És el moment d'un front ampli per a la desturistització de la nostra economia

Publicat originalment a dBalears (21-09-2020)

A finals del passat mes de juliol els mitjans de comunicació n'anaven plens de notícies, comentaris, i anàlisis sobre el "Fons de Reconstrucció de la Unió Europea". Però ara se'n parla menys dels 140.000 milions d'euros –dels quals 72.700 seran "ajuts directes a fons perdut"- que rebrà el regne d'Espanya en els mesos vinents de la UE. No pretenc analitzar ara l'acord del Consell Europeu celebrat entre el 17 i el 21 de juliol de 2020 que, en la meva opinió –tot i que no canvia el model neoliberal i de creixement infinit de construcció europea- té bastants aspectes molt positius en relació al tarannà de la UE fins aquest acord, especialment, si el comparam amb el que es va fer per encarar la crisi de 2008. Els meus neguits d'ara mateix són què ens tocarà a les Illes Balears d'aquests milions d'euros, i, alhora, si serem capaços d'invertir-ho en un cert canvi de model de creixement menys contaminant, i que reparteixi molt millor la riquesa generada.

L'objectiu declarat d'aquest Fons Europeu és "reactivar les economies, especialment les dels països del sud de la UE, els més afectats per la crisi pandèmic-econòmica provocada pel SARSCoV-2". Sembla evident que, per situació geogràfica i especialització econòmica en el tot turisme, les Illes Balears haurien de tenir un tracte especial. No està, ni de bon tros, garantit. Podria passar que ens haguéssim de "conformar" amb la part dels ajuts directes que es destinen a assumptes socials, com, per exemple, per finançar els famosos ERTOs, i res de res per a projectes que signifiquin una certa diversificació de la nostra economia.

En aquest sentit, crec que és el moment de no despistar-se, d'un front ampli en un doble sentit: per a bloquejar qualsevol intent de, amb la falsa excusa que cal atendre al prioritari, més turistització, i per a aconseguir que aquest Fons Europeu de Reconstrucció financi projectes empresarials de nova generació que, ni directament ni indirectament, siguin turístics. És el moment de l'empresariat innovador de debò, del món de l'emprenedoria socialment compromesa i deslligada de l'enganyifa de la "bogus self-employed" (falsos autònoms). És el moment d'aliances en el marc de la UE (reactivar l'Euroregió?), i d'un nou i renovat Diàleg Social amb la inclusió del moviment ecologista i del feminista. És el moment de fer, i de no queixar-se tant!

D'aquesta pandèmia hauríem d'haver après a fer les coses de manera diferent, i, sobretot, a fer altres coses. Val a dir que, en la utilització del Fons Europeu de Restricció, els projectes empresarials i d'emprenedoria concrets tindran una importància cabdal. I, tanmateix, el meu grau d'escepticisme que es faci una cosa diferent del que ens ha portat a ser una de les regions europees més afectades per la crisi economicosocial derivada de la crisi sanitària de la covid-19, és tan gran com la convicció de la seva necessitat.

La cicatriu de les autopistes eivissenques (més enllà de la nostàlgia)

"... tout est possible, tout est permis"

Georges Moustaki

 Una minuciosa crònica periodística d'un període –i un episodi- negre de la política institucional eivissenca i balear (2003-2007); un relat d'un espai de temps d'una onada de fraternitat en la lluita per la terra –concretada en la lluita contra la construcció de les autopistes d'Eivissa-, d'un esponerós moviment social (amb complicitat amb les forces politicoinstitucionals dites progressistes) per canviar les coses Tot això, i alguna cosa més, és el llibre de Santiago Miró intitulat "LA CICATRIZ- Ibiza: negro sobre verde" (Edicions Documenta Balears).

Entre aquestes altres coses, en el llibre hi treuen el cap els records d'un temps –ni millor ni pitjor que el d'ara, sinó diferent- en el què qualsevol cosa ja no semblava possible, però sí que ho semblava una diferència en les polítiques practicades en matèria d'infraestructures viàries en aquesta terra tan fràgil entre el caciquisme desenvolupiste a l'engròs i els, diguem-ho així, progres desenvolupistes moderats. La crònica de Santiago Miró, tot s'ha de dir, també provoca nostàlgia i tristor per la pèrdua d'algun company de tantes batalles que ja no hi és. En aquest sentit, vull citar expressament al dirigent d'Esquerra Unida Miquel Ramon a la coherència del qual les darreres pàgines del llibre semblen fer-li un merescut homenatge.

És impossible llegir aquestes pàgines i no pensar en la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos. És desolador comprovar com l'argumentari d'aquella dreta, liderada per en Jaume Mates, n'Abel Matutes, en Pere Palau, na Mabel Cabrer i companyia se l’ha fet seu el govern del Consell de Mallorca, presidit per un home adscrit a "l’ecosobiranisme d'esquerres", i amb una correlació de forces en el Ple de la institució formalment escorada a l'esquerra com mai s'havia vist. És, encara ara, inexplicable com aquella "batalla de totes les batalles" (política, de model, d'idees) entorn de les autopistes i rotondes eivissenques, en pocs anys s’ha transformat en unanimitat de totes les forces polítiques presents al Consell de Mallorca a l'hora de fer la gran cicatriu del migjorn mallorquí. Sorprèn la facilitat que en governar tenen les forces polítiques, teòricament portadores de canvis en matèria de carreteres i mobilitat[i], d'esdevenir en forces de la ordre de l'asfalt i la macrorotonda. Indigna que, qui va tenir uns excel·lents resultats electorals gràcies a la mobilització entorn del 15-M, i, sobretot, de l'amplíssima mobilització anti TIL i a favor d'una Escola Pública de Qualitat i en Català, i del "Qui estima Mallorca no la destrueix", hagin esdevingut en una mena de "piquet d'esquirols "de les mobilitzacions contra l'autopista Llucmajor-Campos. Malauradament, en aquesta etapa no ha existit la fraternitat, expressada en el vers de Mario Benedetti, "... en la calle codo a codo / somos mucho más que dos". Un llast d'incoherència, o una renuncia per a eventuals futures necessitats de sortir al carrer?

A la crònica que ens presenta Santiago Miró hi ha molts moments que, per als que hem sigut més o menys actius a la Plataforma Autopista Mai, es confirma la sensació de déjà-vu de gairebé tots els arguments dels responsables de la especulativa i anti ecològica malifeta. Alguns exemples: "... el Govern del PP insiste en que no se trata de una autovía sino de un desdoblamiento... Asegura, además, que si no se hacía nada por la seguridad, habría más muertos en carreteras, presentando el proyecto como la solución ideal" (pàg. 12). "Virtudes Marí, portavoz del PP, asegura que la calidad de vida de los ciudadanos mejorara y que la verdadera manifestación 'es la de las urnas'" (pàg. 68). "Mabel Cabrer, la consejera de Obras Públicas, rechaza [sense aclarir ni els comptes ni la procedència del finançament] las acusaciones de malversación de fondos públicos..." (pàg. 264).

Hi ha moltes altres coses al llibre de Miró que, inevitablement, recorden el procés de posada en marxa de la, de moment?, última autopista -i les seves macrorotondes- mallorquina. Vegem-ne algunes d'aquestes coses: En el cas eivissenc el tuf de corrupció va ser intensíssim (la mà d'Abel Matutes sempre és molt llarga); a Mallorca, que l'execució de la destrossa fos cosa de COPISA Grup, i AFEX Obras&Servicios, sense arribar a l'extrem eivissenc, mai va fer bona olor. A Eivissa, com a Mallorca, va haver-hi anuncis de "redimensionament" dels projectes viaris que, fa no fa, acabaren en no-res (que trist que en aquesta qüestió se semblin tant Stella Matutes i Mercedes Garrido!). En ambdues autopistes hi havia alternatives per millorar la seguretat de la circulació. El compliment del programa electoral en el cas eivissenc, i del pacte de govern en el cas mallorquí, van ser excuses de mal pagadors[ii]. La destrossa de patrimoni arqueològic a la gran de les Pitiüses va ser impressionant, i a la gran de les Balears haurem de lamentar una considerable pèrdua de patrimoni etnogràfic i natural. A Eivissa pel que fa a les expropiacions[iii], en expressió de l'advocat Ignasi Ribas, es va cometre "un acto de vandalismo administrativo" (pàg. 232); a Mallorca aquest vandalisme administratiu s'ha practicat, si més no, en l'àmbit de la transparència i els drets de participació. En llegir que Stella Matutes declarà la següent animalada: "En todas las encuestas hechas lo que más preocupa a los ciudadanos, por encima de la educación y el paro, son las carreteras" (pàg. 20), no em vaig poder estar de pensar que, tant els conservadors com els progressistes, tenen un biaix asfaltador malaltís en el diagnòstic de prioritats per a la ciutadania, les Illes, i el planeta.

La batalla d'Eivissa la perdérem. Però la pedagogia de l'exemple i dignitat de Ca na Palleva, Can Malalt o Can Casetes, que encara perduren, ha de servir per resistir fins al darrer segon aquí a Mallorca. Ara com ara, amb l'acceleració de l'emergència climàtica, i la pandèmia de la covid-19, el punt racional és aturar les obres de l'autopista mallorquina, i invertir en la reparació del mal fet al territori (i a la credibilitat política dels –d'alguns més que d'uns altres- que segueixen governant al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears). En qualsevol cas, no donem per ensulsiada la capacitat de capgirar les dinàmiques depredadores. El nostrat capitalisme extractivista no pot ser infinit en un territori finit. Potser, caldria sacsejar algun projecte polític, o intentar engegar-ne algun de nou, però tinc per segur, que la cançó "Le temps de vivre", que Georges Moustaki començà a cantar allà per devers 1969, no és un himne a la nostàlgia, ans al contrari, ara més que mai "... tout est possible, tout est permis".

---

[i] A tall d'exemple, fixeu-vos què es deia des d'entorns del PSIB-PSOE: "En el debate social sobre la construcción de nuevas autopistas", escribe el portavoz de la Delegación del Gobierno, Jordi Bayona, en el Diario de Mallorca (12-03-2006), "hay un error de base en el enunciado. El problema no está en las autopistas, sino en el exceso de coches" (pàg. 132).

 

[ii] Presentar la construcció de l'autopista Llucmajor-Campos com imperatiu del compliment del pacte és una presa de pèl. Per constatar-ho basta consultar l'apartat d'infraestructures de l'Acord de governabilitat pel Consell de Mallorca 2015-2019

 

[iii] Les expropiacions de terrenys i finques per a la construcció de les autopistes d’Eivissa foren selectives, discriminatòries, i farcides d’irregularitats. És un exemple paradigmàtic que el “dret a la propietat privada”, que pregona el neoliberalisme –i el caciquisme de sempre- en moltes ocasions, veritablement vol dir “dret a la propietat privada únicament dels poderosos”.

L'hora de la Renda Bàsica Incondicional

Publicat originalment al Ara Balears (18-09-2020)

"Un fantasma recorre Europa...", van escriure Marx i Engels a mitjan segle dinou. Es referien, és clar, al comunisme. Ara mateix –ja ben entrat el segle XXI– pot dir-se que un altre fantasma recorre Europa: la proposta de Renda Bàsica Incondicional (RB). No hi ha racó europeu, i, fins i tot més enllà, en què no hi hagi activistes, gent de l'acadèmia o gent representativa dels sectors socials, culturals i de la intel·lectualitat que no defensin la immediata implantació d'una renda bàsica incondicional i universal. També hi ha, encara que s'ha de reconèixer que menys nombroses, persones defensores de la RB en l'àmbit de la política institucional. Fins i tot algunes amb altes responsabilitats de govern, com ara la primera ministra d'Escòcia, Nicola Sturgeon, que aquest passat mes de maig afirmà, sense embuts, que "ha arribat el moment de la Renda Bàsica Incondicional".

Aquest és el context en el qual el 15 d'abril de 2020 el Comitè Ciutadà Europeu per una Renda Bàsica Incondicional va lliurar a la Comissió Europea una proposta d'Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) per a la implantació d'una renda bàsica incondicional a tots els estats de la Unió Europea que el pròxim 25 de setembre iniciarà la recollida de signatures (ho podreu fer aquí) perquè, si en un any recull un mínim d'un milió de signatures de suport, pugui ser debatuda, i tant de bo, aprovada en el Parlament Europeu.

A molts indrets europeus el debat de la necessitat (superació per ineficàcia de les polítiques de rendes mínimes condicionades) i de la viabilitat social, política i financera (experiments realitzats que no han confirmat cap dels 'argument' en contra de la RB, cultura de fiscalitat relativament progressiva, etc.) està molt més madur que no per aquestes contrades, on, malauradament, encara hem de debatre la ineficàcia per erradicar el risc de pobresa i exclusió social d'una part important de la població d'antigalles com l'Ingrés Mínim Vital (IMV) que, dit sia de passada, no ha superat ni la prova d'una tramitació administrativa en uns moments en què, a causa de la crisi social derivada del covid-19, hi ha una urgència social mai vista. Les persones severament pobres no han estat 'auxiliades' amb rapidesa per aquesta nova prestació estatal. Encara sort que la Renda Social Garantida de les Illes Balears –que és complementària a l'IMV, i, com aquest, només rescata les persones (millor dit, les famílies) que estan a la "unitat de cures intensives de la pobresa i/exclusió social"– amb més rodatge en la tramitació administrativa, ha evitat que el drama fos de major magnitud.

Enmig de la pandèmia del coronavirus, la Iniciativa Ciutadana Europea per una RB, i el debat al seu entorn, és especialment oportuna. Permetrà debatre sobre les polítiques postpandèmiques desitjables i sobre les preventives per a les provables pandèmies a venir. La qüestió rau en si per fer front als reptes del segle XXI (inevitable transició ecosocial; la quarta revolució industrial, és a dir, la robotització i digitalització; l'escreix de concentració de la riquesa –l'1% de la població més rica ja acumula el 45% del total de la riquesa mundial, mentre que 1.300 milions d'éssers humans viuen en la més absoluta pobresa–; democràcies amb impuls igualitari per barrar el pas a l'extrema dreta i el feixisme...) basta mantenir les lògiques de les polítiques posteriors a la Segona Guerra Mundial de "plena ocupació" i "estat del benestar" que, val a dir-ho, foren incorporades amb retard als estats del sud d'Europa, i varen ser fortament afeblides per l'austericidi durant la crisi del 2008, o cal passar d'un 'estat reparador' a un 'estat emancipador'.

Sens dubte la RB, és a dir, una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, que és universal, incondicional, individual, suficient, complementària als altres drets universals i incondicionals, com ara la salut i l'educació (i als que ho haurien de ser de debò, com ara habitatge, promoció de l'autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència), té un clar contingut emancipador en tant que garanteix el dret incondicional per excel·lència: l'existència material que garanteix la llibertat de debò, i la igualtat real d'oportunitats. La RB és una peça clau d'una política redistributiva de la riquesa existent, ja que cal inserir-la en la lògica del moviment global per la justícia fiscal. Altrament dit, en ser finançada mitjançant una fiscalitat veritablement progressiva, amb la RB la població molt rica hi perd molt, la rica hi perd, la no estrictament rica hi empata, i els qui hi guanyen són els segments de la població amb risc de precarització i els ja precaritzats.

Els temps ja han canviat, les crisis són sistèmiques, i el que és temerari és negar-se a canvis sistèmics, entre ells la RB. Sembla escaient recordar un clàssic sovint mal llegit i pitjor interpretat, John Maynard Keynes, que considerava molt perjudicial "el pensament dels reaccionaris, que consideren tan precari l'equilibri de la nostra vida econòmica i social que pensen que no hem de córrer el risc d'experimentar".

 

A Ona Mediterrània: "Bon dia Sàhara Occidental!"

Publicat originalment a dBalears (14-09-2020)

Aquest dilluns comença la programació 2020-2021 d'Ona Mediterrània. Ras i curt: això és una molt bona notícia. Que una ràdio socialment compromesa, associativa, mallorquina, en català, mantingui un any més la programació, i que, a més a més, augmenti l'audiència i la pluralitat de continguts és un d'aquests fets que tossudament demostren –digui el que digui qui ens voldria desencisades, callades, i derrotades- la capacitat d'emprenedoria social de molta gent de Mallorca.

En els matins radiofònics del dial 98.00 FM seguirà tenint un gran protagonisme el matinal "Bon Dia", conduït per Toni Rotget. En aquest espai aquesta temporada es produirà, si més no, una novetat: Cada quinze dies, els dimarts de 10.30 a 11.00 hores s'emetrà una secció sota el títol de "El Bon Dia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí". Serà mitja hora de ràdio que trencarà el mur de silenci que els grans mitjans de comunicació han construït entorn del conflicte polític, humanitari, i de drets humans del Sàhara Occidental. No faltaran, com no podia ser d'altra manera, notícies, anàlisis, i solidaritat amb el pobre sahrauí, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), i el Front Polisario. Emetent-se a Ona Mediterrània, és obvi que hi haurà, tant com es pugui, continguts culturals (música, literatura, cinema, arts plàstiques, i escèniques).

La crisi de la covid-19, que ho condiciona gairebé tot, també hi afegeix injustícia a aquest llarguíssim conflicte -no s'oblidi que el del Sàhara Occidental és l'únic procés de descolonització africà que enarca ara no ha conclòs-. A tall d'exemple de l'afegitó de sofriment a causa del maleït coronavirus, els nins i nines dels campaments de refugiats i refugiades de Tindouf (Algèria) no han pogut passar l'estiu entre nosaltres (amb les conseqüències de salut que això té) o, encara més dramàtic, els presos polítics sahrauís empresonats en inhumanes presons marroquines estan en constant perill de contagi.

En el conflicte del Sàhara Occidental hi ha un culpable directe (Marroc com potencia colonial), un responsable directe (Espanya com potència administradora de la seva antiga colònia, i que, dit sigui de passada, canvien els Gobiernos de España però segueixen sense assumir la seva responsabilitat). Però també hi ha responsabilitat de França pels seus interessos econòmics, i de l'ONU per la seva inacció. Una situació "en punt mort" que, pot ser per l'actitud dels sahrauís de voler, fort i no et moguis, aconseguir la independència per les vies pacífiques, diplomàtiques i democràtiques, dura massa temps!

No és estrany, idò, que el proppassat 10 de setembre el Front Polisario, com legítim representant del poble sahrauí, insistís a Ginebra que es necessita amb urgència el referèndum d'autodeterminació, tot reclamant a l'Assemblea General de les Nacions Unides que fixi una data per a realitzar-ho, i advertint, alhora, que qualsevol retard en l'execució del dret inalienable a l'autodeterminació i independència del Sàhara Occidental només complicarà la situació sobre el terreny, i es correrà el risc de desestabilitzar la regió.

Per tot plegat, sembla un bon moment per a un contingut de ràdio com aquest. Després de més de quatre dècades de conflicte, amb un congrés del Front Polisario celebrat recentment, la situació no pot seguir immòbil. Es percep que alguna cosa es mou. "El Bon Dia de l'Associació d'Amics del Poble Sahrauí" d'Ona Mediterrània se'n farà ressò, posarà llum a l'angle mort d'aquesta heroica lluita per a la llibertat d'un poble, i ho explicarà. I, ben segur, gaudirem de la bona ràdio d'Ona Mediterrània. El sus! és dimarts 15 de setembre!

Transició ecosocial: La disputa

Publicat originalment a Diario de Mallorca /16-09-2020)

 

La crisi del coronavirus covid-19 ha esdevingut en una "crisi-matrioixca". De la crisi sanitària en surt l'econòmica, i d'aquesta la laboral, i, successivament, en surten la crisi social, política, humanitària, política ecològica, educativa, geopolítica, democràtica... A diferència de les nines d'artesania, que Rússia ha convertit en un dels seus souvenirs icònics, no en surt de cada crisi una de més petita. Ans al contrari, cada una d'elles és de similar magnitud. La gran varietat de colors amb què són pintades és una de les característiques de les matrioixques. Justament al contrari de les crisis derivades de la pandèmia del coronavirus que tenen totes elles un mateix color: el de la desigualtat. Aquest potencial d'escreix de desigualtat –la "coronadesigualtat"- és, a parer meu, el terrible comú denominador d'aquesta gran "crisi-matrioixca".

Si venim a bé en aquesta anàlisi, coincidirem que el més que segur estirabot de la desigualtat hauria de ser la precaució medul·lar de tot plegat. Però és, en el millor dels casos, considerada una conseqüència derivada de les diverses crisis. Potser per això, -passat mig any des de l'onze de març de 2020 –data en què l'Organització Mundial de la Salut (OMS) declarà oficialment que el coronavirus covid-19 passava de ser una epidèmia a una pandèmia–, gairebé només es xerra de "reactivació" (Pacte de reactivació de les Illes Balears), i de "reconstrucció" (Pacto de Reconstrucción en l'àmbit espanyol), i no de "rectificació" de la situació de grans desigualtats precovid-19. Així les coses, hom té la impressió que, tal com afirma Daniel Innerarity, pot ocórrer que sigui més fàcil trobar una vacuna que aprendre d'una crisi com aquesta.

Seguint amb Innerarity, en el llibre "Pandemocracia. Una filosofia de la crisis del coronavirus", escriu que “les societats modernes no es dediquen a endevinar un futur que vindrà inexorablement, sinó que més aviat intenten configurar un futur desitjable"., Si això fos sempre així, bé estarien –malgrat que corren el risc de ser "previsions iogurt", és a dir, amb una curta data de caducitat-, les previsions sobre les variacions del PIB, o les prospectives entorn dels mercats –maleït biaix ideològic neoliberal de mercantilitzar-ho tot- de treball o d'habitatge. Fins i tot, serien benvinguts estudis, com ara el que el CES de les Illes Balears i la UIB presentaren el 2019 sobre la "Prospectiva econòmica, social i mediambiental de les societats de les Illes Balears a l'horitzó 2030 (H2030)". I, tanmateix, el punt fonamental seguiria sent la discussió democràtica en què quedes clar si la sortida de la crisi de la "coronadesigualtat" –l'esmentat futur desitjable- és la insostenibilitat ecosocial i l'acceleració del col·lapse d'abans del confinament, o si, per contra, la superació de la greu situació actual que, per paga pot empitjorar en l'immediat futur, és un canvi de model econòmic que asseguri una societat amb garanties de justícia social i ecològica.

Altrament dit, les conseqüències de la pandèmia de la covid-19 a una societat de monocultiu turístic altament contaminant com les Illes Balears conviden a tots els actors polítics, socials, culturals, i dels moviments socials a un exercici pedagògic per encarar de debò un canvi de model de creixement, i de distribució de la renda generada. És, sens dubte, un procés complicadíssim i, de resultat incert. El punt fàcil és l'aposta per seguir amb el model de "tot turisme", amb quelcom similar a una rentada de cara amb continguts verds -el que els anglosaxons en diuen "greenwashig"-; per correccions sense canvis d'arrel d'un model sociolaboral estructuralment precari, amb un reeixit índex de vulnerabilitat social de les persones assalariades i autònomes, i la generalització de processos coneguts com a "low-pay-no-pay", és a dir, de vides laborals precàries, amb salaris baixos cronificats, i, per tant, amb el risc de malviure en llars amb severes carències materials, i d'un futur de pobres prestacions de la Seguretat Social (pensions d'invalidesa, de jubilació, etc.).

Segons el professor i investigador de la Miami University, Luis I. Prádanos, "la pandèmia només serà pedagògica si ajuda a desplaçar l'imaginari dominant". No hi puc estar més d'acord, i, en aquesta direcció convindria un nou imaginari dominant que prengués en consideració, si mes no, que: 1. Els riscos per a l'economia són fonamentalment ambientals, com advertí el Fòrum Econòmic Mundial en la seva reunió de principis de 2020, com cada any a Davos. 2. La possibilitat de distribuir de debò la riquesa generada és una Renda Bàsica que, finançada amb una reforma fiscal per la qual guanyi una gran majoria i perdi una selecta minoria, garanteixi incondicionalment i dignament el dret de ciutadania a l'existència de tothom.

La transició ecosocial té, per tant, com horitzó una societat en la qual no sigui possible que uns practiquin una indecent pleonèxia (una mena d'irrefrenable cobdícia i apetit insaciable de riquesa), mentre uns altres tenen els ascensors socials aturats i empobreixen; en la que no es permeti un futur més proper que el que sembla amb "oasis climàtics per a les elits", en què la gran majoria esdevindria en víctimes dels estralls de l'escalfament global. Aquesta és la disputa transcendent d'ara mateix. També a casa nostra.

En el 47 aniversari del cop d'estat a Xile

 

Publicat originalment a dBalears (07-09-2020)

Els xilens i les xilenes –com altres pobles llatinoamericans- iniciaven el 2020 amb bastants incerteses, però amb motxilles carregades d'esperances. Seguia la impressionant mobilització social que, de fet, canvià el país. La reacció del poder polític-financer-militar va ser un intent de "cop" contra aquest canvi conquerit als carrers. No van poder frenar la irrefrenable embranzida d'una majoria social farta de "pinochetisme" camuflat de democràcia.

La cèntrica –i habitualment envaïda pel trànsit de cotxes- Plaza Italia de Santiago de Xile, va ser ocupada per la gent del comú que la va canviar de nom. Ara li diuen "Plaza de la Dignidad", de la dignitat de la gent que no ha parat de lluitar contra les terribles diferències socials, contra l'enriquiment d'una minoria a costa de l'empobriment de la majoria, contra l'espoliació dels recursos naturals per part de les multinacionals, contra la destrucció del medi ambient, contra el patriarcat estructural amb una violència masclista sense complexos; en definitiva, de la dignitat de la llarga lluita contra l'experiment neoliberal de la dictadura de Pinochet.

Va arribar la pandèmia de la covid-19, i la mobilització canvià en les seves formes, però no en la seva intensitat. El canvi sembla que ha quallat. Ara estan en plena campanya del referèndum sobre el procés constituent xilè. El pròxim 25 d'octubre Xile viurà una experiència democràtica inèdita mundialment: En el referèndum es decidirà, simultàniament, si es vol o no reemplaçar la Carta Fonamental, és a dir, la constitució vigent redactada el 1980 per la dictadura d'Augusto Pinochet, –la pregunta és si la ciutadania xilena aprova o rebutja aquesta idea, i, per això, la campanya de la dignitat és el ja famós #JO APRUEBO–, i qui redactarà la nova constitució.

Més enllà d'aquesta importantíssima batalla per acabar amb el llegat de la dictadura pinochetista, em semblen rellevants les actuals lluites ecologistes que són, sens dubte, lluites contra el capitalisme extractivista desfermat a Llatinoamèrica. Un exemple d'això és la magnífica feina que fa l'Observatorio Plurinacional de Salares Andinos. Per raons que no vénen al cas, tinc una especial preocupació pel que succeeix en el Salar de Atacama. Igualment, el Xile d'avui no és aliè a la internalització del moviment feminista. Recordem, per exemple, que "Un violador en tu camino" -la performance creada per un col·lectiu feminista de la ciutat xilena de Valparaíso- s'ha convertit en l'himne internacional contra la violència masclista i el patriarcat assassí d'arreu.

En fi, un any més cal recordar que l'11 de setembre de 1973 els colpistes, capitanejats per Augusto Pinochet, i a les ordes de l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) nord-americana, no sols van bombardejar el Palacio de la Moneda, i van provocar la mort física del Compañero Presidente Salvador Allende. Els colpistes van aconseguir interrompre els processos de canvi en molts indrets del món, i el seu cop  d’estat va significar la posada en pràctica de les nefastes teories neoliberals, altrament dit, van posar en peu una acarnissada lluita de classes en la que sempre guanyen -si o si- els capitalistes més exacerbats.

Però l'impuls revolucionari, i l'exemple de dignitat de Salvador Allende, van romandre. Ho recordava un 11 de setembre de 2003, pocs mesos abans de traspassar, la gran dirigent del Partit Comunista de Xilè, Gladys Marin, amb les següents emotives paraules:

"... La semilla de Allende está germinando. Lo mejor del pueblo, curadores de esa semilla, la cuidaron y la protegieron y como la memoria es como la tierra, esa semilla está germinando. Y hoy en este siglo por obra de los pueblos, de los que aman y respetan la tierra, la semilla allendista es patrimonio de la humanidad y florece en todo lugar. 'La historia es nuestra y la hacen los pueblos", dijo Salvador Allende. Tenemos que continuar haciéndola. ¡Con Allende, mil veces VENCEREMOS!".

Ara, baixar la corba de l’empobriment

Publicat originalment a Illa Global (22-07-2020

“Una de las características del turismo a lo largo de los siglos, desde la época del Grand Tour, es que a no gran distancia de los hoteles de cinco estrellas hay hambre y  miseria”

-Paul Theroux a “El último tren a la zona verde”-

 

Ahir, 21 de juliol, l'Institut Nacional d'Estadística (INE) publicà els resultats definitius de l'Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l'any 2019. Les dades més rellevants de Balears que ens proporciona aquesta enquesta són les següents:

1. L'ingrés mitjà anual per persona va ser de 12.410€ (com sempre, aquesta dada es correspon a l'any anterior al de l'enquesta). 2. La taxa AROPE (per les seves sigles en anglès de At Risk Of Poverty or Social Exclusion) és l'indicador de referència de la UE que mesura la pobresa relativa. Ho fa sintetitzant tres subindicadors: Risc de pobresa, baixa intensitat en l'ocupació (precarietat, poques hores de treball, salaris de pobresa…), i carència material severa. Per a l'any 2019, la taxa AROPE a Balears és d'un 15,1%. 3. La taxa de risc de pobresa es va situar en un 12%. Aquest és el percentatge de població amb ingressos inferiors a l'anomenat “llindar de risc de pobresa”.

Val a dir que, seguint els criteris d'Eurostat, el llindar de risc de pobresa es fixa en el 60% dels ingressos situats en el mig del “rànquing” d'aquests ingressos (no és, per tant, la mitjana d'ingressos). Aquest llindar, que per a l’ECV de 2019 es fixa en 9.009 €/any per a llars unipersonals i en18.919 €/any per a llars a partir de dos adults i dos menors, és el mateix en tot el Regne d'Espanya, la qual cosa provoca una severa distorsió ja que no s'ajusta a les “cistelles bàsiques per a viure” de cadascuna de les comunitats autònomes. El cas de les Illes Balears és, si tenim en compte que “paguem preus de turisme de luxe” per a béns tan bàsics com, per exemple, el lloguer o el transport aeri, paradigmàtic d'aquest desajustament estadístic. Amb aquest “llindar de pobresa” hi ha a casa nostra més gent i llars empobrides, i/o els que oficialment ho són pateixen un empobriment més sever que la mitjana espanyola. I el mateix es pot dir dels indicadors de desigualtat. 

Això últim és molt important perquè cal tenir en compte que, per a una persona pobre o marginada, més important que la desigualtat en si mateixa, que és un terme relatiu en comparació amb altres persones, ho és la seva vivència de patiment de carències materials importants. En aquest sentit, cal posar en relleu que, en 2019, el 25,3% de les persones d'aquest ressort vacacional anomenat Comunitat Autònoma de les Illes Balears no van poder permetre's anar de vacances ni tan sols una setmana a l'any; que en un “bon any turístic” i amb “bones dades quantitatives d'ocupació” gairebé el 20% de les persones van tenir dificultats i moltes dificultats per arribar a fi de mes; o que el 28,7% no va tenir capacitat per a afrontar despeses imprevistes.

El panorama de, diguem-ho així, descohesió social previ a la crisi social provocada per la crisi sanitària conseqüència de la covid-19 era aquest. I, a partir d'aquí, no es pot negligir que la pandèmia d'aquest maleït coronavirus ha afectat especialment les societats en les què les elits durant anys i panys han jugat a la ruleta russa de turistitzar-ho gairebé tot. Per això, són del tot versemblants advertiments com les que fa OXFAM-Intermón en un recent informe en el qual afirma que “en termes d'increment de la pobresa relativa, l'augment més important es produiria a Balears, amb un increment superior a l'11% del percentatge de persones per sota de la línia de pobresa”.

La conclusió és bastant clara: Si no volem anar a mal borràs en matèria de cohesió social i igualtat, cal aprofitar aquesta coronacrisi per iniciar, si o si, una transició cap a un model de creixement amb menys turisme i més indústria (mai va ser cert allò que “la millor política industrial és la que no existeix”!). La reconstrucció econòmica i laboral post covid-19 serà, digui's sense embuts, a base d'indústria del segle XXI -i de d'acord amb la situació d'emergència climàtica- o no serà.

A més, si volem que el nostrat sud –en els termes que Boaventura de Sousa Santos defineix “el sud”, és a dir, no com un espai geogràfic “sino un espacio-tiempo político, social y cultural […] una metáfora del sufrimiento humano injusto causado por la explotación capitalista, la discriminación racial y la discriminación sexual”- es faci més gran i més poblat, urgeixen dues accions polítiques:

1.- Convertir el dret a un habitatge digne en un dret incondicional i subjectiu. Regular el preu del lloguer ha de ser un primer pas per a aixecar de debò el dret a l'habitatge com a part del “Estat del Benestar” i que deixi de ser un bé per a l'especulació.

2.- Posar en marxa la Renda Bàsica (incondicional, universal, suficient, individual), complementària a la resta de prestacions monetàries, en espècies, o de serveis de l’ “Estat del Benestar”. Ras i curt: L'Ingrés Mínim Vital (IMV) és una prestació tan justa i necessària com insuficient. És molt significatiu que, a les poques setmanes que s'aprovés l’IMV, el ministre José Luis Escrivá digués que allò normal és que el 50% de les persones sol·licitants no compleixin els requisits per a tenir dret a aquesta nova prestació estatal. Un bon exemple que una cosa és ser “oficialment pobre”, i una altra molt diferent acumular carències  materials. L’lMV és tan insuficient i restrictiu-condicionat que, a principis d'aquest mes de juliol, solament l'havien cobrat unes 74.000 famílies d’arreu del Regne d'Espanya, és a dir, un 8,7% de les previstes!

Per baixar la corba de l’empobriment faran falta noves polítiques predistributives i molta fiscalitat justa, ambiental i solidària. Al cap i a la fi, com és sabut, la pobresa és una decisió política.

Més neoliberalisme, més militars

 Publicat originalment a dBalears (31-08-2020)

El terme "neoliberalisme" va ser encunyat en una reunió celebrada a París el 1938. Inicialment és una ideologia -si una ideologia!- que esbossen Ludwig von Mises i Friedrich Hayek, tot rebutjant la "democràcia social" o "democràcia amb impuls igualitari" (representada pel New Deal de Franklin Roosevelt i el desenvolupament gradual de l'Estat del benestar britànic) perquè la consideraven una expressió de col·lectivisme similar al comunisme i al moviment nazi.

Però han de passar sis anys abans que la ideologia neoliberal guanyi cos teòric. Ho fa a partir de la publicació d'un llibre que esdevé seminal en el seu desenvolupament. Em referesc, és clar, al "The road sefdom" de Friedrich Hayek, que Alianza Editorial publicà (1978) amb el títol de "Camino de servidumbre". Amb un impressionant finançament de les grans fortunes mundials i les seves fundacions, el neoliberalisme té una gran expansió en els àmbits de l'acadèmia, el pensament i la teoria econòmica, i alguna concreció practica, com ara la dictadura de Pinochet. No debades, els neoliberals defensen aferrissadament la llibertat dels poderosos i la no llibertat de les persones no estrictament riques. En aquest sentit, se sol recordar que Friedrich Hayek, en una visita al Xile de Pinochet, afirmà: "Em sent més prop d'una dictadura neoliberal que d'un govern democràtic sense liberalisme".

El 1979 Margaret Thatcher s'instal·la en el número 10 de Downing Street, el 1981 Ronald Reagan ho fa a la Casa Blanca, i el 1991 s'enderroca el Mur de Berlin. El 2002 se li demana a Thatcher quin creia que era l'èxit més gran de la seva carrera política, i ella, sense embuts, contesta: "Tony Blair i el nou laborisme. Obligarem els nostres oponents a canviar la seva manera de pensar". El neoliberalisme és ja la ideologia i el programa polític de la globalització. Un programa que, basat en la retallada dels drets laborals i socials, inclou entre els seus objectius claus la privatització total o parcial dels serveis públics, i, conseqüentment, la reducció i precarització de les plantilles al servei de les administracions públiques. Val a dir que per imposar-se aquest programa neoliberal es potencien les legislacions repressives de la protesta i el conflicte social, per exemple en les nostres contrades, la Llei Mordassa o article 315 del Codi Penal Espanyol.

Aquest breu i, òbviament, incomplet apunt històric ve a tomb de la pretensió que sigui l'exèrcit qui rastregi les vides dels infectats per la Covid-19 i l’acceptació per part del Govern de les Illes Balears.    Que l'exèrcit espanyol s'hagi de fer càrrec de tasques pròpies de serveis públics i bàsics per a la ciutadania és un clàssic. Que els anys i panys de neoliberalisme han fet insuficient el nombre de persones treballadores dels serveis de protecció ciutadana i bombers forestals, idò es crea l'Unitat Militar d'Emergències (@UMEgob); que durant el confinament hi ha problemes –entre altres coses per manca de personal i condicions laborals molt precàries- a les residències de persones majors, allà va l'Ejercito Español; que s'ha de desinfectar en època d'Estat d'Alarma un mercat municipal de Palma, com els empleats i empleades municipals van escassos, sempre es pot recórrer a les Fuerzas Armadas. I així tot...

En paraules de David Harvey –autor, entre tants d’altres, del llibre “Breve història del neoliberalismo”- "el neoliberalisme [és] un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en els 70. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". La (i)lògica de tot plegat és que a més ideologia neoliberal posada en pràctica, més militars. És l’ordre establert, l’ordre que cal capgirar!