Voler la Renda Bàsica ens cal...

Publicat originalment a l’Ara Balears (28-08-2020)

La crisi de la covid-19 i les seves derivades en crisi sanitària, econòmica, laboral, social, política, ecològica, humanitària, educativa, geopolítica (pel que fa a la vacuna), democràtica... provoquen una situació sociològica de gravíssima incertesa. Aquesta percepció social d’un incert futur té bases objectives, com ara les inseguretats sociolaborals d’una bona part de la societat.

I, tanmateix, malgrat les incerteses, hi ha també certeses corroborades per la ciència, l’expertesa i l’experiència empírica. Una d’aquestes certeses és el fracàs dels subsidis condicionats per a erradicar la pobresa, foragitar de les societats el risc de pobresa o impulsar la reducció de les desigualtats. La majoria de la literatura científica així ho corrobora. Però, més enllà del que diguin l’acadèmia i el pensament crític d’arreu sobre les anomenades rendes mínimes condicionades o 4P (Pobres Programes per a Persones Pobres), crida l’atenció l’absència de dades de quantes persones beneficiàries de qualsevol modalitat de 4P han superat la situació de pobresa, de risc d’exclusió social, els ha significat, en definitiva, una segona oportunitat per a engegar un projecte de vida que, en absència de mancances materials greus, valgui la pena ser viscuda. La proclamada transparència no arriba a tant com per presentar aquesta informació que, de segur, certificaria unes polítiques benintencionades i caritatives, però estructuralment fracassades en termes de justícia i cohesió social. Les coses són com són i, a vegades, la sinceritat política ho ha reconegut. A tall d’exemple, la consellera Fina Santiago, en una compareixença parlamentària del 8 de novembre de 2017 en contestació als grups de l’oposició, afirmava: “Vostès mai no ens hauran sentit ni a mi ni a cap membre de l’equip de la Conselleria de Serveis Socials que la renda social [la Renda Social Garantida (Resoga) de Balears] servirà per no ser pobre ...”.

No cal sorprendre’s, doncs, del fracàs de l’Ingrés Mínim Vital (només un 19% de les sol·licituds s’han analitzat – ARA Balears de 22-08-2020–). L’IMV és una pobra i insuficient -462€/al mes prestació estatal (d’un disseny similar –i complementària– a la nostrada Resoga); amb un pressupost minso per atendre la magnitud de la tragèdia social ocasionada per la pandèmia coronavírica; i en temps de simplificacions administratives i “declaracions de responsabilitats” pel capital, amb un caramull de condicionants i dificultats de tramitació que aborronen. S’imposà la màxima neoliberal segons la qual “ser pobre és sospitós de ser amant del frau i, fins i tot, del delicte”.

En definitiva, parafrasejant el vers del gran Marià Villangómez, voler la Renda Bàsica (una assignació pública monetària que rebria periòdicament i indefinidament tota la població, universal, incondicional, suficient, individual, i complementària dels altres instruments de l’estat del benestar) ens cal, i no que mori el desig d’una societat de persones que, en tenir el dret a l’existència material garantit, són de debò lliures.