Pobresa laboral juvenil generalitzada

Publicat originalment a dBalears (07-12-2020)

Un dels titulars que el passat dijous publicava dBalears afirmava que "els joves han d'invertir el 90% del seu sou en el lloguer de l'habitatge". En el desenvolupament de la notícia s'especificava que la dada fa referència als joves assalariats de les Balears, i és part de la informació de l'Observatori d'Emancipació, que recull l'Anuari de la Joventut 2020.

L'esmentada notícia em suggereix una doble reflexió:

1. Les dificultats d'emancipació del nostre jovent assalariat són una constatació de la pèrdua de garantia d'integració social del treball remunerat. Tot observant les dades de l'Agència Tributària corresponents a l'exercici fiscal de 2019, i que es publicaren el proppassat 18 de novembre, la situació es podria qualificar de pobresa laboral juvenil generalitzada.

Les dades, succintament presentades, són les següents: El salari mitjà anual per a tota la població illenca assalariada fou de 19.834 €. Però, atenció: Per a les persones de 18 a 25 anys, un col·lectiu de 68.755 persones, aquest salari anual es redueix a 8.546 € (9.102 € per als homes, i 7.969 € per a les dones, és a dir amb una bretxa de gènere del 12,45%). Amb aquests salaris és impossible imaginar quelcom semblant a qualsevol inici de procés d'emancipació.

2. Una segona dada de l'Agència Tributària per a esbossar la segona reflexió: Els menors de divuit anys (un col·lectiu de 3.086 persones) tingueren un salari anual de pobresa extrema, concretament de 2.439 €. A més a més, s'ha d'afegir -com és fàcil de concloure amb les dades de la Hisenda espanyola- que en la població illenca assalariada menor de 35 anys és en la que es concentra el major percentatge de salaris que no arriben al Salari Mínim Interprofessional (900 €/mes) Tot plegat ens hauria de convidar a reflexionar sobre les conseqüències socials com ara, entre d'altres, els joves ni-ni (ni treballen ni fan feina), o les "males experiències inicials d'incorporació al món de l'ocupació". Una vegada reflexionat l'assumpte, potser hauria arribat l'hora de posar en marxa polítiques -especialment juvenils- com les que els anglosaxons genèricament anomenen "making work pay", que ve a ser quelcom com "fer que el treball [remunerat] compensi".

Sigui com sigui, per eficiència econòmica, com a garantia de cohesió social, i per decència democràtica, cal acabar, més aviat que tard, amb aquesta situació de pobresa laboral juvenil generalitzada.