Més neoliberalisme, més militars

 Publicat originalment a dBalears (31-08-2020)

El terme "neoliberalisme" va ser encunyat en una reunió celebrada a París el 1938. Inicialment és una ideologia -si una ideologia!- que esbossen Ludwig von Mises i Friedrich Hayek, tot rebutjant la "democràcia social" o "democràcia amb impuls igualitari" (representada pel New Deal de Franklin Roosevelt i el desenvolupament gradual de l'Estat del benestar britànic) perquè la consideraven una expressió de col·lectivisme similar al comunisme i al moviment nazi.

Però han de passar sis anys abans que la ideologia neoliberal guanyi cos teòric. Ho fa a partir de la publicació d'un llibre que esdevé seminal en el seu desenvolupament. Em referesc, és clar, al "The road sefdom" de Friedrich Hayek, que Alianza Editorial publicà (1978) amb el títol de "Camino de servidumbre". Amb un impressionant finançament de les grans fortunes mundials i les seves fundacions, el neoliberalisme té una gran expansió en els àmbits de l'acadèmia, el pensament i la teoria econòmica, i alguna concreció practica, com ara la dictadura de Pinochet. No debades, els neoliberals defensen aferrissadament la llibertat dels poderosos i la no llibertat de les persones no estrictament riques. En aquest sentit, se sol recordar que Friedrich Hayek, en una visita al Xile de Pinochet, afirmà: "Em sent més prop d'una dictadura neoliberal que d'un govern democràtic sense liberalisme".

El 1979 Margaret Thatcher s'instal·la en el número 10 de Downing Street, el 1981 Ronald Reagan ho fa a la Casa Blanca, i el 1991 s'enderroca el Mur de Berlin. El 2002 se li demana a Thatcher quin creia que era l'èxit més gran de la seva carrera política, i ella, sense embuts, contesta: "Tony Blair i el nou laborisme. Obligarem els nostres oponents a canviar la seva manera de pensar". El neoliberalisme és ja la ideologia i el programa polític de la globalització. Un programa que, basat en la retallada dels drets laborals i socials, inclou entre els seus objectius claus la privatització total o parcial dels serveis públics, i, conseqüentment, la reducció i precarització de les plantilles al servei de les administracions públiques. Val a dir que per imposar-se aquest programa neoliberal es potencien les legislacions repressives de la protesta i el conflicte social, per exemple en les nostres contrades, la Llei Mordassa o article 315 del Codi Penal Espanyol.

Aquest breu i, òbviament, incomplet apunt històric ve a tomb de la pretensió que sigui l'exèrcit qui rastregi les vides dels infectats per la Covid-19 i l’acceptació per part del Govern de les Illes Balears.    Que l'exèrcit espanyol s'hagi de fer càrrec de tasques pròpies de serveis públics i bàsics per a la ciutadania és un clàssic. Que els anys i panys de neoliberalisme han fet insuficient el nombre de persones treballadores dels serveis de protecció ciutadana i bombers forestals, idò es crea l'Unitat Militar d'Emergències (@UMEgob); que durant el confinament hi ha problemes –entre altres coses per manca de personal i condicions laborals molt precàries- a les residències de persones majors, allà va l'Ejercito Español; que s'ha de desinfectar en època d'Estat d'Alarma un mercat municipal de Palma, com els empleats i empleades municipals van escassos, sempre es pot recórrer a les Fuerzas Armadas. I així tot...

En paraules de David Harvey –autor, entre tants d’altres, del llibre “Breve història del neoliberalismo”- "el neoliberalisme [és] un projecte polític dut a terme per la classe capitalista corporativa que se sentia profundament amenaçada tant políticament com econòmicament cap a finals de la dècada de 1960 i en els 70. Volien implantar desesperadament un projecte polític que posés fre al poder del treball". La (i)lògica de tot plegat és que a més ideologia neoliberal posada en pràctica, més militars. És l’ordre establert, l’ordre que cal capgirar!