbossada en aquestes línies és
utòpic. Potser teniu raó, però, per si de cas, no oblidem que, en els temps que
ens ha tocat viure, que són els de, en
feliç definició de Boaventura de Sousa Santos,"las ruinas de los dos grandes modelos de trasformación social: la
revolución y el reformismo social"[iii],
renunciar al "Voler l'impossible ens cal, / i no que mori el desig"
de Marià Villangómez és acceptar la distopia neoliberal.
[i] “La izquierda fin de (un) ciclo”. Ignacio
Sánchez-Cuenca. Pàg. 79. Catarata, 2019.
[ii]
Paraules del ministre d'economia suec de 1932 a 1949, Ernst Wigforss.
[iii] “Aprendizajes globales. Descolonizar, desmercantilitzar
y despratriarcalizar desde las
epistemologías del Sur”. Boaventura de Sousa Santos i Antoni Aguiló. Pàg. 94.
Icaria, 2019.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada